Converses amb la presentadora de TV de Tabasco, Argelia Hernández
Està tan convençuda d’això que ho va escriure en la seva targeta, però hi ha un altre lema que té profundament interioritzat: “No hi ha barreres que una no accepti”. Vols explicar com ho vas assumir? Li preguntem a Argelia Hernández, una periodista mexicana de pèl atzabeja, que camina decidida carregant una càmera en l’esquena, sempre a punt per agafar detalls “diferents”, i una gravadora sempre disposada a captar experiències i històries estimulants.
Herrera, al seu 41 anys, té la satisfacció de fer el que li agrada: conduir un popular programa de televisió, ‘en Voz Alta’, dirigir un diari a l’estat de Tabasco, Mujer, i viatjar amb freqüència a l’exterior, per esdeveniments i congressos, ampliant cada vegada més els seus horitzons.
Com ho vas aconseguir, sense haver estudiat en col·legis cars ni provenir d’una família acomodada, en un país que té índexs paorosos de violència contra la dona i un masclisme tan arrelat?
Els meus orígens estan en el camp-, ens explica passejant a Sitges, vila que ha volgut conèixer per ser meta romàntica de gais, (encara mal vistos a Mèxic). -El meu pare era un camperol, que en acabar la collita, podia repartir aliments, però no diners. I els diners eren necessaris per criar una família que creixia any rere any (va tenir quatre nens i dues nenes), per això en un moment donat va decidir migrar a la capital de l’estat de Tabasco, Villahermosa, i ser un més dels seus dos milions d’habitants, començant per carregar caixes de fruita al mercat. Successivament va arribar a gestionar un supermercat, que es va enfonsar durant la gran crisi financera del 85, i ara està jubilat.
Quin model de família et van transmetre els teus pares?
La meva mare es va casar joveneta amb el nuvi que li va suggerir el seu pare, i malgrat això el matrimoni es va consolidar en l’afecte i respecte recíproc. Mai vaig veure els meus pares discutir enfront de nosaltres, o tampoc fer-se un petó. Els rols eren tradicionals, l’home que treballava fora i la dona que criava fills i col·laborava en l’economia familiar.
En aquest cas, la meva mare va ser una bona administradora del supermercat, però les decisions sobre què gastar i què no, les prenia exclusivament ell. Per això vaig jurar en el meu fur intern que de gran havia de ser independent i no haver de plorar per demanar diners a un home, ni que fos el millor del món.
I vas haver de treure a relluir molt ràpid els teus talents…
És clar!, als dotze, tretze anys cuidava nens, i als quinze treballava a temps parcial en una farmàcia, per pagar els meus estudis en un col·legi públic. Aquesta va ser una elecció encertada: estudiar en un col·legi públic mixt em va ensenyar a relacionar-me amb soltesa amb els homes, compartint amb ells aficions i jocs, mentre les noies bones dels col·legis privats femenins eren més retretes i sensibles al mite del príncep blau que les havia de fer felices algun dia.
Jo no vaig acabar la secundària perquè havia de treballar, i només vaig poder estudiar administració d’empreses quan vaig aconseguir la meva independència econòmica.
El teu primer treball en el sector de la comunicació…
Va ser molt divertit….Un dia als quinze anys vaig tocar a la porta d’un programa radio per a mainada i vaig dir als conductors: vull aprendre a ser com vostès! Ells es van quedar sorpresos enfront d’aquesta noia atrevida i van decidir posar-me a la prova. Per descomptat sense salari, però tenia la satisfacció de respondre per telèfon a la els nens que trucaven al programa, i… una experiència després d’una altra, vaig poder comptar als vint anys amb un treball formal i un bon sou, gràcies a la publicitat.
He de dir que aquesta seguretat interior la vaig conqurir gràcies a l’educació que em va transmetre la meva mare…Sí, la mateixa dona tradicional que havia de plorar per demanar diners al meu pare per alguna despesa indispensable, va ser alhora una mare moderna i intel·ligent, que en comptes de protegir-me dient-me “no vagis allí o allà”, em deia: “tu sabràs cuidar-te, decidir si et convé anar fins a allà, o no”. Constantment m’ encoratjava a prendre decisions utilitzant el meu cap.
Com vas arribar a assumir el tema dels drets de la dona com el més rellevant?
Tenia clar que al meu programa de radio volia tractar els temes de la vida real, els que preocupaven la gent: des de la depressió en infants a com prevenir infarts, però vaig donar el salt a una major consciència de la condició femenina participant, els començaments dels 90, en la iniciativa del Parlament de les Dones. Una comissió del Parlament mexicà va convocar a representants de la societat civil, entre els quals els mitjans de comunicació, a debatre per tres dies la problemàtica de la Dona, traient a la llum les diferents formes de discriminació a les quals la dona està subjecta. Va ser una experiència molt impactant, que em va fer decidir posar la qüestió de gènere com a eix transversal en qualsevol tema que tractés. Es parla de canvi climàtic? Com afecta això a les dones? Es parla d’infart? Quins són els símptomes en una dona i en què difereixen dels més coneguts dels homes?
Al programa de televisió que actualment condueixo el vaig nomenar “En Voz Alta”, per contrastar el missatge subliminal que hem tingut les dones en la nostra educació, de parlar en veu baixa, de no molestar, de recolzar a l’home, però sense protagonisme. I m’interessa, com feia amb mi la meva mamà, estimular la intel·ligència de les dones, sense imposar “veritats”, per això organitzo panells on es presenten expertes i experts en diversos temes, que donen les seves opinions, de vegades contraries, sobre les quals els i les televidents poden reflexionar.
Les noies bones van al paradís, les noies dolentes van a tot arreu, com tu. Quin país o ciutat del món t’ha impactat més?
A més de la monumentalitat de Roma, em va fascinar la cultura mil·lenària de Xina, que conviu amb una modernitat puixant. Un contrast que fa pensar.
I a Barcelona, què t’ha cridat l’atenció?
Els transports públics funcionen bé, la quantitat de biblioteques públiques, la gent en cadires de roda que pot mobilitzar-se. Vaig coneixent la millor Europa, on va néixer l’estat del benestar…
…que ara veiem durament a prova per les polítiques d’ajustos, i en un únic sentit amb talls i més talls als drets adquirits. Però, tornant al tema de les barreres, hem vist com vas superar les que et va imposar un ambient sexista…pots explicar-nos una mica més sobre les limitacions que tenim (i acceptem, segons avisa el teu lema preferit) en l’economia?
En la meva família m’han educat en dos valors molt importants, la responsabilitat i la solidaritat. Per això per exemple no em sentiria bé si, gaudint d’una bona situació econòmica, els meus pares o algun familiar amb problemes de salut, haguessin de passar dificultats. Llavors he d’enginyar-me-la inventant contínuament projectes com: llibres, exposicions fotogràfiques, postals, etc. que alhora que difonguin missatges positius que valorin i estimulin les potencialitats de la dona, ajudin a millorar el meu pressupost.
Emprenedoria i solidaritat: un binomi cada vegada més imprescindible, en aquests temps de crisis de sistema. Ens donaràs un bon taller, en la teva propera visita?
És clar que sí ! (riu). Sempre disposada a compartir experiències.
Quan una dona avança, cap home retrocedeix, d’això n’estem totes convençudes. I tu, com et relaciones amb l’altra meitat del cel?
Estic constantment en companyia d’homes, en el treball, en la família, en les amistats, i des de nena els homes van ser els meus companys preferits de jocs. Però pel que fa a companys sentimentals, ai ai! com persisteixen els prejudicis! “Ah, tu segur que has arribat a ser conductora televisiva gràcies a haver fet algun favor sexual al director del canal…o… Si tu viatges tant, com podràs cuidar de la teva família?” Això és el que m’ha dit fa poc un admirador. Per això als qui són com aquest els deixo sota la meva balconada, cantant al vent la seva serenata. Defensaré la meva llibertat, fins que trobi una persona més oberta, amb qui pugui tenir una relació harmoniosa, entre parells. No obstant això, la meva realització i la meva felicitat estan i estaran sempre en el que faig cada dia.
