OPINIÓ
Sempre he dit que em sent una dona afortunada en molts aspectes i, de fet crec que ho segueisc sent cada dia, malgrat tot.
Com a conseqüència de les militàncies i conviccions feministes, recentment vaig tenir un parell d’experiències bastant impactants, d’estes que no són habituals i de les que costa parlar per la intensitat amb la que et colpegen.
La primera d’elles va tenir lloc a Alacant, en una taula rodona en la qual vaig participar, convidada pel Moviment Democràtic de Dones per parlar sobre el patriarcat i el cos de les dones i en el que l’altra participant anava a parlar sobre la prostitució. Ho va fer. Però no des de la perspectiva política de si s’ha de abolir o regular, un vell discurs que ens divideix a les feministes.
Ho va fer des de l’experiència que li dóna haver treballat amb elles i saber del que parla quan afirma el dur que és saber que són les més rebutjades per totes les institucions que, sabent de la seva existència i dels seus inferns particulars, es poden arribar a convertir en els seus enemics principals.
Aquesta dona (que va demanar expressament que no es donés el seu nom) ens explicava com per exemple, alguns departaments dels serveis socials als quals aquestes dones prostituïdes acudien a sol·licitar ajudes, reaccionaven immediatament intentant “terure’ls” a les seves filles i fills amb la finalitat de ” la protecció d’aquests menors “sense tenir en compte la seva situació emocional.
Ens va “convidar” a les participants de tota mena i condició a què parléssim de formació professional d’aquestes dones. Sí, així de clar. “Si hi ha formació professional per formar perruqueres o mecàniques d’automòbils o altres professions, per què ens neguem a que elles siguin formades correctament en la seva professió?”. Pot resultar grotesc, però alhora remou per dins “pilars” dels políticament correctes en pensar en el tipus de formació que caldria impartir si realment es regulés aquest tipus d’activitat.
Una altra pregunta va arribar en forma de dard sobre “Què fem amb aquestes dones tractades, explotades fins i tot sent menors, per puters sense escrúpols de cap tipus que les usen i les tiren quan, amb trenta anys, ja són velles i no serveixen? ¿Què fem amb elles, moltes estrangeres i sense arrelaments de cap mena quan les canvien de puticlub cada vint-i-un dies perquè no puguin arribar a tenir cap tipus de vincle ni fins i tot amb els puters que les consumeixen? “
Òbviament no ens va deixar immunes i, malgrat que a la sala no hi havia cap dona prostituïda parlant en nom propi, almenys a mi em va remoure molts aspectes emocionals en els quals, fins i tot no havia arribat a reparar, malgrat haver llegit bastant sobre el tema.
Rebutjades per dones i homes de tot tipus i condició són “usades” mentre resulten desitjables i després rebutjades, estigmatitzades i amagades socialment com escòria perquè ja no serveixen com a matèria primera. Així de dur. Així de simple. En alguns casos no se’ls arriba a concedir la condició de persones ja que només són putes.
Flora Tristán ja va afirmar en el seu moment, a principis del segle XIX que “La prostitució és la més horrible de les afliccions produïdes per la distribució desigual dels béns del món”. I així ho vaig percebre.
La segona experiència que vaig viure a escassos quatre dies de la primera va ser amb dones privades de llibertat. Sí, amb dones recluses o “castigades” com elles es diuen.
Si en la primera situació no em vaig trobar amb els seus rostres i les seues mirades, en la segona ocasió van aparèixer amb tota la seua intensitat. Van aparèixer les seues mirades clavades en l’estranya que era jo en aquella tarda plujosa de novembre.
No sé molt bé què esperaven que els pogués aportar, però sé molt bé com em van impactar elles a mi amb les seves històries curtes relacionades amb les violències masclistes que havien patit en carn pròpia i que poc a poc van anar desgranant.
Dones de tota classe i condició desitjoses de ser escoltades i de fer-se presents. Dones amb errors a l’esquena que les han portat a ser on són. Dones amb força i il·lusions en un lloc tan inhòspit i hostil com aquell. Dones fortes per sobreviure en aquestes condicions de manca de llibertat on tots els seus moviments estan controlats. Dones que reien i explicaven les seves experiències com si d’altres persones es tractés. Que expressaven amb les seves pròpies paraules els seus sentiments i vivències.
L’impacte emocional que m’han causat aquestes dues experiències va més enllà de la simple experiència puntual viscuda i fins i tot compartida amb elles. Ha estat un impacte que m’ha permès reflexionar sobre la seva absència en massa discursos feministes teòrics, el meu inclòs.
Sabem que hi són i que existeixen, però (almenys jo i fins ara) no ens hem preocupat massa per escoltar-les i saber de les seves experiències i fins i tot de les seves savieses. I hi són. Són dones com jo o com tantes altres a les que el patriarcat ha castigat amb les seves lleis i els seus estratagemes. Les utilitza per a les seves necessitats de tot tipus i després les aparta i les amaga. I el que és pitjor, en massa casos amb la complicitat dels silencis de massa dones entre les m’incloc fins que m’he donat de cara amb les seves realitats i les seves mirades.
Han estat i continuen sent oblidades, relegades i fins i tot amagades per part d’una societat hipòcrita que les va fer creure que podien triar els seus destins i després les va castigar per haver triat.
“El mite de la lliure elecció” o el neoliberalisme sexual com l’anomena Ana de Miguel, portat fins i tot més enllà del que és estrictament sexual. Aquest neoliberalisme que ens fa creure que realment hi ha llibertat d’elecció quan el que realment hi són condicionaments per dur a terme un pla.
Un pla dissenyat pel patriarcat per la submissió de dones i nenes al dictat de desitjos i estratègies masculines destinades al manteniment de privilegis establerts prèviament.
Tant les dones prostituïdes com les que estan privades de llibertat són les grans absents i relegades de massa discursos, però que hi són, viuen, respiren, senten i pateixen com cada persona.
Per la meva part procuraré no tornar a oblidar-me d’elles, ja que com dones han d’estar presents i ser reconegudes.
