OPINIÓ
Per Maribel Nogué
La setmana passada es va aprovar al Congrés dels Diputats la llei coneguda com la del “Només sí és sí”, doncs arran dels dubtes generats al judici que es va fer als violadors de La Manada, en el decurs de les festes de Sant Fermín del 2016 a Pamplona.
La gent que havia sortit al carrer cridant justícia es va decebre del càstig imposat, doncs més aviat semblava que la víctima havia hagut de justificar davant el jutge que no s’hi havia resistit prou i que havia de demostrar que ella no era consentidora, culpabilitzant-la per anar sola i de nit…
El llast de la Justícia patriarcal
Fa temps que les feministes diem que tenim una Justícia Patriarcal, és a dir, que arrossega el llast de que les lleis s’han fet a mesura de la forma de pensar dels homes i la seva visió masclista de la societat, bàsicament perquè les dones -amb el seu pensament feminista- no havien pogut influir massa en la aprovació de lleis per afavorir els drets de les dones. Potser per això, cada vegada que s’aprova alguna mesura que allibera una mica les dones d’antigues mesures que no han alleugerat del tot la llosa que pesava sobre nosaltres, s’aixequen les veus d’aquells que enyoren el passat.
Neguen la violència masclista
Això va passar amb la llei del divorci, la del matrimoni entre parelles no binàries, amb la llei de l’avortament o, com pretenen els feixistes quan toquen poder a les institucions democràtiques de les que tan en blasmen, s’afanyen a canviar i/o tergiversar la realitat, per exemple, de la violència masclista afirmant que és violència familiar, per tant que no és fruit de la supremacia ancestral de l’home sobre la dona en les estructures familiars.
No som heroïnes, ens volem vives
És que, més enllà de si el codi penal estima una major menor condemna per si es tracta “només” d’abusos o -al contrari- es tracta d’una agressió sexual (la violació provada té unes altres conseqüències penals), la veritat és que totes les dones vàrem sentir-nos molt prop de la noia, perquè no se la creien per sí mateixa, com si hagués de demostrar, com a víctima, la violació múltiple que va patir, com si ens hi haguéssim de deixar la vida defensant-nos dels agressors: no som pas unes heroïnes que hem de sortir victorioses de les agressions, el que volem és sortir-ne vives!!!.
Jo sí et crec
El crit de “jo si et crec” es va estendre arreu dels carrers i places de tot el país. Jo sí et crec, germana, perquè som conscients de que és difícil demostrar com ens afecten els sentiments, com els actes de violència ens poden fer entrar en un col•lapse, perquè els sentiments no compten ni els han tingut mai en compte, sols compten els fets. A les dones no ens cap al cap que sempre es parteixi del concepte de que som les culpables i ens obliguin a demostrar que som innocents, o fins i tot víctimes, com si haguéssim de preservar la virtut, perquè -sovint- si no s’ha tocat la “parcel•la” l’agressió no es considerada tant greu. Quin disbarat!.
Restar bloquejades no vol pas dir consentiment
Ho hem vist ara amb la declaració de la noia que varen violar i agredir sexualment de forma brutal a Igualada la nit de la castanyada. Del trauma no recorda res. En aquest cas difícilment es va poder defensar perquè va entrar en amnèsia. Les dones, en general, no som pas violentes ni la violència és un paràmetre al que haguem de recórrer sovint. És cert que moltes noies aprenen arts marcials per poder defensar-se, però et pots trobar bloquejada i indefensa, per molt que tinguis cinturó groc o del color que sigui per neutralitzar l’agressor. Perquè si estàs sola sense ningú a la vora, quan tardaran a venir a donar-te el cop de mà que et fa falta?.
Ens haurien prohibit el 8 de març
Aquest i d’altres fets varen desencadenar una onada de mobilitzacions de dones fent ben present les raons del feminisme a la societat. El 8 de març del 2020, la presència de multitud de dones arreu va ser tant potent, que fins i tot a la dreta més recalcitrant no se’ls va ocórrer altra cosa que atribuir la mobilització al carrer amb motiu de la commemoració del Dia de les Dones com a la causant d’haver-se escampat el COVID19. Segons ells: s’havia d’haver prohibit!!!.
Quan esquerdem el patriarcat s’hi tornen
El que sí és cert és que, amb les dones al carrer de totes les ciutats alguna cosa es va esquerdar en el patriarcat que tenim davant, perquè la seva reacció ha estat tant virulenta que han estat capaços de maniobrar i pretendre dividir el moviment feminista, quan -des de sempre- les dones ens hem ajudat les unes a les altres.
Pendent la llei trans i l’abolició de la prostitució
No sense traves, i amb alguns aparcaments de darrera hora (la llei trans o afrontar la realitat de la prostitució), s’ha tirat endavant la llei anomenada “Només sí és sí”, la que, entre d’altres aspectes, elimina del Codi Penal la distinció entre abús i agressió sexual, és a dir, que situa el consentiment en el centre dels judicis per agressions sexuals.
Quan diem que no és que no
A partir d’aquest fet, s’ha donat un pas perquè, amb l’encara predomini de la jerarquia masculina del sistema patriarcal enquistat fins als nostres ossos, durant anys i anys semblava que les dones no podíem dir que no, era allò del deute conjugal i havíem de neutralitzar l’impuls irrefrenable del mascle que h o necessita i cal complaure, i que -sovint- ens sentíem obligades a posar-nos hi bé i ser complaents….
I quan diem que sí és que sí
S’ha acabat. Només sí és sí, i amb aquesta màxima no neguem les relacions íntimes complaents i gratificants de vida, sinó que rebutgem les que ens feien tenir per obligació. Un abús és una agressió, i una violació és una violació.
Maribel Nogue
