OPINIÓ
Si hi ha alguna manera de resumir o definir la realitat social actual i la meva pròpia, és amb la paraula Crisi. Actualment està present en tots els estaments de la societat, hi ha crisi política, econòmica, laboral, educativa, sanitària, social …
Sabem qui la provoca i ens afecta personalment d’una manera o altra, els interessos econòmics i polítics d’uns pocs primen per sobre dels interessos socials i del bé de la comunitat.
Crisi, un terme que hem pronunciat o escoltat infinitat de vegades durant els darrers anys i mantenim l’esperança de superar-la i deixar-la enrere, però no ho farà sola, necessita les nostres accions.
Aquesta realitat em va portar a participar en la manifestació convocada amb motiu de la Vaga General el 14 de novembre de 2012, a Barcelona, per a reivindicar els meus drets, fer ús de les meves llibertats, exhibir públicament la meva opinió en forma de protesta, com totes les persones que surten als carrers cada dia al món sencer, reclamant els seus drets i llibertats.
Com a resposta a l’expressió legítima de les meves inquietuds, vaig obtenir: repressió, violència, dolor, mentides, impunitat, injustícia i indignació … I podria seguir fins a l’extenuació, però no us explicaria res que no sapigueu ja, res, que no veieu en els informatius, les xarxes o el carrer. Ens infonen por en un abús continu i generalitzat de poder, la impunitat i la repressió sorgeixen en aliança amb les retallades socials, l’enduriment de les lleis i les sancions com a resposta a la protesta ciutadana i al control de les nostres accions.
Estem en un període de dificultats i canvis bruscos, subjectes a evolució; projectes vitals mutilats, esperances truncades, temps preciós de vida malgastat, deutes en els nostres empobrides butxaques; aquests canvis de caràcter profund, sobtat i violent, porten conseqüències transcendentals, van més enllà d’una crisi i se’ls pot anomenar revolució.
I és, el que pateixo en la meva persona i al meu voltant, una revolució, un canvi imprevisible, on les conseqüències de perdre un ull, han fet que vegi encara més clarament amb l’únic que em queda, però no només m’afecta a mi, sinó al meu entorn més immediat i per extensió a la societat que va entendre que la repressió generalitzada que el Govern sosté contra la societat no es pot tolerar.
Em segueixo preguntant, per què? Per què, la Conselleria d’Interior i el cos de Mossos d’Esquadra, no han investigat escrupolosament, no han donat una resposta creïble i una solució palpable, tal com requereix la gravetat de l’assumpte. Només hem obtingut negatives i alguns canvis en els càrrecs implicats directament en l’assumpte, sense reconèixer responsabilitats ni errors; destaca per damunt de tot l’absència de compromís i transparència de la Generalitat de Catalunya amb el seu poble.
Per contra, som les “víctimes” les que hem de desemmascarar la violència i impunitat que patim, les que hem de denunciar els fets, les que perdem el nostre temps i diners a demostrar qui van ser els culpables d’accions que es podien haver evitat actuant d’una altra manera.
Ara com ara, dos anys complerts després del 14N, estem en el procés d’instrucció del meu cas, encara sense data per al judici que ens ha de donar les respostes que busquem; encara no hi ha solució, ni respostes a fets tan greus com privar de salut, llibertat i independència a algú.
I mentre, ens prometen la lluna, ens demanen que els creiem, però jo, no puc creure’ls, no vull la lluna, no demano impossibles, només el que és de llei: justícia, responsabilitats i reparació del dany.
