OPINIÓ
El passat vuit de març vam poder comprovar com de viu és el moviment feminista a l’Estat Espanyol. Novament es van omplir les places i els carrers de dones i homes en les diferents manifestacions i concentracions que es van organitzar.
La segona vaga feminista de la nostra història havia tornat a ser un èxit que, fins i tot, va superar a la primera. Varem viure “in situ” l’alegria i fins i tot la il·lusió de participar en aquesta vaga de la forma en què cada persona va considerar oportuna però sempre amb posicions constructives per superar les desigualtats encara existents entre dones i homes.
Sortirem als carrers a denunciar els motius pels quals se’ns continua assassinant i maltractant per ser dones.
Al cap d’uns dies prenent cafè amb un gran amic em comentava que, les dones, en gairebé tot hi veiem violències masclistes. I ell interpretava com violència alguna cosa relacionada amb la violència explícita i no acabava d’entendre totes aquestes violències ocultes i micro masclismes que quotidianament vivim les dones. Li vaig explicar algunes coses però no em vaig quedar convençuda que les entengués del tot. I no per falta de voluntat, més aviat per manca de referents. Senzillament perquè aquesta realitat no és “la seva realitat”. Ell, ells no viuen aquestes situacions i per tant no les acaben d’entendre.
Quan amb la millor de les seves intencions em deia, “no ho entenc” i li proposava l’exemple que imaginés la situació inversa, és a dir que en lloc de ser una dona la víctima d’un micro masclisme o una agressió verbal de carrer fos un home, em responia que això no passava o passava molt poc. aquí va començar a donar-se compte d’allò que li intentava explicar.
Aquest amic, va començar a entendre la necessitat de denunciar aquests aspectes, de posar-hi nom, de dir prou. En definitiva, va començar a entendre la necessitat del feminisme per canviar les coses.
Perquè el feminisme és, en si mateix, radical perquè pretén eradicar les desigualtats i les violències masclistes des de l’arrel.
És incòmode, perquè posa sobre la taula els privilegis patriarcals i això no agrada.
És anti sistema perquè qüestiona l’actual sistema patriarcal amb mandats de dominació i submissió depenent del sexe amb el qual hàgim nascut o reconegut.
I totes aquestes característiques i alguna més com el fet de ser inclusiu, ja que hi cabem totes les persones que ens sentim feministes, fa del feminisme un moviment revolucionari fins i tot per als que ho neguen, perquè els resulta molest.
Si ens fixem un moment en els grans problemes que afecten les dones en ple segle XXI, observem com la pobresa continua tenint rostre de dona, com som la matèria primera sobre la qual es construeixen grans fortunes de la prostitució, de la tracta de dones i criatures i dels ventres de lloguer. I darrere de tots aquests negocis hi ha xarxes formades majoritàriament per homes que en bases als seus desitjos no té cap escrúpol a comprar, vendre, capturar, segrestar, utilitzar, menysprear, empobrir, envilir a dones en situacions de vulnerabilitat econòmica, portant-les fins i tot a empitjorar aquestes situació.
Aquesta funció de denúncia d’aquestes situacions fa del feminisme una arma potent per mostrar aquestes misèries al món i denunciar-les assenyalant amb el dit les causes i conseqüències d’aquestes pràctiques.
Amb la força que vam donar i vam recollir el passat vuit de març hem de continuar endavant, seguir fent pedagogia quotidianament i en tots els espais públics i privats perquè aquesta revolució anomenada feminisme segueixi expandint-se i multiplicant les seves forces per canviar aquest sistema opressor per un altre més equitatiu i just.
