Escrit per Anna Maria Batalla Solà*
Va ser per a mi un honor assistir el 19 de desembre passat al lliurament dels V Premis de l’Observatori Català de la Justícia en Violència Masclista al Centre d’estudis i formació especialitzada de Barcelona. Els premis, dividits en les categories i subcategories A, B, els van rebre quatre dones per les seves tesis doctorals i treballs pràctics.
El gran premi de categoria C a la trajectòria professional de tota una vida, va ser lliurat pel Conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, responsable també de Memòria Històrica, a Montserrat Fernández Garrido, advocadessa, mediadora, professora universitària, feminista, i activista social i de memòria històrica, tal com ja va anticipar La Independent, en el seu article del mes de desembre passat.
El Premi se li va concedir “per la seva trajectòria compromesa amb la defensa dels drets de la dona, per haver-se destacat per la seva lluita per l’erradicació de les violències masclistes i la visibilització de les experiències de les dones en contextos de repressió i de desigualtat.” Va publicar la Conselleria de Justícia, que “la premiada, Advocada i activista feminista és un referent en la defensa dels drets de les dones i la infància, que va participar activament en moviments polítics i socials, després a la Organització Feminista Revolucionària i va col·laborar amb figures destacades del feminisme, com l’advocada Lidia Falcón, i va contribuir de manera destacada a la revista Vindicación Feminista, espai clau del feminisme durant la Transició.
També com a cofundadora del Partit Feminista, tenint un paper rellevant en la difusió del pensament feminista i en la lluita per la igualtat de gènere en un context social encara profundament desigual.
“Com advocada Montserrat Fernández Garrido es va especialitzar en Dret de Família i Mediació. Va col·laborar en la creació del Gabinet Jurídic i Psicològic per a la DONA (1978), una iniciativa pionera que oferia una atenció integral a dones a situació de vulnerabilitat, ja que integrava assessorament jurídic, suport psicològic, atenció social i orientació ginecològica. Aquest model es va anticipar a alguns enfocaments actuals basats en la interdisciplinarietat i la centralitat de la víctima”.
El Conseller de Justícia va afegir , “que és molt important reconèixer aquestes trajectòries professionals”… i va agrair a la premiada la seva feina en el camp de la Memòria Democràtica des de la perspectiva de la lluita feminista.
Van assistir a l’acte assistir més de 120 persones, moltes del món del dret: Magistrades, Advocadesses, Procuradores, Professores universitàries, historiadores, i també familiars i amistats de les premiades. I a primera fila autoritats i part dels membres del jurat.
El lliurament del Diploma (Certificat) i de l’escultura de ferro i fusta , obra de l’artista i galerista Patricia Cancelo, va ser rebut amb grans aplaudiments, que es van intensificar després del discurs de agraïment de Montserrat Fernández Garrido. Un discurs molt emotiu, que en alguns moments va fer saltar les llàgrimes a més d’una de les assistents. Va començar per explicar que ella va arribar molt tard al món del dret perquè provenia d’una família molt humil, de Granada. El seu avi va ser un guerriller que va resistir 9 anys a les muntanyes després de la Guerra Civil, per això, la família va ser durament represaliada, especialment la mare i l’àvia. La família materna va patir tortures, presó, camps de treball esclau, destrosses a l’habitatge, confiscació de mobles i estris, robatori de diners, gana, por, 30 anys d’exili i 35 de persecució. Va parlar de les 14 presons per les que va passar el seu pare, comunista, i comissari Polític de la República.
La fugida dels seus pares , des de Granada a Catalunya en el tren conegut com “El Sevillano”. Van anar a parar a Badalona i van sobreviure fins 1969 en un barri de barraques, sense aigua, sense llum, sense calefacció i per tant, sense dutxa, ni wàter. Malgrat tot, a la nit, el pare ensenyava al veïnat a llegir i escriure. I ella l’acompanyava i els recitaven poesies: García Lorca, Antonio Machado, Miguel Hernández. La seva mare treballava 14 hores al dia, cosint pijames, netejant i intentant fer de la barraca un lloc habitable, fins i tot omplint-la de flors. Els valors que li van inculcar els seus pares, es contraposaven als de les monges del col·legi, on va assistir dels 8 als 15 anys i molt més als de la Secció Femenina de la Falange Espanyola, quan als 17 anys va ser obligada a fer el Servei Social de la Dona. Acabats de complir els 15 anys, va començar a treballar com a administrativa i durant deu anys va passar per diverses empreses.
La premiada amb un llenguatge senzill i emotiu va resumir els seus 50 anys de lluita, des de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, (1976) fins al 1978 que va entrar com a secretària al despatx de l’advocada Lidia Falcón, on va ser a ser col·laboradora de la revista Vindicación Feminista i cofundadora del Partit Feminista. La seva capacitat per a la comunicació i l’oratòria li van permetre viatjar i participar com a ponent en infinitat de debats, jornades i congressos, al país i l’estranger (París, Londres, Nairobi, la seu de l’ONU a Ginebra, Berlín) on va poder conèixer, debatre i fer amistat amb personalitats admirades: la sociòloga Marina Subirach, les advocades Cristina Almeida, Cristina Alberdi, Angelina Hurios Calcerrada, la llavors jutgessa Manuela Carmena, les periodistes i escriptores Anna Balletbó, Gemma Lienas, Carmen Alcalde, i Antonina Rodrigo. A més de les seves companyes del Partit Feminista: Carmen Sarmiento, Anna Estany, Regina Bayo, Encarna Sanahuja, M. José Ragué, i Elvira Siurana Zaragoza.
També va mantenir contactes amb líders feministes estrangeres, com la nord-americana Angela Davis, la guatemalenca Rigoberta Menchú o la parlamentària alemanya, dirigent del Partit dels Verds, Petra Kelly, (assassinada, segons la versió oficial a mans de la seva parella, tot i que les sospites van recaure a les «clavegueres de l’estat» ). Va conèixer l’advocada anglesa Chery Blair i abans d’estudiar dret, ja havia viatjat per trenta països de quatre continents, fet que li va proporcionar infinitat d’experiències enriquidores.
L’arribada a la Facultat de Dret (on havia treballat el seu pare als anys 50, d’encofrador, 17h diàries per un sou miserable). Es va produir quan tenia 33 anys, ja casada, havent de compaginar el treball del despatx, la militància, les classes diàries, l’estudi, la col·laboració en els treballs domèstics, i la cura dels pares.
Ens va citar també alguns companys, grans homes, després amics, com José Luis Sampedro, Miguel Lorente, Carlos Villagrasa, Octavio Salazar i Ricardo de la Rosa, entre d’altres). I no es va oblidar de citar els grups feministes amb els quals havia col·laborat, Associació Catalana de la Dona, Dones Juristes, Comissió de Advocades (a la sala quatre companyes) Associació de Dones Jutgesses, (a la sala de la Jutgessa Lucía Aviles, membre del Consell General del Poder Judicial, bona coneguda de la premiada), Feministes de Catalunya, Exil, Fundació Internacional Olof Palme, European Women Lawyers Asociation (Cofundadora a Berlín). I va tenir un record per als llocs on va fer classes a advocats, policies, jutges, màsters de dret, i funcionàries de ajuntaments.
Després de la seva jubilació prematura, arrel d’un càncer de mama, feliçment recuperada, va continuar escrivint a La Independent.
Va participar com a experta en la investigació del Parlament sobre la pederàstia a l’Església, com a representant de les Advocades de l’ICAB, també sobre els nadons robats a Espanya, Irlanda i Suècia, contra el mal anomenat Síndrome d’Alienació Parental, les màfies de la prostitució i dels ventres de lloguer…
Pel que fa a la memòria històrica, la seva gran contribució ha estat la publicació del seu llibre Tres Generaciones Rebeldes, especialment per visibilitzar la lluita de la seva mare i la seva àvia, que ha contribuït a donar visibilitat a uns fets històrics, molt necessaris de ser recordats i divulgats, sobretot en clau femenina. Actualment dues parets d’un Museu granadí estan dedicades a la seva família, amb la història de la lluita i repressió, fotografies, un vídeo i el llibre, enfront de l’altra paret, amb la figura del poeta García Lorca.
I va acabar amb un missatge dirigit a les joves, perquè s’impliquin en la lluita feminista, amb paraules de la filòsofa marxista Àngela Davis : “El feminisme eficaç lluita per les dones, contra l’homofòbia, la explotació de classe, raça i gènere, el capitalisme voraç i destructor, i contra l’imperialisme”.
L’entusiasme del públic es va fer evident amb llargs i calorosos aplaudiments. I després abraçades, petons, felicitacions, emoció, sororitat, somriures i fotos i més fotos… Moltes gràcies Montserrat per aquests cinquanta anys de dedicació a la lluita contra les violències masclistes i per la veritat, justícia i reparació.
*Anna Maria Batalla Solà. Professora de Música, Investigadora i col·laboradora d’Associacions d’Història i Memòria de Catalunya, Espanya i Itàlia.
