El Casal dels Països Catalans de La Plata, Argentina: Un pont per compartir la cultura

Text i fotos de Tona Gusi i Sandra Miguez

Rebem a Esther Barnet, la presidenta del Casal dels Països Catalans de La Plata, Argentina, a l’entrada de la llibreria Ona un d’aquests dies de vacances de Nadal. La llibreria és plena de gent buscant llibres per regalar o per regalar-se. Hi ha un ambient molt festiu i amable, una cordialitat i un escalf humà que també trobem en la benvinguda que li dona la directora de la llibreria, Iolanda Batallé, a Barnet. Les presentem i, a continuació, parlen de la FIEC i del conveni amb la llibreria, de la importància de fer-los arribar els llibres i, ara que són vacances de Nadal i Reis, per què no de jocs en català?, com l’SCRABBLE, ja que feia trenta anys que no es podia jugar amb la l·l, la ç i la ny.

Comencem l’entrevista sobre el Casal dels Països Catalans de La Plata, Argentina, demanant-li a la seva presidenta que es presenti a les lectores i lectors de La Independent.

No tinc massa misteri…diu.

—Però com t’agrada definir-te?

M’identifico molt amb la meva professió: soc professora de català. És a dir, fonamentalment el meu compromís és lingüístic, i la llengua explica moltes coses. Aleshores, tot el que tingui a veure amb la narrativa, amb el discurs, amb expressar i explicar totes les diferents situacions vivencials —dels catalans, de l’Argentina, de les dones—, i la literatura, perquè m’agrada molt llegir. Són coses que m’interpel·len moltíssim.

—I com comença el teu vincle amb el casal concretament?

Jo vaig arribar a l’Argentina fa 28 anys. Una mica més, però de manera estable, 28 anys. I quan vaig arribar-hi li vaig dir a la meva parella: “Mira, jo em quedaré aquí si puc parlar en català. Si no, em costarà molt”. No és que no sàpiga parlar castellà, parlo castellà amb normalitat, però per a mi era una qüestió necessària.

Pensar en una família —ara tinc dues filles—, poder expressar-me en català, en la meva llengua, i parlar-la. Evidentment, són aquestes coses que es parlen en la parella: a mi m’agradaria això, a mi m’agradaria allò… Bé, vam arribar a aquest compromís.

—Ell és argentí, doncs?

El meu marit és argentí i ha après català d’una manera natural. Així que em vaig casar amb el meu marit i vaig tenir dues filles.

Al principi vaig buscar centres catalans. En aquell moment no hi havia internet, així que l’únic que sabia era que hi havia un centre català a Buenos Aires, perquè té una trajectòria molt important, i vaig anar al casal de Buenos Aires. Em quedava una mica lluny de casa, perquè jo era a La Plata, visc a La Plata. Són uns 30 o 40 km de distància i els transports i les comunicacions no són gaire bones.

Després ho vaig deixar passar i vaig començar a fer classes a la Universitat de La Plata. Un dia un alumne em diu: “I tu per què no estàs en contacte amb el Casal dels Països Catalans?”. I li dic: “No el conec, no sabia que existia”. Recordo que era gairebé al final del curs escolar, al novembre. Vaig anar al casal i em va rebre Josep Agustí, que era el president del casal, una persona encantadora, molt bona persona, molt acollidora.

Estava fascinat que hi hagués una catalana que hagués arribat a La Plata. De seguida ens vam entendre i em vaig vincular amb el casal en aquell moment. I ho he estat sempre, mai me n’he desvinculat. Des d’aleshores sempre faig classes de català o col·laboro en alguna cosa; sempre faig alguna activitat en relació amb el casal i no l’he abandonat.

També vaig estar en contacte amb el casal de Buenos Aires més tard. Necessitaven formar un equip de professors i vam començar a fer-ho. Però la veritat és que viatjar cada dia, o tres o quatre dies a la setmana, és difícil, i finalment vaig decidir quedar-me a La Plata. A més, la pandèmia va canviar molt el paradigma.

Des d’aleshores faig classes virtuals. Així que tinc alumnes de Salta, de l’Equador, d’Entre Ríos… i hi estic molt còmoda. La veritat és que el Casal dels Països Catalans de La Plata és l’entitat que represento i que em representa.

—Com el definiries actualment?

Mira… el Casal de La Plata és un casal que es va inaugurar fa 30 anys. Per tant, té una història diferent de la dels centres catalans tradicionals que van sorgir de l’exili com a centres d’acollida. Per la seva joventut té característiques una mica diferents.

És un centre on hi ha catalans, però també moltíssims argentins, amants del català, de la seva arquitectura, de la seva música… o amb un vincle emocional molt fort amb Catalunya.

I nosaltres, d’alguna manera, també estem reclamant aquest paper dels centres catalans a l’exterior perquè, sobretot a Amèrica o Sud-amèrica, ha canviat totalment el paradigma del centre català. És a dir, hi ha molt pocs catalans que vagin a Rosario, que arribin a Buenos Aires o que es quedin, no ho sé, a Cuba.

Això ja no existeix. El que sí que existeix és un altre context de catalans i catalanòfils, que a més és totalment vàlid.

—Diries que la cultura és el compromís més fort, tenint en compte les activitats que realitzes —arquitectura, literatura…—?

Sí, clarament sí. Es tracta de compartir aquesta cultura. I treballem molt tots aquests eixos.

El Casal de La Plata cada any realitza alguna activitat entorn de l’arquitectura, de la música, de la literatura, de la llengua, del feminisme. Sempre busquem aquests punts on veiem que hi ha un col·lectiu dins del casal interessat.

—Segur que també celebreu i commemoreu dates tradicionals, com Sant Jordi, l’11 de setembre…

Sí, tot això ho fem. Nadal, aquestes coses. Sempre.

—Parlem ara, sobretot, dels últims actes que el casal ha realitzat entorn del feminisme, com la Taula de debat (conversatori) titulada “La recuperació dels drets sexuals postdictadures. Una mirada a banda i banda de l’Atlàntic”.

Aquest acte va tenir lloc el 19 de setembre de 2025 a la Universitat de La Plata, en el marc de la mostra “Sortir d’una dictadura sexual. Dissidències i dones pels seus drets a l’Espanya postfranquista”.

Hi van participar com a ponents: Cristina Escarmis, activista feminista i anticapitalista, pionera en la investigació sobre química en un Estat espanyol on les ciències estaven vetades a les dones; Dori Castilla, activista ecofeminista i LGTBI, integrant del grup de treball de Feminisme de l’Esquerra Independentista de Catalunya; i Facu Saxe, investigador i militant de les dissidències sexuals (CInIG-UNLP-CONICET). Van moderar l’acte Esther Barnet i Gisela Manzoni. També es va poder veure l’assaig audiovisual “La revolució sexual del nostre temps”, realitzat per Nadia Ledesma Prietto.

Esther Barnet subratlla que la majoria dels actes del Casal dels Països Catalans de La Plata es realitzen en col·laboració amb la Universitat. Així, com a mostra, ens parla de:

L’exposició i activitats sobre la guerra del 36-39

També vam fer una taula rodona sobre les dones a la Guerra Civil. La veritat és que ens ho vam passar molt bé i ens va agradar molt realitzar l’activitat. Vam fer una exposició de cartells de la República i una selecció de dones catalanes, també de la República.

Després de la mostra vam fer una taula rodona, que va ser molt interessant. Va venir molta gent i és un tema —la Guerra Civil, el feminisme, el paper de la dona durant la guerra, tot el moviment LGTBI— que convoca molt.

—Totes dues activitats són paral·lelismes entre postdictadures, oi?

Sí, són temes que ens convoquen perquè tenim molts punts de connexió. Cada any pensem un projecte i sempre ho fem en combinació amb la universitat. Sempre hi ha Gisela Manzoni, que és especialista; pertany al Departament d’Història i al Centre d’Investigacions de Gènere.

Arribades a aquest punt de la conversa, parlem de l’actriu catalana Rosa Andreu, que des de fa dos anys representa Memòria de les oblidades, un monòleg commovedor, ple de sentiment i memòria. També a Paraná hi ha una actriu que fa una obra sobre les dones que van patir directament la dictadura argentina. Totes tres imaginem com seria d’interessant reunir-les.

fotos grup

—Pel que fa al feminisme en concret i atesos els avenços de les últimes dècades a l’Argentina, què et va fer sentir que era necessari vincular-ho al casal de La Plata i a les seves activitats?

Fonamentalment, la majoria de la junta actual són dones: diria que un 80, 85, fins i tot un 90%. Això dona un perfil diferent.

L’altre dia, en un taller de conversa, vaig trobar un vídeo molt interessant sobre el paper de les dones a la societat, especialment a les universitats i als càrrecs de lideratge. Hi ha moltes dones professionals i moltes dones a les universitats, però després, per exemple, a Espanya crec que només hi ha tres rectores.

El Casal de La Plata va néixer amb un fort paper masculí, perquè van ser tres homes —dos d’ells germans— els qui el van iniciar. Però ara ens trobem amb un canvi fort de paradigma.

Diria que als casals tradicionals hi ha hagut molts homes, amb grans excepcions com l’Uruguai, on hi ha un fort matriarcat. Històricament, a Sud-amèrica hi ha hagut molts homes als casals catalans.

En el nostre cas el canvi de paradigma ha estat natural.

—No hi ha hagut, doncs, una recerca explícita de les dones o de la seva memòria en els 28 anys d’existència del casal?

En molts casos, ens preguntem què feien les dones als casals: Preparaven el dinar, organitzaven, netejaven, feien treballs artesanals com les puntes… Això ha passat, i en alguns casos encara passa.

Però això no significa que no hagin estat les dones les qui els han sostingut. Hi ha una força oculta, una tasca sostenidora. Al Casal de La Plata el canvi va ser natural: la gent gran se’n va anar anant i per relleu vam quedar les que hi érem, que érem dones.

—Ens has explicat diverses activitats feministes. Quins altres projectes teniu?

Durant anys vam fer exposicions de dones catalanes, un projecte compartit amb Guayaquil que va néixer durant la pandèmia. Amb Nieves Toset i en Santiago vam compartir molts projectes i vam aprendre a treballar en virtualitat.

Vam fer primer un projecte sobre modernisme, amb l’ajuda d’un soci arquitecte, Alejandro Pavia Mira. A partir d’aquí va sorgir la idea d’un projecte sobre dones. Durant quatre o cinc anys vam fer seleccions de dones: nosaltres sis i ells sis.

—Quins noms?

Des de Montserrat Roig fins a Francesca Bonnemaison. Buscàvem diversitat: dones de la ciència, de la pedagogia, de la literatura, anarquistes… Que fos ampli i divers.

Després vam fer el salt al projecte sobre les dones a la República i enguany hem fet un paral·lelisme amb una línia del temps dels drets i conquestes de la lluita feminista, des del franquisme fins a l’actualitat.

—Quins són els reptes de les dones a la diàspora vinculades a la cultura catalana?

Amb totes les dones que tinguin ganes de fer alguna cosa. No hi ha un filtre ideològic: podem discutir, no tothom pensa igual, i això està bé. Som un centre cultural i social, però també tenim un rol a la societat i ens agrada exercir-lo plenament.

—Els drets de les dones tenen un paper fonamental al casal?

Sí, és fonamental i queda molt camí per recórrer. L’Argentina és un país amb molta violència de gènere; les xifres són esfereïdores. Això ens mobilitza molt i volem aportar la nostra perspectiva i donar suport al que calgui.

—Per acabar, quin és el missatge per a les dones amb les quals treballeu i per a les lectores i lectors de La Independent?

Que vinguin a visitar-nos a La Plata. El missatge és no perdre les oportunitats de transformar el que es pugui. No som espais de lluita, potser, però sí de reivindicació, de diàleg.

Si no parlem d’aquestes coses, perdem un espai necessari. El casal ha de ser plural, obert a totes les ideologies. I de la mateixa manera que parlem de gastronomia catalana, també hem de parlar de les dones, de la literatura, del feminisme, de les injustícies que afecten les dones i al col·lectiu LGTBI.

Nosaltres sentim que som un pont. No som un centre d’acollida de catalans: som un pont entre La Plata, l’Argentina, i Catalunya. I com a pont hem de facilitar el diàleg entre aquests dos mons.