D’esquerra a dreta: Cilla Benkö i Mònica Terribas
El dijous 23 de gener, Mònica Terribas, productora i conductora del programa “El Matí de Catalunya Radio” i Cilla Benkö, Directora General de la Ràdio Pública Sueca, en el marc del cicle de debats “El Futur”, organitzat pel Col•legi de Periodistes de Catalunya.
Van compartir una pertinent reflexió sobre el rol dels mitjans públics de comunicació en la societat democràtica, el qual té relació directa amb el tipus de model de finançament, la reducció dels beneficis, la influència del poder legislatiu i un marc d’insuficient prestigi davant la ciutadania.
I és que en un context de crisi, obrir el tema del rol dels mitjans públics de comunicació és una acció necessària i actual. Un debat amb una dimensió europea, perquè en tot el continent els canvis que estan impactant en els mitjans públics de comunicació comparteixen una mateixa realitat, la qual té a veure amb la independència editorial dels mitjans, les polítiques de contractació de personal, l’ocupació cada vegada més precària del seu personal, la *autocensura, el tractament de la informació, el pluralisme, la neutralitat, la qualitat de la informació i les finances.
Terribas i Benkö van fer èmfasi en el context general de la crisi i com aquesta afecta als mitjans de comunicació en general, però sobretot als mitjans de titularitat pública. Ambdues periodistes van reflexionar sobre la necessitat de comptar amb un finançament adequat, proporcionat i estable, com a factor fonamental per garantir la independència dels mitjans públics i que puguin complir amb la funció que justifica la seva existència.
La crisi, segons van reflexionar ambdues periodistes, té forta repercussió conjuntural que està impactant en les polítiques d’austeritat que tenen relació directa amb els mitjans de comunicació. I es preguntaven què tipus de model ha de servir per a la sostenibilitat dels mitjans de comunicació pública.
Cilla Benkö va mostrar el panorama actual dels mitjans de comunicació pública a Europa. “Grècia és una gran interrogant, no se sap bé si els canvis que es faran en els mitjans de comunicació pública seran políticament independents. Portugal van estar en una situació enfangada doncs la idea era privatitzar tots els mitjans públics, finalment aquest pla es va abandonar, la idea és que signaran un contracte a cinc anys un contracte publicitari i que no surti del pressupost estatal. Islàndia: han tingut una reducció pressupostària severa i també de personal. Romania: La pressió política on el govern pot dir no a qualsevol pressupost i no a qualsevol reportatge. No hi ha hagut un director general de mitjans de comunicació que hagi durat tot el mandat. Anglaterra: La BBC afronta la discussió d’un nou període pel que fa a les tarifes llicencies 16% de reducció pressupostària. Dinamarca: Molta pressió del govern i premsa comercial per reduir cada vegada més als mitjans públics, que es facin més petits. Van passar una estació de ràdio pública a les mans d’un diari comercial. Noruega: té un nou govern conservador la decisió del qual ha estat retallar l’increment promès a la meitat i reduir el personal, unes 100 persones menys”.
Per la seva banda, Mònica Terribas, davant el panorama presentat per la seva companya sueca, va sostenir que “l’origen de tota aquesta evolució en els últims anys és fruit de la crisi que ha situat als mitjans de comunicació privats en una disminució dels seus ingressos, i han pressionat als governs perquè regulin de manera més estricta el servei públic. Hi ha una gran correspondència en les reduccions de les aportacions públiques que arriben al 20%, les quals són similars a les que s’han aplicat aquí, i són fruit de la pèrdua de la quota de mercat del sector privat, de les televisions i ràdios comercials. Per tant, el dibuix complet d’aquesta realitat ens permet veure com ha afectat el model al sector privat i al sector públic en tota Europa.
Benkö va fer referència a les deu recomanacions de la European Broadcasting Union (EBU), organització de totes les empreses de servei públic a Europa, les quals han arribat a tots els càrrecs directius de mitjans públics, perquè decideixin quines de les recomanacions cal assumir, entre les quals hi ha el millorar el capteniment de l’audiència, incrementar el compromís i la diversitat, ser rellevants en les audiències joves, accelerar la innovació i el desenvolupament, transformar la cultura organitzacional i l’aprenentatge, entre unes altres. “És obvi que ens entenguem amb la nostra audiència si volem sobreviure. El mes important és com expliquem els nostres continguts i com estan al servei de la ciutadania. I com els mitjans de comunicació estan al servei de la democràcia social”, va emfatitzar Benkö.
Per la seva banda Terribas va assenyalar que els oligopolis de companyies privades existents a Europa també afecten als mitjans de comunicació pública. “Espanya i Itàlia són els casos més flagrants d’oligopoli, de dues i tres companyies que controlen tot el mercat comercial i tota l’audiència. A França i Alemanya passa el mateix, amb una mica més de regulació, però és evident que els oligopolis comercials estan afectant una legislació més severa com l’aportació de diners públics i la retallada de costos. Si veiem les xifres del nostre servei públic aquí, veurem que en cinc anys l’aportació publicitària ha disminuït per la crisi, d’ingressar 140 milions d’euros al 2007 a ingressar-ne ara 60 milions, si és que tenim sort. I la disminució de l’aportació pública ha passat de 350 milions d’euros a 225 milions, afortunadament en contractes-programa, almenys tenim quatre anys d’aportació pública estable”.
A més, va agregar: “La clau està en què hem de posar en valor el servei públic i adaptar la seva estructura a les circumstàncies econòmiques, que en el nostre cas pateix d’una doble retallada: la retallada de les aportacions publicitàries i la retallada de l’aportació pública, que no queda compensada. I per tant: la disminució de capital per produir el servei públic”.
Benkö va explicar una experiència significativa d’una ràdio sueca que va obrir el debat sobre quin rol han d’assumir els mitjans públics de comunicació a Suècia. Arran de realitzar un petit vídeo on apareixien persones directament afectades per actituds racistes, el qual va ser penjats posteriorment en YouTube, es va generar una reacció i participació molt àmplia de la gent durant tota una setmana, on el públic polítics i mitjans de comunicació van a iniciar el debat sobre el rol dels mitjans. “A partir d’aquesta informació van fer programes de radio sobre la temàtica, i es va a començar a parlar arreu de Suècia sobre què cal fer com a mitjà public: jugar un paper fonamental en la societat democràtica i fer els mitjans més socials, incloure a l’audiència en el nostre treball, prendre en compte les seves idees, coneixements, fer un treball periodístic més proper a partir del que rebem i disseminar el que es diu d’alló que se sap, és l’única manera que un mitjà públic tingui un rol fonamental en la democràcia”, va concloure.
Terribas va reflexionar que “si no som capaços de posar en valor els 32 euros que paga cada ciutadà a Catalunya pel servei públic de televisió, si no som capaces de posar en valor el que significa el servei públic en una societat democràtica el sentit de la seva existència perd el seu valor i s’erosiona més amb la crisi. A Europa està passant que els serveis públics han disminuït en tots els àmbits com a sanitat i educació. La capacitat de donar serveis amb la crisi ha disminuït. I el servei públic que no estava prou prestigiat per tenir un valor en la societat ha estat el servei públic de la comunicació. I la societat no ho reivindica com a propi ni com a imprescindible, això vol dir que no estem posant en valor allò que fem i que no som capaços de fer entendre a les persones que una comunicació plural, democràtica, participativa, on totes les persones intervenen és important per a la democràcia”.
Finalment va concloure: “Si la ciutadania veu que tenim uns mitjans pressionats pels polítics doncs se n’aniran als mitjans que mes els hi agradi de l’oferta comercial. I és que estan emparentats la reducció de beneficis, la influència del poder legislatiu i el desprestigi o insuficient prestigi dels mitjans públics, en no valorar que el servei públic ha d’estar al servei de la societat”.
* Aquest article per motius tècnics no va poder entrar en l’edició del 30 de gener de 2014
