Dissabte 20 abril 2024

Dissabte 20 abril 2024

Sara Cuentas

Senyor Wody Allen, per què tanta impunitat?

 

 

OPINIÓ

Fa un parell de caps de setmana una amiga em preguntava quina pel·lícula li podia suggerir per passar un temps d’entreteniment intel·ligent i amb sentit. Immediatament vaig pensar en Woody Allen.

El director guanyador del premi Óscar en quatre ocasions, reconegut com un dels directors més respectats, influents i prolífics de l’era moderna. Doncs sí, tot un geni.

Li vaig recomanar “Poderosa Afrodita”, una divertida comèdia que narra la història d’una galerista que convenç al seu marit (Woody Allen), periodista esportiu, per adoptar a un nadò. Aquest, sorprès per la intel·ligència del nen decideix buscar a la seva mare biològica per comprovar si és també una superdotada. Quan la localitza, resulta que es tracta d’una jove prostituta que aspira a ser actriu. Aquesta és la història nominada com una de les comèdies més tendres i brillants del director.

Li vaig dir a la meva amiga “segur que t’agradarà”. A més, vaig agregar: “És una pel·lícula molt irònica i hilarant, sobre tot per els seus diàlegs tant mordaços”. Sí, recordo ben bé haver-li dit això. Quan vaig penjar el telèfon, m’havia animat a veure novament la pel·lícula. Així que vaig acabar aquest cap de setmana amb “Poderosa Afrodita”.

Però el dissabte passat, em vaig trobar en el diari The New York Times, dins del blog del periodista Nicholas Kristof una carta oberta dirigida a la ciutadania mundial de part de Dylan Farrow, filla que Woody Allen i Mia Farrow van adoptar quan eren parella.

La carta de Dylan començava així: “Quina pel·lícula de Woody Allen és la seva favorita? Abans de respondre, els hi explicaré alguna cosa que han de saber: quan jo tenia set anys, Woody Allen em va agafar de la mà i em va portar a un àtic ombrívol, gairebé un armari, que hi havia en la segona planta de la nostra casa. Em va dir que em tombés de cap per avall i jugués amb el tren elèctric del meu germà. I llavors em va agredir sexualment…”

Sincerament, em vaig quedar estupefacta. Pensava en la seva pregunta mentre rememorava una de les escenes de la pel·lícula “Poderosa Afrodita”, en la qual el personatge que interpreta Woody Allen està sopant amb la mare biològica del nen adoptat per aquest:

Home (Woody Allen): Explica’m coses de la teva família.
Dona: Què? Ja t’ho he explicat, en tens per escriure un llibre.
Home (W.A.): No, no… Però, hi havia un parent que fos fora de la normalitat? Molt llest, o intel·ligent, o amb talent?
Dona: Sí que hi era, el germà del meu pare. Diuen que era un geni. Jo no el vaig conèixer però deien que era llestíssim.
Home (W.A.): De debò? A què es dedicava?
Dona: Era un psicòpata violador, es va passar la vida a la presó. Si hagués estat entenimentat hauria estat molt bo en matemàtiques.
Home (W.A.): En matemàtiques? Això està bé…
Dona: sí, crec que jo he heretat la seva intel·ligència, perquè la resta de la meva família eren uns cucs i uns rastreros… jo sóc l’única que he tingut ambició.

Llavors, vaig imaginar a aquest suposat “geni llestíssim” del quual la dona havia heretat la seva intel·ligència. Sí, el “psicòpata violador”, i immediatament es va dibuixar el rostre de Woody Allen en la meva ment. I vaig continuar llegint la carta. “No va deixar de parlar mentrestant, de murmurar que era una bona nena i que allò era un secret entre tots dos, de prometre que anàvem a anar a París i jo seria una estrella en les seves pel·lícules. Recordo mirar fixament el tren, no perdre’l de vista mentre donava voltes per l’àtic. Encara avui, em resulta difícil contemplar trens de joguina”. És així com Dylan, avui als seus 28 anys, anava narrant la manera en què va ser violada sexualment als 7 anys a la casa familiar.

I em vaig assabentar que aquesta revelació no era nova. Fa vint anys enrere, la periodista de Vanity Fair, Maureen Orth, havia denunciat aquest fet. Ella s’havia documentat bé, abans de publicar el seu article. Va entrevistar a més d’una vintena d’amistats d’Allen i Farrow, i va poder concloure que la conducta paterna era “inadequada”. El seu article iniciava així: “Hi havia una regla no escrita a casa de Mia Farrow: Woody Allen mai es podia quedar sol amb la filla de set anys que tots dos havien adoptat”.

El 1992, mentre Mia Farrow i Woody Allen es trobaven en procés de divorci, -en haver descobert ella que ell mantenia una relació amb una altra de les seves filles adoptives, Soon-Yi Previn-, l’actriu el va acusar d’haver agredit a Dylan. No obstant això, mai va ser legalment acusat. Però, el 1995, un tribunal de New York li va retirar el dret de veure regularment a Dylan. En aquest context, la premsa va acusar a Mia Farrow d’aprofitar-se de la situació per obtenir beneficis del divorci. Per això, Dylan en la seva carta sentencia: “Woody Allen és la prova vivent de la manera en la qual nostra societat falla als supervivents d’abusos i violacions sexuals”. També assenyala, “Hi havia experts disposats a atacar la meva credibilitat, hi havia metges disposats a fer embogir amb trucs a una nena maltractada”. Em vaig preguntar: Per ventura la paraula d’una nena no és vàlida? Per ventura ha d’esperar 20 anys més per ser creïble i que es faci justícia?

Em temo que aquesta realitat es repeteix, i ve al meu record el cas d’un sacerdot catòlic italià, Piergiorgio Albertini, qui el 2013, a Brasil, va ser condemnat a nou anys de presó per violar a una nena de 9 anys en 1993. Deu anys després d’aquest acte inhumà! I encara que les xifres mundials de casos de violació sexual cap a nens i nenes són alarmants, pel que sembla la consciència que són vides humanes amb tot el dret a tenir una vida digna se’ns oblida, i només veiem nombres. Recentment quan surt a la llum un cas, llavors, evidenciem que darrere de les xifres hi ha històries, hi ha persones, hi ha nenes i nens.

L’any passat, la Fundació Plan Internacional, organització amb presència en 70 països, assenyalava en un informe “Al món més de 200 milions de nens i nenes han estat víctimes de violència sexual. Són 150 milions de nenes i 73 milions de nens els que han experimentat violència sexual”. A més, agregava: “gairebé la meitat de totes les agressions sexuals es cometen en contra de noies menors de 16 anys”.

Senyor Woody Allen, per què tanta impunitat? Poden la fama, el reconeixement, els premis i el ser considerat un geni del cinema convertir-se en factors tan poderosos per impedir que una persona sigui portada davant la justícia? És per aquesta raó -com assenyala Dylan- que a Hollywood li fiu més fàcil mirar cap a un altre costat i fer com si res succeís?. “Què passaria si l’abusat hagués estat un dels teus fills?” pregunta Dylan a Cati Blanchett i Alec Baldwin, protagonistes de ‘Blue Jasmine’. “I si haguessis estat tu, Emma Stone? O tu, Scarlett Johansson? Diane Keaton, tu em vas conèixer quan era una nena, m’has oblidat?”. Amb aquestes preguntes ella qüestiona la hipocresia de la indústria cinematogràfica.

Diversos organismes de drets humans coincideixen a assenyalar que l’abús sexual infantil és una de les formes més greus de violència contra la infància i genera efectes devastadors en la vida de les nenes i nens que ho sofreixen. No obstant això, aquestes pràctiques inhumanes, que s’han donat al llarg de la història humana, només han començat a considerar-se com un problema que transgredeix les normes socials quan -d’una banda- s’ha reconegut el seu impacte i les conseqüències negatives que tenen en la vida i el desenvolupament dels nens o nenes víctimes i -d’altra banda- quan s’ha reconegut al nen i a la nena com a subjecte de drets.

En una Guia de Save The Children s’assenyala: “L’abús sexual infantil és una de les formes més greus de violència contra la infància i comporta efectes devastadors en la vida dels nens i les nenes que ho sofreixen. No obstant això, aquestes pràctiques, que s’han presentat sempre en la història de la humanitat, només han començat a considerar-se com un problema que *transgredeix les normes socials quan -d’una banda- s’ha reconegut el seu impacte i les conseqüències negatives que tenen en la vida i el desenvolupament dels nens o nenes víctimes i -d’altra banda- s’ha reconegut al nen i a la nena com a subjecte de drets”.

Sí, subjecte de dret per evitar que romangui en la invisibilitat, per denunciar sense por i evidenciar aquesta realitat. Aquest sembla ser el procés que va animar a Dylan a compartir la seva història. “La setmana passada, Woody Allen va ser nominat al seu més recent Oscar. Aquesta vegada, em vaig negar a enfonsar-me. Durant molt temps, el reconeixement públic de Woody Allen em va silenciar. Vaig sentir un retret personal, com si els premis i reconeixements anessin una manera de dir-me ‘Calla i vés-te’. Però els qui han sobreviscut a l’abús sexual es van apropar a mi, em van recolzar i em van animar per anar cap a endavant, i no tenir por a ser anomenada mentidera. Em van donar raons per no romandre callada, i animar a altres persones a no callar”.

Definitivament, la violència sexual contra la infantesa és una de les formes més degradants que té el patriarcat d’exercir el poder. Posa en relleu la persistència de la mirada colonial cap al cos humà, que el sexualitza i el veu com un objecte més. Aquesta mirada, socialitzada per segles, considera als petits cossos de nens i nenes com a territoris que es pot envair amb absoluta impunitat, aprofitant el context d’indefensió i vulnerabilitat de l’edat primerenca.

El que es consideri a un home geni, intel·ligent i el més reconegut ésser de la societat humana de cap manera ha de ser un pretext per seguir ocultant i evitant que s’esclareixi la veritat. Un perpetrador dels drets humans de nenes i nens sempre ho serà, encara que passin els anys, i tard o d’hora esperem es faci justícia.

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

“La hija única” de Guadalupe Nettel

    RESSENYA Guadalupe Nettel (Ciutat de Mèxic, 1973) és l’autora de “La hija única”...

Barcelona: Candidatura feminista al Claustre de la UB / La Independent / Noticies gènere

Estudiantes i treballadores PDI i PAS de la Universitat que es van organitzar en l’Assemblea...

Paraules de la periodista Rosa Solbes en rebre el Premi Vicent Ventura

La periodista Rosa Solbes, autora d’aquest parlament Bona nit. Gràcies a institucions, entitats i persones...