“Un poble sense cultura, no és res”
Quan t’endinses en el món de Mariam Grande, la Lunares, t’abracen uns versos del poeta Machado: “(…)Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya; porque la vida es larga y el arte es un juguete. Y si la vida es corta ?y no llega la mar a tu galera, aguarda sin partir y siempre espera, que el arte es largo y, además, no importa.”
Mariam Grande amb el Premi Goya
L’art és gran per a aquesta “Grande”, capaç d’aprofundir en el fons d’un personatge. Trencadora de pors, visceral, alegre i persuasiva. Així és aquesta enamorada de la nuesa del seu major tresor: el teatre.
Mariam Grande “La Lunares” és Llicenciada en Art Dramàtic per l’Esad de Màlaga, alumna de l’Escola de Juan Carlos Corazza i Fernando Cames. Compta amb una llarga trajectòria al servei i assessorament del Càsting a la publicitat, televisió, cinema i teatre. El 2013 li somriu: Goya al Millor Curtmetratge de Ficció Aquel no era yo del director Esteban Crespo.
Quina és la veritable escola d’un actor o d’una actriu?
Segons la meva opinió, el teatre. La dimensió que té un personatge de teatre, no la té un del cinema o de la televisió. Encara que això és relatiu, perquè determinats actors o actrius no passen per aquesta escola i funcionen molt bé en el món de l’audiovisual. Però crec que davant d’una càmera et poden ensenyar com fer-ho, com arribar, com mirar, la marca, el ràcord, el so… però el teatre en canvi, et mostra despullat. L’espectadora o espectador s’asseu en una cadira i la interpretació, li arriba o no li arriba.
En què consisteix la teva feina?
A grans trets, a escoltar les necessitats que té un director o directora i poder-les-hi solucionar. Un dia de treball qualsevol, em cridaria la productora, m’asseuria amb la directora o el director, prèviament m’hauria llegit el guió (de l’obra), parlaríem dels perfils dels personatges, de les necessitats i començaria la meva recerca. Per trobar aquests perfils, hauria de conèixer a tots els actors i totes les actrius, saber què i com podrien donar-me el que busquem i tenir la capacitat de veure si encaixarien en les necessitats de la direcció. De vegades, no és gaire fàcil, perquè jo puc estar convençuda de quelcom però al director o a la directora no li encaixa. Es torna doblement difícil, però el bàsic és guanyar-te i generar aquesta confiança i dipositar-la també en les actrius i en els actors.
Cal tenir un instint especial?
Una intuïció especial, més aviat. Quan veig un actor o una actriu entrar per la porta del meu plató, puc saber si serà capaç de donar-me el que necessito. Probablement en un càsting, no estarà al 100%, per les pors i inseguretats, però aquí rau la bona feina d’una directora o de càsting, que sigui capaç de, en poc temps, treure-li les capes a “aquesta ceba” i que, l’actor o l’actriu pugui donar-te el que estàs buscant. Crec que això s’aconsegueix amb empatia. Admiro profundament el paper que els actors i les actrius tenen en un càsting, quan es posen davant d’una càmera i reben ordres. Realment, es lliuren i es despullen només per passar aquesta prova. És molt gratificant veure com creixen quan els donen la feina.
Al llarg de la teva trajectòria també has col•laborat en el món de la publicitat. És un altre món respecte al de la ficció o el teatre?
El càstings de publicat són molt durs. Hem de veure i jutjar molta gent en poc temps. Són part de la meva feina, però són una bogeria. Sobretot quan tenim càstings infantils, en què se’ns omple el plató de pares, avis, cotxets, etc. (Riu). L’altre dia en varem tenir un, on varem haver veure trenta nadons en tres hores. Tots ploraven alhora! (Rialles)… Això no passa en els càstings de ficció o teatre, perquè tenen una altra dimensió i les proves, una altra magnitud. Disposes de més temps per als actors i per a les actrius. Aquí pots veure algú interpretar de veritat. En la publicitat tot és per a demà. El ritme és galopant i si falles, et quedes enrere.
Com a directora de càsting de publicitat, com vius les descripcions estereotipades i la discriminació de la imatge de la dona en aquest món?
La publicitat és un món on encara la gran majoria de llocs directius estan ocupats per homes. Per començar, falta aquesta visió de gènere des de dalt. Tot i que la societat i la forma de comunicar evoluciona, són molt pocs els clients que innoven. La publicitat tradicional té uns resultats i es cenyeixen a ells, perquè funcionen. La dona se segueix utilitzant per fer publicitat de productes que pertanyen a l’àmbit privat (cultura patriarcal), o com a element seductor per anunciar productes virils. La imatge femenina s’associa al culte a la bellesa i a l’esveltesa, als productes alimentaris o a l’àmbit domèstic. Mentre que la imatge de l’home, s’utilitza per a anuncis que corresponen a l’àmbit públic, com els cotxes d’alta gamma, les finances, les assegurances, etc. Encara queda molta feina per fer.
El reconeixement t’ha arribat de la ficció. Goya al millor curtmetratge 2013, Aquell no era jo. Com va ser l’elecció dels protagonistes?
Esteban Crespo, el director del curt, em va trucar per encarregar-me el càsting, cosa que em va emocionar. L’elecció de la protagonista (Alejandra Llorente) va ser un acte de confiança. Estàvem estudiant altres noms, perquè ell tenia molt clar que volia que la protagonista fos rossa, molt angelical, que sabés conduir. Però jo confiava en l’Alejandra Llorente, encara que se sortia totalment del perfil. Era morena, no sabia conduir, en fi… però jo vaig insistir que li donés l’oportunitat i efectivament, quan va acabar el càsting, l’Esteban Crespo em va dir que no seguís buscant perquè era ella. Això va ser molt gratificant, perquè apostes per algú que, encara que inicialment no compleix el perfil, quan la veu el director se n’enamora. Aconseguir aquesta confiança és màgic. A dia d’avui, l’Esteban em repeteix l’encert que va ser i la felicitat d’haver trobat una actriu d’aquesta talla i és clar! T’omples d’orgull.
Mariam Grande, Esteban Crespo i David Casas Riesco
El curt mostra la duresa d’una realitat, la dels nens i nenes soldat i les seves seqüeles, va ser difícil l’elecció d’aquests personatges?
Al principi jo creia que seria fàcil trobar-los, però passaven els dies i no trobava el que buscava. Havia de buscar fins a quaranta nens soldats, africans i negres de pell. Varem començar a buscar per tots els representants, xarxes socials, ambaixades, barris de Madrid…. I res! Finalment van anar apareixent nens del carrer. El més difícil va ser quan ens vam endinsar a construir els personatges. Havíem de posar els nens en la tessitura d’actuar amb violència. Nens amb pistoles, que pegaven, que es maltractaven entre ells… El guió exigia que els nens interpretessin situacions sobrehumanes per a sobreviure. Quan acabava el càsting, em ficava al llit sense poder-me aixecar, només d’imaginar la realitat.
Càsting amb el nen protagonista
I com ho vas aconseguir?
Em vaig haver d’involucrar molt, perquè com que no teníem recursos, els havia de donar jo mateixa les rèpliques del guió. El cas és que havíem d’aconseguir veure el nen protagonista en moltes tessitures diferents, havia de pegar, maltractar, cridar, picar de peus… Era molt difícil posar-lo en aquest paper, així és que me les vaig enginyar de vint mil maneres diferents i li vaig proposar jugar a barallar-nos sense fer-nos mal. Al principi, es posava nerviós, reia… al final vaig deixar anar la càmera i em vaig posar a jugar amb ell, a barallar-nos de broma… però no comptava amb que el nen era cinturó negre de karate (rialles), em va fer una clau i em va trencar el còccix sense voler! (Riu).
A un nen se li explica la realitat d’alló que ha de representar?
És clar, el nen llegeix el guió, però no pot assimilar la problemàtica. Mitjançant jocs portem el nen a interpretar el que ens interessa. Aquel no era yo és un c urt d’una realitat molt crua. “Els nens i nenes soldats són una realitat en molts països del món: una infància vinculada directament a diferents grups o forces armades i exèrcits regulars i que està exposada a greus situacions de violència. Són maltractats, subjectes a pallisses i objecte de constant humiliació. Són molt útils per als grups armats pel seu alt grau de lleialtat al grup i poca reflexió sobre si és correcte o no la seva conducta, convertint-los en autèntiques i perilloses armes de combat”. El curt tracta precisament sobre això, sobre la duresa que li suposa un nen soldat, que ha tingut la possibilitat de sortir d’aquest món, veure’s des de fora, amb les seves seqüeles posteriors en veure tot el que ha estat i ha fet. Afortunadament varem tenir el suport de nombroses ONG que treballen en aquest tema, que per desgràcia passa en molts països.
Nens soldats durant la gravació del curt
És útil la tasca del cinema com a plataforma de denúncia social?
Sí, moltíssim, però no ens deixen! Una de les tasques del cinema és denunciar i conscienciar, mostrant altres realitats. Però aquest Govern s’està carregant els nostres pilars bàsics: la cultura, la sanitat i l’educació. Ens han retallat les subvencions i graven la cultura amb un 21% d’IVA. Inaccessible per a moltes persones. Un poble sense cultura no és res. S’estan carregant el futur de la infància d’avui, la que haurà d’aixecar demà aquest país. Com deia Claudio Naranjo “Sense educació i sense cultura, no hi ha demà”.
En aquests Goya hi ha hagut polèmica perquè determinats actors tributen fora d’aquest país…
Demagògia barata. Una estratègia per desviar l’atenció, perquè no els mirin a ells (Govern). Parlen dels costos dels vestits que llueixen les actrius als Goya, quan són préstecs de les marques. El veritable tema, en tot cas, hauria de ser que els articles de luxe es beneficien d’un IVA reduït. En canvi, un criatura que vulgui veure una obra infantil, haurà de pagar un 21% d’IVA. Parlen del país on tributen determinats actors, per no parlar d’on desvien ells el seu capital, fruit de la corrupció. Tampoc parlen de la fuga de cervells que hi està havent en aquest país i això és el que veritablement els hauria de preocupar!
Imaginem que el nostre món és un escenari i tu com a directora de càsting tens l’oportunitat de retirar o incorporar personatges, com seria aquest càsting?
Per començar retiraria a totes aquelles persones que no estan capacitades per governar. Ja ho deia Shakespeare quan Juli Cèsar, Brutus o Marc Antoni van arribar al poder, que es tornaven bojos. Jo crec que en la política passa això, que quan algú arriba a dalt, es contamina. Com fer que quan un arribi al poder no es corrompi? Doncs no ho sé, però hi ha països que ja ho estan fent, que s’autoregulen ells mateixos. Així que partint d’aquesta base, consideraria que la majoria de polítics i polítiques són mals actors i actrius. Els retiraria. La classe política actua d’una manera basta per un ideal i en realitat, darrere d’aquest ideal .. no hi ha res. En el meu càsting invertiria els papers Per què no ens tornem nosaltres les actrius i els actors protagonistes i deixem de banda a aquests pseudoactores? Inventaria un nou guió, on col·laboréssim tots i totes, sense competitivitat i crearia un nou escenari, en un món millor.
Moment de l’entrevista de Sònia Rico a Mariam Grande
