OPINIO
Era d’esperar que l’anunciada mort de Nelson Mandela desencadenaria un procés de reconeixement i homenatge a nivell mundial. Mandela era certament una icona pel que fa a la petjada de lluita en pro dels drets humans pels quals hi ha esmerçat tots el temps, entre l’ombra i la llum, de la seva vida.
El seu crit denunciant les injustícies no s’ha limitat a la discriminació social per raons de raça o color a la pell, sinó de tot tipus de discriminacions (també les de les dones, tan o més fonda a l’Àfrica que enlloc). La mateixa companya Ellen Johnson-Sirlea, n’ha estat una destacada activista social a favor dels drets dels infants a Moçambic, el seu país de naixement.
Amb dones africanes al capdavant
I jo em pregunto si, sense la revolució africana, Ellen Johnson-Sirleaf hauria arribat a ser Presidenta de Libèria, i si –conjuntament amb Leymah Gbowee, activista en favor dels drets de les dones també de Libèria, haurien vist reconeguda la seva tasca amb l’atorgament del Nobel de la Pau ara fa dos anys. També em pregunto si s’hauria reconegut la ingent tasca a favor del medi natural de la malaurada Wangari Maathi, de Kenya, que va ser la primera dona africana premiada també amb el Nobel de la Pau, en aquest cas per la seva àrdua tasca en aixoplugar sota un mateix paraigua el desenvolupament sostenible i els drets humans.
El veritable sentit de la democràcia
El sorprenent de totes les declaracions que hem escoltat aquests dies ha estat el cinisme i la hipocresia que han fet servir els qui neguen els valors que diuen admirar d’aquest lluitador per la llibertat, una llibertat que neguen als pobles que representen. És com si, en les declaracions que manifesten, no fossin gens sospitosos d’aplicar mesures de govern i de repressió que redueixen la Carta Universal dels Drets Humans al rol de paper d’embolicar de la “seva” democràcia, doncs neguen l’aplicació dels mateixos drets a les persones a que es deuen, ignorant –alhora- el sofriment dels qui en pateixen la seva negació.”Si no hi ha menjar quan es té fam, si no hi ha medicaments quan s’està malalt o si hi ha ignorància i no es respecten els drets fonamentals de les persones, la democràcia és una closca buida malgrat que la ciutadania voti i tingui Parlament”. Aquests són els valors que Nelson Mandela brandava ben alt.
Enterrar el líder i, amb ell, les idees que representa
Un gran pensador dels començaments del segle XX advertia com, en el decurs de la vida dels grans revolucionaris, les classes dominants els sotmeten a constants persecucions, acullen les seves doctrines amb la ràbia més salvatge, amb el més furiós odi, amb la campanya més desenfrenada de mentides i de calumnies. Però que de la mateixa manera, els mateixos que varen fer el possible per injuriar-los impedint la seva tasca revolucionària en vida, un cop morts intenten convertir-los en icones inofensives, “canonitzant-les” d’alguna manera, i envoltant d’una certa aureola de glòria els seus noms per “consolar” i enganyar les classes oprimides castrant el contingut de la seva doctrina revolucionària, en suma, minant el fil revolucionari que conté el seu testimoniatge tot envilint-lo.
A veure si, al final, oblidarem que Mandela va liderar un procés de subvertir un pensament conservador, ancorat en un poder injust i excloent que equipara lo legal a lo legítim, i el transformen en un defensor de la legalitat per damunt de les necessitats democràtiques de la humanitat…
Ideals i valors que no moren mai
Com tot ésser humà, les persones que tenim inquietuds tenim els propis referents, els hem necessitat per orientar les opcions de vida que cadascú hagi emprès. Els valors apresos en la joventut, admirats com a llum a seguir, romanen en la consciència de cadascun de nosaltres per sempre més. Aquests valors o ideals poden estar més o menys adormits segons les circumstàncies de la vida que ens hagin condicionat, però –de fet- no arriben a morir mai més dintre d’un mateix i d’una mateixa.
La conciliació no vol dir oblit, sinó reconeixement i perdó
Perquè la seva aposta per la conciliació, després d’un procés d’enfrontament reconegut que ha passat pel reconeixement dels fets, hi ha hagut una proposta de perdó dels botxins vers les seves víctimes, una mesura per superar plegats una situació -curulla de ferides- que els permetés d’encarar el futur i poder així mirar endavant. Els qui en aquesta actitud de conciliació hi veuen una negació dels enfrontaments previs, amb una mena d’esborrament de la memòria històrica per tal d’alliberar-se de delictes humanitaris, com una butlla que els legitima per continuar amb els abusos comesos, no han entès res (o no ho han volgut entendre interessadament). I d’aquests n’hem vist uns quants que lloaven la figura universal que estem acomiadant.
Combatre les injustícies és a les nostres mans
Però no hem de permetre que, amb els fasts, es doni per mort un testimoni que continua essent vàlid per la humanitat. No apaguem aquella font que ha sadollat tanta set de justícia i que ha alimentat tanta esperança a les i als qui anhelen un món més just i solidari. Tan sols recordem el que va dir, com ara que: “La pobresa, com l’esclavatge i l’apartheid, no són un accident, sinó una creació de l’home i es pot eliminar amb la acció dels éssers humans”. Per a milions de persones, Mandela continuarà essent una referent i, potser més dels que volen i diuen, fan i faran dels seus ideals i anhels, la raó de la pròpia vida.
Foto www.hola.com
