OPINIÓ
No entenc de lleis. Però em sembla que si es ratifica aquest acord d’expulsió de persones refugiades a Turquia, com a ciutadania europea haurem de sentir profunda vergonya d’haver contribuït a l’expulsió de tanta gent que pateix.
Sento una profunda tristesa davant la possibilitat que això passi, i no deixen de venir-me a la ment imatges dels trens en què viatjaven als camps d’extermini nazi tantes persones amuntegades a les que el règim va condemnar per no ser de raça ària.
Estem a les portes de destruir tot el que s’ha construït precisament per evitar que aquelles imatges es repetissin. Estem a punt de reproduir un gran error històric amb tantes i tantes persones que fugen de la guerra i de la fam.
Mirem a un altre costat perquè estan lluny i són diferents
Sobre els caps i els cors dels que donin suport a aquest acord caurà la vergonya històrica d’haver destruït els pilars morals i legals d’una pretesa Unió Europea per a les persones i no només per als moviments de capitals.
Em trobo desorientada i molt trista davant l’espectacle que donem la ciutadania europea davant aquestes persones refugiades. Com a ciutadana d’un estat membre de la Unió, no em sento en absolut representada per ningú dels que estan en situació de ratificar aquest maleït acord que pretén vulnerar els drets humans de tantes persones, condemnar a viure en un país que no reconeix ni respecta els drets humans i molt menys els drets de les dones i les nenes.
Em sento terriblement malament aquest matí de diumenge assolellat en ser conscient que en menys de una setmana és possible que comenci un èxode que condemnarà a tanta gent a camps de concentració, violant tots els seus drets i on el seu futur es veurà absolutament truncat. On les nenes no tidran futur i es convertiran en carn de canó de desaprensius depredadors sexuals que les violaran o les segrestaran amb fins d’explotació sexual. I sí, encara que sembli una exageració, estic convençuda que passarà, si no està passant. Sento ràbia i impotència davant la possibilitat que es ratifiqui aquest maleït acord de expulsió d’éssers humans de territori europeu a un lloc insegur.
Sento la necessitat de cridar i de escopir a la cara i cridar que no poden mercadejar amb tantes vides humanes. Que no poden amagar-se darrere d’un Estat com Turquia a qui no accepten al club europeu precisament per la seva falta de respecte als drets humans i especialment per la seva falta de respecte cap als drets humans de dones i nenes. Cridar que no són omnipotents i que sobre les seves consciències caurà tot el dolor que estan provocant amb les seves demores en predre decisions i que quan les prenen són per condemnar tantes persones, especialment dones i nenes a una vida de dolor i sense esperances. A una vida en la qual la felicitat pugui arribar a ser un miratge, una quimera.
M’enfurisma molt el que està passant. Aquest matí llegint a Mar Esquembre, vaig plorar de tristesa i impotència. D’aquí que hagi necessitat escriure. Si, avui no “tocava” però ho vaig necessitar com a teràpia per expressar el meu profund dolor, tristesa i ràbia davant les decisions equivocades que s’estan prenent i que afecten les vides de tantíssimes persones. Persones a qui estan deixant orfes d’esperances i il·lusions.
Sé que les meves paraules només expressen sentiments, els meus propis sentiments davant la possibilitat de la ratificació d’aquest infame acord. Però la crueltat amb la qual poden ser tractades tantes persones – com a conseqüència de les decisions dels que no coneixen ni la fam, ni el sofriment, ni les violències de tota mena que estan patint tanta gent- em provoca sensacions molt violentes. I no sé què fer més enllà d’escriure i rebel·lar-me des del fons de la meva ànima contra tanta injustícia.
No ho sé … Caldrà demanar moltes explicacions i exigir que s’aturi aquesta bogeria infame i cruel.
Haurem, com diu Mar en el seu article d’avui, de tornar a mobilitzar-nos per intentar aturar aquesta nova aberració històrica que fa saltar pels aires la confiança en les institucions europees. Avui des del profund dolor i tristesa, doncs.
