La Tercera sessió de l’Escola Feminista d’Estiu, sota el títol Com sostenir la vida per sostenir el planeta?, fou moderada per Neus Moreno i comptà amb Blanca Valdivia del Col·lectiu Punt 6, Claudia Bosch com a membre de Rebel·lió o Extinció i Mari Pueyo del Grup de Dones del Sindicat de Llogateres de Catalunya.
Neus Moreno introduí el tema des del feminisme: “L’aposta per la sostenibilitat a la vida ha creat cert debat dins del moviment ecologista perquè no acaben d’entendre el concepte de sostenibilitat de la vida. Es però una estratègia conjunta. És claríssim!”.
La moderadora proposà que la taula s’expressés d’acord a l’àmbit d’on es procedeix, l’experiència pròpia i la dinàmica col·lectiva, per finalment formular unes propostes concretes per avançar.
Taula “Com sostenim la vida per sostenir el planeta”. Transformem el nostre entorn i els estils de vida per tenir cura de la terra
Blanca Valdivia del Col·lectiu Punt 6 (web)
Aquesta urbanista explica que cal aconseguir que les ciutats siguin mes inclusives i que les persones que les habitem siguem les protagonistes dels espais que ens envolten.
Des d’una perspectiva de gènere Interseccional, el feminisme i l’ ecologisme en el context de les ciutats i la crisis ambiental, exigeix un vincle de les ciutats amb els entorns propers ja que uns models allunyats de la vida quotidiana de les persones augmenta la polarització social i la que hi ha entre el Nord global i el Sud global.
No es pot menystenir el fet que en el 75% de les ciutats del món hi ha molta més desigualtat avui que fa 20 anys. Les causes? el creixement sense límits, l’acumulació del capital, i la persistència en ignorar la diversitat en base a un ciutadà estàndard. Així s’ha prioritzat la mobilitat androcèntrica i masculina hegemònica.
Per això, no és d’estranyar que en la darrera enquesta de mobilitat, les dones afirmin sentir mes seguretat en el cotxe propi i en taxis, i sentir-se molt insegures en l’espai públic. Per a Valdivia “és bàsic poder anar tranquil·les i segures en transport públic”.
Entre les transformacions que aporta aquest col·lectiu d’urbanistes i arquitectes hi ha: canviar el sistema de transport actual a un de públic i gratuït; preservar la vegetació de males herbes a les ciutats, la vegetació urbana no pot ser nomes decorativa; i centrar-se en que la vida quotidiana està formada per les activitats, l’espai i el temps.
Com a col·lectiu Punt 6 han treballat molt l’esfera productiva, reproductiva, pròpia i la comunitària, a partir de conceptes d’ Hanna Arendt. A partir d’aquestes reflexions han dissenyat un Diagrama de Coreografies de la Vida Quotidiana inspirat en la dansa de la ciutat de Jane Jacobs i la importància de la distancia de Franziska Ullmann.
Blanca Valdivia assenyalà l’Impacte global que tenen les decisions locals, en la seva temporalitat, en la limitació de recursos, en l’experiència encarnada, i en la dependència i interdependència.
Entenent que totes les persones som vulnerables i completament dependents, dependents també dels ecosistemes, les necessitats bàsiques es troben sense valor social. Així la dependència i vulnerabilitat es més forta en les ciutats. Cal recordar, feu un incís l’activista, que la cura és a mans de les dones en un 84 per cent.
Que és la ciutat cuidadora?
És aquella ciutat que té cura de l’entorn, que ens cuida i ens permet cuidar a les altres persones. Assenyalà la ponent que a la Regió Metropolitana de Barcelona, s’ha perdut entre un 30 i 50 per cent de capacitat agrícola.
Les cures són una corresponsabilitat social, superen la família heteroonormativa, i calen espais per poder fer feines de cures juntes, cures per la vida i per acompanyar en la mort. Hem de tenir sempre present la nostra dependència, interdependència i necessitats de l’auto-cura.
Claudia Bosch del col·lectiu Extintion or Rebelion és a dir Extinció o Rebel·lió
Ella pertany a aquest moviment internacional nascut l’octubre del 2018 a Londres, al Regne Unit, per pressionar als estat per aturar l’emergència climàtica. Ella pertany a la branca local creada el gener del 2019.
El moviment va sorgir quan segons el Pla Intergovernamental del Canvi Climàtic, només quedaven 10 anys de transició. D’interseccionalitat molt clara, ja que les i els seus integrants creuen que la crisi dinàmica es la punta de l’iceberg i que es necessita un moviment que aglutini i sigui capaç de redreçar la crisi climàtica incorporant-hi totes les transversalitats.
L’activisme d’aquest col·lectiu se centra en 3 demandes: que els polítics i els mitjans de comunicació donin tota la informació real; que s’actuï ja, perquè en no haver-se implementat els acords de Paris i encara que ho fessin ara, la varietat dels 2 graus ja és Insuficient; i que els governs creïn assemblees ciutadanes, aleatòries i estratificades.
Treballen al voltant de 10 principis basics: Visió compartida del canvi; Objectiu de mobilitzar-se en un 3, 5 per cent mínim a través de la desobediència civil pacífica; Compartir una cultura regenerativa; Desafiament obertament al sistema tòxic; Valorar la tasca anterior i obertes a l’aprenentatge; Acollir tothom i cada una de les seves parts; Mitigar activament el poder (a través del sistema horitzontal); Inclussivitat, no avergonyint ni excloent a ningú afavorint l’aprenentatge; Practicar la no violència; Exercir l’autonomia i l’autodecisió.
Per a Bosch, no hi ha temps per buscar els canvis només a través dels canvis individuals. Cal l’acció conjunta. A tall d’exemple explicà que hi ha 10 empreses que són les que mes contaminen i la sortida es troba en canvis mes estructurals i en una legislació que limiti la producció i el consum insostenible.
Com a propostes concretes per a la branca local, el col·lectiu crida un cop formalitzada la Xarxa per la Justícia Climàtica a Barcelona, a mobilitzacions i campanyes mitjançant assemblees ciutadanes i a accions de desobediència civil.
Criticà Claudia Bosch que el compromís del govern de l’ estat tenia data el febrer de 2020 i que no s’ha creat encara cap organisme.
Mari Pueyo, del Sindicat de Llogateres
Aquesta activista pel dret a l’habitatge, pel lloguer estable, segur i accessible, exposà que davant l’actual bombolla del lloguer calen noves estratègies. Posar a l’ordre del dia que el Dret Humà a l’habitatge és tan important com la salut, l’educació i la vida.
Accions per habitatges i per espais socials
La vivenda es molt més que el dret a l’habitatge, és el dret a la llar, a la cura, als valors invisibles del que es la vida. A la vivenda també s’hi amaguen les vergonyes, les misèries, els maltractes. La gran majoria de persones que es troben en habitatge precari son dones i d’aquestes una gran majoria són monomarentals, migrades, racialitzades. Per tots aquests factors des del Sindicat de Llogateres que, encara més que una lluita econòmica i política es tracta de portar la vida al centre del debat polític. I és així perquè cal canviar el paradigma social tot canviant les ciutats , recuperant els barris i no permeten la gerentrificació.
D’aquí els seus lemes com “Cap veïna fora del barri, lluitem per erradicar una altra forma de violència”. “Es tracta de les lluites per la vida digna i sostenible, que sempre estan liderades per dones ja que estem avesades a tenir cura unes de les altres. Per a nosaltres és més visible, més espontani i mai afrontem les situacions com a l’objecte passiu que és com ens tracta el sistema a les dones”.
“Per tant la nostra crida és- digué- a recuperar els barris, visibilitzant-ne les lluites, donant veu a les protagonistes, reunides en assemblees i coordinant-nos. Fer públic allò privat i trencant amb la vergonya. Fer dels habitatges llars”. Per a Pueyo i el Sindicat de Llogateres el més important ara són baixar els preus, regular el turisme, treballar per la sostenibilitat dels barris i ciutats i propiciar i reconèixer l’arrelament de les famílies. “Calen lleis i que s’apliquin. Una casa no és res sinó pot esdevenir una llar”, reblà.
El Moviment feminista, malgrat la llar hagi estat l’àmbit tradicional de les dones, en reivindica el dret així com la crida que les dones han de deixar d’estar amagades i ser actives en la lluita pública, exposà.
El grup de dones del Sindicat es va crear per treballar dins de Llars feministes, i proposa també blocs femenins per allibera les dones de certes influencies patriarcals o de violències. Pel que fa a la seva tasca davant els desnonament, explicà Pueyo que aquesta no es assistencial sinó d’acompanyament.
DEBAT
Qüestions i debat s’estructurà entorn als reptes més importants, els processos participatius i el decreixement.
Els reptes
Per part del Sindicat de Llogateres es destacaren les urgències habitatge i el procés de conservar-ne l’actual (continuar ingressos al jutjat o gir postal, intentar renovació contracte, pressió per lloguer social, acompanyament en les gestions, activisme directe contra el desnonament per visibilitzar-ho sabent que hi ha casos on es pot aturar la comitiva judicial i n’hi ha d’altres on s’aconsegueix un altre plaç per intentar pactar de nou).
Per Extinció o Rebel·lió es convingué que el discurs de sostenibilitat ha de ser completament anticapitalista, no es pot concebre la sostenibilitat amb capitalisme.
S’afirmà que les accions puntuals no transformen gaire be res i que tot i que és difícil és a nivell polític on s’han de fer els canvis radicals. Així per exemple l’Urbanisme tàctic no és la via per al Col·lectiu Punt 6 ja que es massa temporal i no actua en profunditat però, sí que valoren que sigui una acció rapida que canvia la vida de gent. A banda, reconeixen que un munt d’arquitectes hi estan dedicats actualment.
Heterogeneïtat i processos participatius
Claudia Bosch a qüestions sobre si l’heterogeneïtat té moltes dificultats en la pràctica, aclarí l’horitzontalitat de gestió i decisió com a estratificada i amb representativitat de totes les opcions. Apostà per a la dinamització dels processos participatius des de la perspectiva feminista i interseccional, ja que la prioritat és el bé comú, i per tant acabar amb les desigualtats, exposà.
A la preocupació de les participants en el debat sobre com els feixismes s’estan apropiant dels discursos ecologistes, respongué que davant un punt d’emergència climàtica, pot ser que l’eco-feixisme sigui un escenari possible. És per això digué que: “Ens hem d’organitzar, formar i actuar. Apostem sobre el debat social sobre el tema que preocupa i hem de prendre decisions sobre la qüestió i les hem de prendre nosaltres”. “És cert que a vegades el ciutadà mitjà pot ser insolidari, racista, masclista…però la representació estratificada facilita el funcionament de les organitzacions”, afirmà.
Davant dels riscos personals que comporta la desobediència civil, explicà que es proposen diferents nivells de risc i que cadascú i cadascuna actua segons la seva voluntat i possibilitats. “Així a Anglaterra l’estratègia era: farem que molta gent sigui arrestada per que la gent es faci la pregunta sobre la veritable importància de l’emergència climàtica. Però aquí no hi ha el mateix tipus de policia i per tant no seria exportable. Hi ha accions amb rols a nivell de tothom i s’organitzen per afinitat i per tipus de risc.
Començar el decreixement
Per a Blanca Valdivia del Col·lectiu Punt 6, el punt més important és canviar els sistemes de mobilitat, i parar per tant la construcció de carreteres, així com dir un no a l’ industria de l’automòbil.
Per a Clàudia Bosch d’ Extinció o Rebel·lió, la transició energètica és sostenible ja que no es pot abastar el consum actual. El decreixement és ja la via obligatòria actualment. Com a lema “menys es molt més”, així reduir hores de treball, només fer un consum útil, la renda universal bàsica, una redistribució de renda molt més equitativa…són objectius imprescindibles per no créixer més pobres i tenir una qualitat de vida millor.
Mari Pueyo del Sindicat de Llogateres, manifestà que com a anticapitalistes estan molt a favor del decreixement laboral i del de consum i, certament treballen per una redistribució de l’espai en lloc de construir pisos nous. També defensen que la Llei obligui al lloguer social o que passes a mans de l’estat i engrandís el marc d’habitatges. “Més calma, més tranquil·litat, més vida”.
