Imatge cartell Escola Feminista d’Estiu 2020
Quan des de la Xarxa Feminista estaven organitzant l’edició d’enguany de l’Escola Feminista d’Estiu (EFE’2020), no podien preveure ni l’actual crisi sanitària, ni la crisi econòmica global, ni la crisi de les cures que estem patint. D’aquí el títol tan encertat de “Malabaristes de la vida”.
Finalment l’EFE’2020 s’ha celebrat aquest cap de setmana del 2, 3 i 4 d’octubre de manera virtual menys el darrer acte, el Ritual “Cantem a la vida, agraïm a la terra” realitzat per Rosa Kugler Riveros, dona terra i el grup Horteres de Ca la Dona.
Aquesta primera crònica és sobre la Taula “Radicalment obstinades a favor de la vida i el planeta” que tracta les genealogies i les propostes actuals amb: Mireia Bofill Abelló; autora i traductora i activista d’Acció Ecologista, Las Petras, Dones i Treballs; Aura Lolita Chávez Ixcaquic, feminista comunitària, defensora de la vida i els territoris d’Abya Yala; i Amaranta Herrero, sociòloga ecològica i activista ecofeminista. Exercí de moderadora Montse Cervera, de la Xarxa Feminista.
Resta pendent per a una segona crònica a La Independent les aportacions de “Teatre i Feminisme” de l’obra de teatre de les oprimides ‘Akelarde’ i la reflexió col·lectiva al voltant del seu procés de creació “Averlasailas” (teatre de les oprimides amb perspectiva feminista). Així com la Taula “Com sostenim la vida per sostenir el planeta” per pensar sobre com transformar l’entorn i els estils de vida per tenir cura de la terra amb: Blanca Valdivia, del Col·lectiu Punt 6; Claudia Bosch, Membre de Rebel·lió o Extinció; i amb el Grup de Dones del Sindicat de Llogateres de Catalunya.
El text del programa ens situa en el moll de l’os de les intervencions i del debat: “Davant d’una emergència climàtica, no només cal plantejar-se personalment formes de vida més sostenibles, sinó que també cal treballar de manera activa i urgent a gran escala contra el canvi climàtic que està perjudicant i disminuint la biodiversitat del planeta. Si no es protegeixen amb eficàcia la biodiversitat i els ecosistemes, el canvi climàtic s’accelerarà encara més i en aquesta catàstrofe la responsabilitat humana és evident. (…) Les desigualtats i les injustícies del sistema (capitalista) ja no es poden silenciar i les rebel·lions i les lluites dels pobles no poden ser reprimides amb un autoritarisme polític que envaeix cada cop més països (…) Defensem (com a feministes) la cura i la recuperació de l’espai comú i el fer comunitari amb justícia, amb igualtat, amb creativitat, amb llibertat i amb les necessitats bàsiques vitals garantides”.
Foto Montse Cervera
Montse Cervera situà les 250 dones agafades de mans, agermanades en una gran cadena el 1982 a Greenham Common envoltant una base militar contra els míssils i pel futur del planeta. A Catalunya són un referent les dones antimilitaristes que del 1982 al 1984 feren les seves accions a Sant Felip Neri, i que marcaren l’inici de les discussions entre el feminisme i l’aposta per la terra i el medi ambient. Els anys 90 ens porten l’Eco-feminisme: Dones en peu de Pau; Les Petras (donatge a Petra Kelly i a la Petra “criada para todo” del còmic; i Dones i Treballs. És a dir un conjunt de col·lectius que s’emmarquen en la relació de Dones i ecologia, de dones i natura.
Un altre punt significatiu fou durant l’explosió demogràfica, la Conferencia del Caire, amb la subsegüent esterilització de dones del Sud. El 1996 a Mientras Tanto es publica el dossier monogràfic “Mujer y ecologia” tot un referent, i a Ca la Dona naixia el grup “Dones climàtiques” ( de breu durada). La denuncia dels Tractats de Lliure Comerç, de extractivisme, la participació en la Marxa Mundial, les accions de dol i reconeixement a Berta Caceres, les actuals Les horteres i dones com Anna Bosch i Pareras (morta el 2009) de qui hi ha recopilats el seus escrits en el llibre publicat el 2011 “Mujeres que alimenten la vida” . O Yayo Herrero i un seguit de dones que han fet valuoses aportacions.
La Taula i el debat es presentaren des de dues preguntes generals a les participants: des d’on s’ha sentit cridades a l’eco-feminisme i casos concrets per avalar.
Foto Mireia Bofill Abelló
En primer lloc intervingué Mireia Bofill i Abelló, autora i traductora i activista feminista, substituint a Hortènsia Fernández Medrano, biòloga i activista ecofeminista. Explicà que eren amb Anna Bosh i la resta de companyes en el grup de Dones i cures, quan van arribar les Petras i l’enriquiment que va suposar en la reflexió sobre: el treball de les dones (remunerat i no remunerat); les cures; la relació natura i cossos i com viure en el món… Recordà que ella ve “dels grups d’autoconsciència i de les vivències quotidianes. De l’època hippy, dels viatge a l’Índia, de les vivències en comunitats…I per tant dels sabers i les necessitats de la cura del medi, del lloc on vivim, de com mengem, que mengem…. moltes coses que semblen noves i no ho són”.
Ens trobem en mig d’una pandèmia, però no és pas la primera vegada, digué. Hi ha la destrucció del Gloria aquest any, l’accident de Txernobil l’any 1986. El perill constant de les armes nuclears…
Per això és tan important l’experiència que ja ve de lluny com la del Greenham Common Women’s Peace Camp , o a casa nostra la del Comitè antinuclear de Catalunya, on la nostra companya Hortènsia l’any 77 ja va participar en la creació. La importància de la Revista Dones en lluita que ja tenia temes relacionats amb salut i medi, i els productes químics que afecten la salut. A destacar també les intervencions a les Jornades de Dones i patriarca “La natura es dona”. Les ja anomenades Petras que aportaren tant en els temes de població, la consciencia demogràfica del planeta, la seva sostenibilitat, la Conferencia d’El Caire el 1994. Avui diríem que hi ha el dret a no ser mares però hi ha el dret a ser-ho i en bones condicions.
Explicà Bofill que sempre hi ha hagut resistències per part d’alguns feminismes a incorporar els temes ecològics en els seus postulats. La identificació tradicional de dones amb Natura i no de dones amb Cultura, feia que hi haguessin certs recels. El debat de fons era per què les dones haurien de fer-se càrrec dels problemes del Medi Ambient, quan ja en tenien tants que havien de solucionar. Amb el tema treball s’arribà a la confluència, el treball domèstic era clarament un treball a superar o bé a cobrar. Assenyalà, en aquest punt que la rentadora i el gas butà representaren un gran canvi per a les dones. I finalment l’acord que els treballs de cura no es poden mercantilitzar, s’han d’apropar.
Els debats i les diferencies, assegurà, també hi han estat i hi són en el moviment ecologista, per exemple cal resoldre problemes dins del mercat amb polítiques de regulació? O bé hi ha coses que no tenen preu?.
A finals del 2002, el cas de l’abocament del vaixell Prestigi a Galicia amb les conseqüents marees negres i la Guerra del Golf (pel petroli, per l’energia…) el 2003 en són altres exemples de lluita i resistència. El 8 de març passat es dedicà a la cura del mon, “un altre món es possible i sí, ens n’hem d’ocupar les dones perquè es massa important per deixar-ho en mans del patriarcat. La humanitat esta lligada a la natura”.
“Això som: “Malabaristes de la Vida” i “Mujeres que alimentan la vida”, digué en referencia al lema de l’EFE’2020 i al llibre ja esmentat. I acabà dient: “Estem contentes que les generacions joves agafin el relleu, però les coses no comencen ara, no s’han d’esborrar les petjades a la sorra, com deia Maria Mercè Marçal“.
Foto Amaranta Herrero
Amaranta Herrero, sociòloga ecològica i activista ecofeminista, va iniciar la seva intervenció explicant que ve de l’acadèmia i que el seu camp d’investigació es la interconnexió societat/natura.
“He arribat al món del ecofeminisme per ma mare, que és una militant d’aquest moviment al País Valencià. Ella em va obrir els ulls davant la crisi econòmica global que vivim” certificà.
El seu recorregut és interdisciplinari, atent als impactes globals que condicionen i determinen de manera tràgica la vida, els DDHH i els Drets de les Dones especialment, que en són molts: extractivisme, contaminació d’ aqüífers, transgènics, genocidis de persones i éssers vius…
Vegetariana, en contradicció es dedicà un temps a l’enginyeria agrícola en explotacions agropecuàries, a l’agricultura industrial productivitat. “Com en una peli de terror ho vaig viure. Per això agreixo tant els consells de lectura de ma mare sobre ecofeminisme” manifestà.
Explicà el seu nou recorregut: “El meu aprenentatge sobre el Patriarcat industrial, el món maquina on tot es controlable i previsible, on no es valoren els treballs invisibles que fa la natura i que estan tan lligats a les tasques de les dones de cura i reproducció, el dec bàsicament a un Curs a Anglaterra i a Juliet Schor, que escriu sobre consum. De la carrera de sociologia dec la meva formació en teoria feminista, pensament ecològic i Drets dels animals a les meves professores de la UAB, com la Pilar Carrasquer. La reflexió sobre els dualismes que estructuren la visió del món, el que te valor i el que no. Del pensament ecològic a Rachel L.Carson amb “Primavera silenciosa“, del 1962, on matxaca la industria agró-tòxica del DDT, en un discurs molt articulat des de la bioquímica. Ai! els elixirs de l’amor, i les substancies fatalment tòxiques. L’opressió de les dones i l’explotació de la natura com n’estan de vinculades”. “Hem de superar l’antropocentrisme, els dualismes jerarquitzants (hetero-homo, civilitzat-indigena, raó/emoció…) llocs que han destinat la posició inferior”, afegí.
Volgué ressenyar els camins en positiu que ja donen nous fruïts com l’ african green belt project, l’expansió de l’ecofeminisme constructivista amb l’homosexualitat i el queer. Els vincles contra l’opressió entre les dones, les dones lesbianes i queers. I, és clar, l’ecofeminisme com a paraigües amb moltes corrents que a vegades també es discuteixen: Carol J. Adams amb la política social de la carn, el carnisme i algunes masculinitats; Ivone Gebara, eco-feminista més espiritual, monja del Brasail, constructivista, epistemologa, amb la seva crítica de l’ androcentrisme; Petra Kelly, la referent europea; Jane Goodall, primatóloga que tant aportà en com entendre’ns nosaltres i les altres especies, en aprendre a viure en un mon no només humà; Karmele Llano Sánchez a Indonesia que salva i reintrodueix orangutans, i protegeix trossos de selva tropical (el segon pulmó mundial). -Amaranta Herrero va poder treballar amb ella uns quants mesos ja que Karmele Llano necessitava un ajuda d’algú amb perfil sociològic, explicà com plantava cara a les multinacionals, que desforestaven i manllevaven la terra als orangutans per obtenir oli de Palma; i finalment la catalana Carme Valls i Llobet, metgessa amb diversos estudis sobre com afecten els agents químics, els còctels químics als cossos de les dones. Un ecofeminisme pràctic des de la medicina.
Preguntada sobre autores africanes, parlà de Wangari Maathai, fundadora de Green Belt Movement, i nomenà Samantha Hargreaves, directora y fundadora de la alianza africana WoMin (Mujeres en Minería). També destaca diverses escriptores de Kenia, i de Sud Àfrica, com Sindiwe Magona , que fan una literatura eco-feminista, però en general reconeixé que hi ha poques referencies.
Foto Aura Lolita Chávez Ixcaquic
Aura Lolita Chávez Ixcaquic, feminista comunitària, defensora de la vida i els territoris d’Abya Yala, Lolita de Guatemala, com es presenta ella, començà dient que abraçava els Feminismes Internacionals, els intergeneracionals,els feminismes en moviment. I recità un poema d’una autor guatemalenc, Humberto Ak’abal, un poeta Maya’ K’iche, que escribia en idioma k’iche’ i s’autotraduïa a l’espanyol, “per apropar-se -digué- al català, al seu poble i la seva terra amb un poema que parla sobre les llengües i els pobles, en aquest cas l’indígena i castellà, perquè les llengües són una clau, cada una és una altra veu i un altre sentir de la terra”, explicà.
Cap a on anem?: posar la vida al centre, la muntanya, els rius…es la brúixola que indica la direcció
El seu Feminisme comunitari abraça els altres feminismes, a les que s’anomenen eco-feministes, i també embolcallen amb el cos (acuerpan) altres expressions del feminisme. Ella i les seves companyes estan vinculades amb el moviment feminista, des de les ancestres i des dels territoris, sabent que hi ha 2.500 dones assassinades el 2019 a Guatemala i amb accions tan violentes com el feminici d’Estat del 8 de març de 2017 amb les més de 40 nenes cremades. Expressions genocides!, exclamà.
“Vaig mamar guerra i rebel·lia. Som feministes no nomenades, marginades, en processos clandestins. Vinculades a expressions d’atac, som antipatriarcals, antiracistes i anticapitalistes, sí. Però patim també el dolor i el desplaçament territorial en terra, polític, intel·lectual i acadèmic” denuncià.
El 2000 parlaven entre elles ja amb un plantejament molt estratègic de trencar el silenci de la violència sexual sistemàtica que patien en els anomenats Centres de concentració del govern (el número 20 era el seu nom). Parlaven molt des de dins. El 2005 ja en un moviment més ample del seu poble en el Consell de Pobles en els Territoris, eren anti-mines, anti-liberals, anti-extractivisme, contra les hidroelèctriques, els monocultius, contra els Tractats de Lliure Comerç… i al mateix temps confirmà: “Vam viure una situació perversa dels masclismes del pare, del germà, del company… els nostres cossos estaven atacats pel poder des del llit, patíem tortures misògines en territori hostil, el del llit, el de la casa, el de la comunitat. No es parlava públicament, ens treien la força territorial contra l’enemic principal”.
El 2012, coneixen altres feminismes, i a partir de llavors són Defensores del Territori Terra però també del Territori Cos. Treballen contra el patriarcat occidental i l’originari “que ens atacava terra endins. Ens vàrem començar a vincular a fora i crear la nostra pròpia agenda, territorialitzant el nostre cos i el nostre ser. L’opressor s’havia inserit en el nostre cos, causant divisió”. Berta Isabel Cáceres Flores fou assassinada el 2016. I llavors creixen les expressions de defensa.
També referent al propi cos, és un temps d’aprenentatge:
“Jo no coneixia el clítoris, ni el plaer, i això que soc mestra i em vaig formar a Nicaragua, i no m’anomenava feminista. Vaig veure relacions sexuals diferents, vàrem oferir coneixement del cos de les dones amb formació popular feminista comunitària que sosté els nostres arguments i el plantejament de la sanació com un camí còsmic polític. Al patriarcat l’hi agrada veure’ns malaltes. I aquí nosaltres li plantem la cara a les farmacèutiques: Les muntanyes son les nostres farmàcies”.
“No parirem més fills per a la guerra” i si fem un treball fort comunitari en defensa dels territoris contra la mineria, també l’hem de fer contra la violència damunt les dones. Aquest es el pacte amb els homes, amb els Consells. Si hi ha pacte sortim, farem de portaveus (voceras), reivindicarem amb els nostres cossos l’acolliment (acuerpamiento) territorial.
“No som unes índies brutes, ignorades, tutelades. Estem vinculades sempre amb la nostra epistemologia. Jo soc tu i tu ets jo. Ho diem a la terra, a les estrelles, al cosmos… i lligat ara a la Covid-19, ens cuidem i ens sanem”.
Posteriorment Aura Lolita Chávez Ixcaquic patiria persecució, i acusació de terrorisme, “però no ens han pogut tapar la veu. He hagut de sortir del país però he conegut molta més gent i vàrem poder denunciar als opressors amb nom i cognoms perquè allò que no s’anomena no existeix”, i nomenà al President, al jutge, a l’empresari amb noms i cognoms.
Compartí que durant la seva estada a casa nostra ha conegut a companyes kurdes i que la Cosmovisió del Kurdistan s’assembla a la del seu poble. Aquestes semblances li confirmen el camí: “Recuperem el ser ancestral però passant-lo pel colador feminista. El que és micro és vincula a allò màxim. Els nostres feminismes han de ser útils per la humanitat, precepte- el de l’utilitat- que recull el llibre sagrat de k’iche – maia. Pau per als mons”. En aquest mateix sentit recullí una conversa amb una companya d’Àfrica (en el Foro temàtic mundial contra extractivisme de fa un parell d’anys), on aquesta li digué “Jo soc perquè tu ets”, en relació amb la natura i les persones.
“El dret a dir no es també el dret a dir sí. I a procurar que les transicions siguin justes. Així podem dir: No a la mineria, no a les hidroelèctriques i sí al bon viure, a les plurinacionalitats transterritorials des dels feminismes. Sí a la vida perquè no volem ser màrtirs. Si a cuidar-nos!”, s’explicà Chávez Ixcaquic , tot interpel·lant a les feministes occidentals amb la seva Teoria de l’Uf!, del cansament permanent que manifesten les activistes d’aquí, del “no parar” d’una banda a l’altra, d’una tasca a una altra amb ufs! continuats. Cures per a totes, sí! Per això quan torni al seu país vol fer la convocatòria Entrar Terra en dins Feminista a on les interpel·lades hi són convocades.
“No volem teories on nosaltres no teixim. El nom del meu Poble vol dir Molts Arbres i per això vull deixar ben clar que les falses respostes a l’escalfament global i a la crisis civilitzatòria no surten de nosaltres. Ni Red Más ni Red Plus!. No abracem aquestes xarxes. Jo he viscut la tortura real fora del territori i la UE està donant subsidis a militars, hi ha empreses franceses i canadenques, d’Espanya Florentino Pérez… per fer aquestes xarxes. Heu de saber que hi ha gent vivint en un Limbo entre Guatemala i Mèxic, llocs on les dones són violades. És per això que les meves denuncies són clares, també de cara a l’Estat espanyol i no em deixo manipular -com diuen- per les catalanes. Les companyes catalanes no m’estan manipulant, i jo les abraço”.
*Les respostes de l’amplia conversa posterior que es produí estan integrades en el text de les seves intervencions.
