Originària de Senegal, viu al Vallès Oriental des que tenia 1 any. És sobrevivent d’abusos sexuals infantils i, des de fa quatre anys, és activista en cos i ànima.
Nascuda a Dakar (Senegal), ha viscut sempre entre Cardedeu i Granollers, i com diu ella “tinc la sort de tenir dues famílies: la biològica i la d’acollida”. La Carme va fer un grau mig d’educació sociosanitària i volia fer un grau superior, però als 18 anys va tenir una depressió fruit dels abusos que havia patit de petita, i ho va deixar tot per fer teràpia durant sis anys. “Crec que va ser la millor decisió de la meva vida. I allà vaig connectar molt amb el que m’havia passat. Estava molt perduda, i aquests sis anys em van anar molt bé per recuperar-me i per dedicar-me, ara, a fer activisme”.
Com va anar la teràpia?
És curiós però era la més jove de totes les persones que hi anaven. Tots els homes i les dones que hi havia tenien entre 40 i 60 anys. I em preguntava, però si jo ja fa molts anys que ho he patit, com puc ser la més jove? No ho podia entendre. Però és el que em van explicar que la gent triga molt de temps a trencar el silenci, cosa que a mi no em va passar.
Què et va portar a trencar el silenci?
Primer de tot vaig pensar en la meva dignitat. Que jo no tenia la culpa del que havia passat i vaig triar el camí de sanar-me, d’estar bé i de no deixar que aquesta persona es sortís amb la seva. Continuava venint per casa i la meva família no sabia res. A més era professor de nens, relacionant-se cada dia amb menors, i això a mi em cremava per dintre.
Després havia d’explicar-ho a la família, alliberar-me, perquè sentia un pes. Era com viure dos realitats. El meu cos i la meva ment ja no podien més. Estava al límit i llavors és quan ho vaig dir. I la veritat, és que em van creure, va ser increïble perquè aquell dia vaig tornar a néixer. Ja no havia de fingir més. I clar, tu controles el que dius, però no controles les emocions dels altres.
Com van reaccionar?
Recordo que la meva mare em va dir que havíem de denunciar, és un acte de justícia, no podem quedar-nos callades. I allà va ser quan vaig veure a la meva mare biològica forta, valenta, una mare que buscava justícia, que no volia quedar-se callada i que volia lluitar contra el món i contra una comunitat que l’únic que volien era que ens calléssim, que les violències que patim quedin silenciades. A més vaig pensar no hi és la meva àvia, ni les meves tietes, ella està sola contra tot això. I encara té més mèrit per a mi. No és al mateix que et passi al Senegal envoltada de tota la teva família que aquí. El meu pare al principi va respondre diferent, però va fer tot un procés que jo he entès: la negació, la frustració, però més endavant hi ha l’acceptació, i el meu pare, avui, ja ha fet aquest procés.
A partir d’aquí crees l’Associació Carme Diaby
Sí. Tinc una història familiar molt bonica. He tingut molta sort de viure amb dos famílies impressionants, de viure dues cultures. Per això vaig dir que l’associació es diria Carme Diaby, no per ser el meu nom, sinó pel que significa: nom català i cognom senegalès. I això és el que vull que representi aquesta associació, la unió, perquè molts cops només surten les històries dolentes i racistes, però es silencien moltes històries boniques.
I has començat a fer activisme
Pràcticament soc l’única activista negra a tot Espanya. I perquè? Doncs, perquè és un tabú, no es parla. Si no hagués estat per la meva família que m’ha donat suport al 100%, ara, no estaria aquí asseguda parlant amb tu. Arran de sortir en el programa Quatre gats? de TV3, em va venir un allau de coses que, realment, no m’esperava.
Què feu des de l’associació?
Bé, jo porto quatre anys fent xerrades i vaig pensar que calia consolidar tot això. Al ser un tema tan tabú necessites una estructura més sòlida per insistir i incidir en el tema ja que incomoda i molt. L’associació és el canal per convidar tothom: gent blanca, gent negre… cosa que de vegades he trobat a faltar en altres entitats. I tenir en compte també la interseccionalitat. No és el mateix una persona supervivent sent negre dintre d’una altra cultura, que si és blanca. Per això, l’objectiu era visibilitzar totes les realitats, visibilitzar l’abús amb totes les històries possibles.
L’altre objectiu són les famílies. Volem ser un pont entre famílies per a que es puguin conèixer.
I com funciona?
L’associació va néixer el juliol d’aquest any, tot i que encara no tenim una seu social. Però estem creant grups d’ajuda mútua per a majors d’edat. Hem creat un grup psicoterapèutic per a menors d’edat, en el que hi ha una psicòloga especialitzada i tot això es centralitza a Granollers. A Barcelona només tenim el servei jurídic amb el bufet d’advocats Vosseler, gràcies a l’advocada Mònica Santiago, que es va posar en contacte amb mi i que ens ha ajudat a crear l’associació.
Quines estadístiques hi ha sobre el tema?
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a nivell mundial 1 de cada 5 menors d’edat patirà algun tipus d’abús sexual abans de fer els 18 anys. Això significa el 20% dels infants, i les xifres venen de les denúncies efectuades, però el nombre deu ser més gran perquè hi ha molts casos que no es denuncien.
S’ha millorat el tema de la denúncia? per exemple, que no s’hagi de revictimizar un altre cop l’infant?
Efectivament, com és possible que un infant hagi de declarar 3 o 4 cops? O que a la Ciutat de la Justícia, on van a testificar els menors, tinguin un espai horrorós, una habitació tota fosca, amb quatre dibuixos a la paret per despistar. I em pregunto, aquest és el lloc on una nena de 5 anys ha d’anar a testificar? Em vaig quedar esgarrifada! Hem de començar a revisar moltes coses, des del minut 1. Veure que està passant en tot el procés, com estem acollint a aquest infant i quin procés té. Hi ha un projecte que es diu Barnahus, és un projecte pilot que està funcionant a Tarragona, i que val la pena, però aquí a Barcelona no existeix.
Amb quines eines compten els infants?
Amb cap. Set de cada deu denúncies acaben retirades perquè no hi ha un bon acompanyament. I el professorat tampoc té eines. Jo ho veig en les formacions que faig. Crec que l’educació sexual és la clau per eradicar, detectar i prevenir. Si jo de petita hagués sentit una tallerista que em parlés dels meus límits, de que puc dir que no, que puc trencar un secret, que un secret pot ser bo, però també dolent, tot això m’hauria ajudat.
Quina és la resposta dels infants davant les teves xerrades.
Quan vaig als instituts moltes vegades les professores em diuen potser et faran preguntes incòmodes. I les preguntes incòmodes m’encanten, ja que és on es genera el canvi. Porto ja quatre anys i sempre hi ha la mateixa reacció a totes les classes. Em presento i començo a explicar la meva història i, de cop i volta, tothom es queda callat, em miren fixament i es fa un silenci brutal. I aquest silenci és el silenci que hi ha als carrers, és el silenci social, el silenci que incomoda, que no agrada. Molta gent es pensa que això passa a l’altra punta del món i no, està passant aquí. També parlo molt de l’adultisme, de com tracta la gent adulta als menors d’edat. Sempre els hi dic que jo també sortiré aprenent molt d’ells, perquè són persones sàvies. No vinc a fer una masterclass sinó a aprendre també.
I durant aquella hora i mitja apreneu molt?
Doncs, sí, perquè surten molts temes. També parlem molt del bulling, i de tot allò que els hi pugui tocar emocionalment. Per a mi el jovent són l’esperança.
T’has trobat en alguna formació algun infant que sigui víctima d’abusos?
Pràcticament a totes les classes. Jo ja sé quan entro qui ha patit abusos i qui no. Els miro a tots i a totes als ulls, hi ha coses que t’ho diuen, actituds, mirades, nervis… ho detecto de seguida. I efectivament, quan acabo la xerrada, la persona que he detectat ve, i no cal que em digui res. Et mira, la miro i li dic, què fem? Vols que parlem després? Sí, i efectivament parlem després. Llavors amb el professor/a o tutora mirem a veure com ho tractem, com portem el cas i jo estic acompanyant en tot el que pugui i en tot el que necessiti aquesta persona. I així ho he fet durant quatre anys, sense tenir una estructura, que és l’associació, i la veritat, és que em causava molta ansietat. En canvi, ara, tinc un espai, els hi puc donar un telèfon on poden trucar quan vulguin, i a més hi ha aquest grup d’ajuda mútua o el grup psicoterapèutic per a joves, i psicòlegs especialitzats que els hi poden ajudar.
Segons dades oficials, un 80% dels abusos es donen dins de l’àmbit familiar. Justament, on els infants haurien d’estar més protegits, no?
Sí, sempre ens diuen vigileu la gent de fora, no agafeu caramels de desconeguts… i la gent de dintre? Sempre sens ha dit que la família és intocable, i que no et pot passar res dintre d’aquest àmbit. I que tots els membres de la família són persones bones, i no és veritat. I aquí és on radica el problema, és un gran tabú.
Si t’hagués passat al Senegal, com hauria anat?
L’abús sexual passa a tots els països, i les xifres són molt similars tret de Cambodja, ja que existeix la prostitució infantil i allà les estadístiques es disparen.
Al Senegal si veus la piràmide del privilegi del patriarcat, els infants ocupen l’últim lloc. I venim d’una normalització en que nenes i joves es casen amb homes grans. Amb aquest llegat s’han normalitzat moltes violències. La meva mare em deia que si això m’hagués passat fa uns anys al Senegal m’hauria d’haver casat amb el meu agressor. I encara veus homes de 50 i 60 anys que es casen amb noies de 19 o 20 anys, i això és normal. Clar, quan parles d’abús sexual als homes, això no els hi agrada. Les violències cap a les dones estan molt normalitzades.
El 19 de novembre és el Dia Mundial per a la Prevenció contra l’Abús Sexual Infantil.
Sí, i acaba de passar, però com és possible que no hi hagués cap campanya a la televisió sobre el tema? Com si no existís. És bastant frustrant, perquè del tema antiracisme o del masclisme, hi ha molts espais, però de l’abús sexual no hi ha res. Jo, de vegades, em sento perduda. Està tot per fer!
