Les Cruella de Vil

^{(La síndrome de hybris o la malaltia del Poder)}

^PENSAMENTS

Deia  Frederica Montseny que «la dona és obligada a agafar la llibertat si no li donen».  M’esplaiaré amb tota franquesa contra una certa tipologia de dones (ja sé que no és aquesta la mena de llibertat de la qual ens parla Montseny)  definida en la coneguda  síndrome de l’ «abella reina»:  La tendència que tenen algunes dones en llocs de comandament de menysprear i fer la traveta a altres dones perquè les consideren rivals. Un efecte, diuen, de la discriminació de gènere. Una  rèmora pels valors del feminisme.   

Vivim encara en un món on els «trets femenins» són vistos com una debilitat. El poder atorga reconeixement amb comptagotes i que una gota  caigui sobre el cap d’una dona no és un miracle però gairebé. Per tant, enfrontades al panorama discriminatori per raó de gènere, no ens hauria d’estranyar que algunes dones reaccionin amb deslleialtat. No només no competeixen de manera sana, sinó que fan tot el contrari: Es vanten fora del ramat de les dones —a les quals consideren uns éssers inferiors—per poder mantenir-se en el pòdium del Poder (ai làs, sol ser masculí), amb un ventall de  conductes inacceptables,  les que siguin necessàries, les que convingui.  Totes les Bee Queens  són tiranes amb els subordinats, sobretot (sobretot!) amb les dones.

No les suporto però encara aguanto menys a les imitadores, a les que les plagien. Són mindundis servicials.  Aquest «no les suporto» és una expressió alliberadora  a títol personal,  amb forta càrrega emocional,  que pot fer riure. Doncs, no, només les ximpleries fan riure, mai les coses serioses. Des del punt de vista cognitiu  diré que són un llast  en el camí  per atrapar aquesta llibertat de què parlava  Frederica Montseny. I més en aquests moments que la negació de la violència de gènere ha arribat a les institucions, i que s’adverteix una reacció patriarcal.

De manera que, tant les posicionades «abelles reina» com les aspirants a ser-ho, amb la seva deslleialtat i manca de sororitat ,  fan un mal favor a la lluita perennal  de les dones per  la igualtat. Una lluita centrada en la recerca de  la Justícia amb majúscules.

Quin dolor emocional, quin sentiment d’inferioritat tenalla a les mindundis servicials pel fet de necessitar sentir-se tan superiors. Amb un desfici passional per a les «altures» del poder busquen desesperadament  l’acceptació, competeixen amb les altres dones, a les quals veuen com a eternes rivals (rivals imaginàries),  per  por a que els  «robin» el lloc de reconeixement que consideren que es mereixen. «Jo soc molt  millor que no pas tu, posa’t a la cua»,   «No suporto veure’t, no aguanto saber, ni tan sols sospitar,  que tens èxit». I molt menys en el cercle que admiren. Si poguessin enfonsar les seves «rivals» en el llot de la desgràcia llavors ja fora bingo. Una lluita a mort. La mort és simbòlica, és clar. Senzillament, «et tinc sota la meva peülla i no et deixo respirar.» Quina paranoia, déu meu!  

 «La passió de dominar és la més terrible de totes les malalties de l’esperit humà»,  va dir  el senyor Voltaire. I no li mancava ni un bri de raó.

En qualsevol cas,  em costa d’allò més aguantar el provincianisme d’aquestes dones estil «Cruella de Vil».  Entengui’s bé el terme «provincianisme»: aquesta estretor d’esperit, aquest arrapament admiratiu al Poder,  aquesta expulsió de les altres dones,  a les quals  desitgen derruir per la seva necessitat malaltissa de  reconeixements.  Amb zero plasticitat de  pensament, busquen confirmar el prejudici per convertir-lo en convicció. Adjudiquen estereotips, prejudicis, cerquen apuntalar-los, asseverar-los,  per guanyar una suposada contesa contra una rival imaginada que temen que  les destroni.  Es mouen sempre en el llot de la buidor interior i per emplenar el dipòsit atrapen víctimes propiciatòries a les quals, esclafant-les, els roben l’energia necessària per l’autoestima de la qual manquen.

Així és el comportament humà, ens comparem amb els altres (ho fem de manera automàtica) i a rel d’aquesta comparació, vet aquí!,  ens sentim superiors o inferiors.  També pot ser que,  en el procés comparatiu,  la pròpia autoestima quedi incòlume  i que el resultat   és que ens complaem en la igualtat com a éssers humans. En aquí rau l’empatia, el reconeixement dels altres. La bondat. Per això discrepo amb rotunditat  del liberalisme radical, això de que cadascú s’espavili amb la pròpia vela. De les formes descarnades de l’individualisme pur i dur en general i, en concret, de les Bee Queens i les aspirants a ser-ho.  La persona que no pot més, en el millor del mons es quedaria endarrerida, tan se val, tenen dret a esperar el suport de la resta.  I les dones en general han estat sempre en aquest rang de qui perd.

Hi ha una frase  que diu:  Aquesta persona «s’ha fet a sí mateixa». Crec que és més lloable si, a més, ha ajudat a que les i els altres no es desmuntin. L’auxili és una actitud humana a parer meu imprescindible.  Vivim en societat (les formigues, les abelles, els elefants, els llops…viuen en societat, es necessiten), som necessàriament socies i soscis de la resta. Les «abelles reina» s’han fet a si mateixes escopint a la cara a les altres dones a les quals menyspreen. O bé admiren o bé degraden. I la degradació pot disfressar-se de moltes maneres, la condescendència, per exemple. Els comportaments condescendents ataquen directament l’autoestima de la gent.. Tot plegat, mecanismes mol primaris.

Oportunistes, grimpadores, aduladores, líders de sectes… saben com ensabonar l’ego de qui patològicament admiren. Saben com fer que, immediatament, les adulin a elles. Les avorreixo.

Les dones tipus «Cruella de Vil» poden ser de dretes però també anomenar-se d’esquerres o feministes perquè, en la vorera solejada de la justícia, la igualtat i el progrés,  plou igualment la síndrome de hybris:  L’ambició desmesurada, un ego descomunal, la petulància i la vanitat. Narcisisme al galop… I tothom que s’oposa a elles o a les seves idees són enemics personals, persones que responen a enveges.

Sempre he pensat que això de dur l’etiqueta d’esquerra o progressista liberal  també podia servir per amagar els detritus de la mala fe, de l’enveja, del despotisme  d’alguns i algunes.  Passa el mateix amb l’etiqueta feminista, en segons quins sectors.  Sens dubte moltes dones que es diuen feministes i d’esquerres són servils aprenents d’ «abelles reina».  Només cal que diguin que són «progressistes», que són «gent d’esquerra»  perquè automàticament se les conceptuï amb simpatia a priori,  per més  que siguin unes tiranes arrogants, xopes d’una auto-suposada superioritat. La societat les ubica automàticament en el grup de persones decents, compassives i solidàries encara que amaguin ser unes escorpins, unes masclistes camuflades.  Però elles felices, s’escudegen en l’apòsit d’aquelles paraules (ser d’esquerres i/o progres liberals i/o feministes) per tenir bona consciència. Com les i els creients que poden pecar però si resen un quants parenostres i tenen fe se salven de l’infern.