OPINIÓ
L’endemà de la Diada, som 10 anys més grans en un món 10 anys més desmanegat. Diumenge, Diada nacional de Catalunya, a Barcelona la gent vam ser-hi, al carrer.
Malgrat tot o potser pel tot. Una diada més simbòlica pels 10 anys de massives mobilitzacions sostingudes, en comparació amb les manifestacions de l’11 de setembre de dècades anteriors. Deu anys en què l’alliberament nacional de Catalunya ha esdevingut la causa amb major capacitat mobilitzadora amb diferència. Han passat 10 anys i som on som, 10 anys més grans. Ja no hi som totes. N’han arribat d’altres. 10 anys que passen volant o són una eternitat.
Diumenge, entre la multitud de manifestants i estelades que omplien el Passeig d’Isabel II, a l’alçada de la plaça d’Idrissa Diallo, sobresortien unes carpes blanques amb veles liles, era el Punt Lila de la manifestació, la part visible del protocol per una manifestació lliure de violències masclistes i lgtbtifòbiques, el dispositiu de l’Assemblea des del 2018. Tota la tarda, voluntàries de Dones ANC van repartir el domàs feminista “La nostra força, la nostra independència” i les polseres “Volem viure lliures de violències masclistes” a tothom que s’hi apropava. El Punt Lila va ser també un dels punts de trobada del grup Feministes x la Independència, que un any més van tornar a reivindicar la República Feminista. Entre les independentistes hi era Maria Olivares i Usac, històrica feminista i ecologista, recentment reconeguda amb la creu de Sant Jordi 2022. Al Passeig Lluís Companys, Òmnium Cultural va celebrar la Festa per la Llibertat amb parada d’Entitats i concerts, i on també hi havia un Punt Lila. Viure lliures de violències masclistes és una exigència irrenunciable i és responsabilitat de tota la societat. Veient el jovent que demanava polseres liles s’escapa mig somriure, potser sí que ho aconseguirem. Hi ha esperança.
@FXI
Una nació lliure no ho serà mai mentre les dones de totes les edats no puguin anar tranquil·les per la vida. Catalunya és un país ofegat econòmicament per l’Estat espanyol. El desequilibri de les balances fiscals s’ha incrementat en aquests 10 anys. És un fet objectiu, els 16.000 milions anuals, són ara 20.100 milions (dades 2019, perquè no faciliten les dades més actuals). La ciutadania de Catalunya pateix una crisi total. Una crisi econòmica, no només per les repercussions del context internacional, sinò pel tracte de l’Estat amb l’infrafinançament que correspondria a Catalunya, per tal que el govern català tingui un pressupost digne i a l’alçada de l’esforç de la seva gent. Tenim mancances en els serveis públics educatius, salut, dependència, en la cultura i en les infraestructures bàsiques com la xarxa de transports públics, etc. Posar les cures al centre, significa salaris dignes, escoles inclusives amb els recursos necessaris per atendre les necessitats de tot l’alumnat, centres de salut de qualitat, pensions dignes, fer accessible els drets sexuals i reproductius a tot el territori, dignificar els treballs de cures, garantir el gaudi de la cultura a tothom, acollir dignament, implementar la renda bàsica universal per no deixar a ningú enrere… i significa capacitat de legislar plenament i diners. Uns diners que a hores d’ara, el govern de la Generalitat no en pot disposar, malgrat que Catalunya és la 2a comunitat autònoma que més diners aporta a l’Estat espanyol, però és la 8a en les prioritats del govern espanyol per donar resposta a les necessitats dels catalans i catalanes. I aquesta crisi econòmica, també ho és democràtica, més accentuada en els últims 5 anys de repressió política, persecució a la llibertat de càtedra, a la llibertat d’expressió i manifestació, amb milers de persones encausades amb judicis pendents per talls a vies o carrers fruit de l’1 d’octubre, per les protestes post sentències que van enviar a presó i exili a mig govern de la Generalitat, intents de rejutjar perquè no agraden les sentències de llibertat, sentències judicials polititzades, que arriben fins i tot a impedir poder viure plenament en català a Catalunya i s’estenen per ofegar qualsevol dissidència política.
10 anys més tard, estem pitjor econòmicament i democràticament. La crisi que patim no és del sistema econòmic, és del sistema polític de l’Estat espanyol que se sustenta en uns privilegis d’arrels franquistes. La democràcia està en crisi. Tot embolcallat en una emergència climàtica que potser ho acabarà de destarotar tot plegat.
Les feministes independentistes són com gotes malaies escampant arreu el desig de llibertat, llibertat pel país i llibertat per totes. La llibertat és sencera o no és. Passi el que passi, la República catalana feminista ens urgeix. Que elles no ens faltin.
“Eri en la mar aturmentada
on me feria cada onada;
i sempre dreta pel combat
esperava l’embat.”
Simona Gay, poeta nordcatalana, present a la Fira d’Entitats amb la samarreta de l’Associació Amics de La Bressola. Fragment del poema “Lluita amb l’Àngel”.
