OPINIÓ
Que hi hagi llistes de dones en la conjuntura electoral, és un precedent històric a Colòmbia. Potser busquen des de la seva convicció treballar pels drets de qui encara no els tenen, agrair amb les seves militàncies a les ancestres que van aconseguir que elles estiguin aquí.
L’art de la cultura i la cultura és l’epítome d’un acte de pes de plom per expressar un símbol en el món real de les dones.
Potser és un risc que s’avança a la il·legalitat perquè no hi ha el 30% d’homes. XXXX Tanmateix, és així que és més important que el seu fill sigui més dèbil mirant les evidents il·legalitats integrades, en històries de circumstàncies, el concepte de les llistes sense haver de ser absolut.
Una dona entra amb aquest 30% alimentant la llista dels senyors, és a dir, que hauria de servir per empoderar al varó electoral. Entren a la llista, però ¿hi arriben? Moltes renuncien a les seves candidatures a càrrecs públics d’elecció popular perquè els seus partits no tenen cap capacitat per aconseguir el seu finançament, tenen desesperança per la manca d’experiència, no tenen d’equips. Ni igualtat ni equitat.
Què és més important senyors Magistrats i Magistrades del Consell Nacional Electoral, la legalitat raquítica, desconectada de les lleis pròpies o fer justícia per segles de discriminació?
Atenir-se a la legalitat implica entendre que les lleis i els drets, la normativa nacional i la que signa Colòmbia en el marc internacional són part del paquet constitucional.
La firma CEDAW Colombia (en anglès), Convenció sobre l’Eliminació de totes les Formes de discriminació Contra la Dona; Belem Do Pará i altres tractats, es cumplirien al revocar les llistes?
Article 13 de la Constitució Política de Colòmbia: “Totes les persones neixen lliures i iguals davant la llei, rebran la mateixa protecció i tracte de les autoritats i gaudiran dels mateixos drets, llibertats i oportunitats sense cap discriminació per raons de sexe, raça, origen nacional o familiar, llengua, religió, opinió política o filosòfica”.
No hem aconseguit la igualtat en drets tampoc les condicions per exercir-los, o sigui, alimentem no a una democràcia imperfecta sinó a una democràcia de paper. La igualtat i l’equitat estan associades a la justícia per això és necessari i urgent sortir d’allò formal perquè la realitat es diu urgència.
L’informe Atenea Dones: l’hora de la paritat, realitzat per ONU Dones, PNUD i Idea Internacional, demostra que a Colòmbia la participació política de les dones, tradicionalment discriminades ha estat a comptagotes.
A Colòmbia, al segle XXI, un 18% a la Cambra i un 21,3% al Senat deixa clar que la tasca no s’ha fet ni pels partits, ni per l’Estat, ni pels governs; sí que han complert feblement el 30% com a requeriment de la llei 1475 DE 2011 però sense la consciència que exigeix tal demanda.
Amb el 12% d’elles en alcaldies, les xifres no parlen, criden: 965 alcaldes i 134 alcaldesses; els Consells compten amb una representativitat d’un 82,4% homes i 17,6% de dones.
Aquestes dades reflecteixen que els obstacles continuen, els plans de desenvolupament no inclouen o ho fan amb pobres pressupostos per promoure els drets de les dones. Per què 1724 feminicidis entre 2017 i 2018, d’acord a les xifres presentades en el debat de control polític sobre aquest tema.
Tampoc els mitjans es salven. La Xarxa Colombiana de Periodistes amb Visió de Gènere va realitzar un seguiment a quatre diaris amb àmplia difusió durant 36 dies en la campanya presidencial l’any passat. En les 651 peces informatives i editorials dels 144 impresos, només el 20% de dones van ser citades com a font.
Si tot reflecteix un malparat avanç, per què sancionar llistes de dones de diferents partits pels Consells i diverses, per a la Junta Administradora Local? L’esperit de la llei va ser una acció a favor de les dones, d’aquestes que va proposar la Plataforma de Beijing per al seu avenç històric, però si no es compleix tal esperit és perquè segueixen les barreres.
En l’Article 107 de la CP hi diu: “Els Partits i Moviments Polítics s’organitzaran democràticament i tindran com a principis rectors la transparència, objectivitat, moralitat, l’equitat de gènere, i el deure de presentar i divulgar els seus programes polítics”.
Som el 52% de la població, per què tant permís per reclamar el drets de les dones? Transgressió? Sempre hi ha hagut salts en la història i en aquest cas, que és una senzilla defensa d’un dret polític per què impedir que s’impulsin elles mateixes?
La institucionalitat i la societat han d’incorporar en la seva convicció democràtica, l’enterrament a la subvaloració de les dones i contribuir amb l’abolició de murs “perqué elles siguin concebudes i s’autoconcebeixin com a subjectes amb autonomia i llibertat”, afirma Graciela Vélez Baptista en el seu llibre, La construcció social del Subjecte polític femení. Cal que la igualtat sigui real i efectiva.
