Entrevista amb Elina Norandi, directora del Festival Mirades de Dones a Catalunya
El Festival Mirades de Dones té l’objectiu de donar visibilitat al treball de les dones en el sistema de l’art. Organitzat per MAV (Mujeres en las Artes Visuales). Després d’una primera edició el 2012 que va aglutinar més de 50 exposicions d’art a Madrid, el Festival torna el març del 2013 amb un plantejament d’àmbit estatal que li permetrà, entre altres coses, continuar promovent el compromís dels principals agents culturals per aconseguir un sector professional artístic no discriminatori en relació al gènere.
La primera edició del Festival a Catalunya estarà dirigida per Elina Norandi. La seva formació i el seu currículum la fan idònia per fer-se càrrec de la direcció: Llicenciada en Història de l’Art; Doctorat en Història, Teoria i Crítica de l’Art; Màster en Estudis de les Dones. És professora titular d’Història de l’Art a l’Escola Superior d’Art i Disseny Llotja de Barcelona i investigadora a la Universitat de Barcelona (UB), a més d’haver publicat nombroses obres sobre l’art i les dones.
Quines novetats presenta el Festival de 2013 en relació a la primera edició?
Enguany el Festival s’ha estès a tot l’Estat espanyol, amb espais participants a Andalusia, Balears, Galícia, País Basc, Canàries, València, Cantàbria, Navarra, Aragó, Castella-La Manxa, Castella-Lleó, i per suposat, Catalunya. Aquí tenim trenta-quatre seus i més de cent artistes participants. Arts Santa Mònica, la Fundació Vila Casas, Casa Àsia i altres seus han programat exposicions i activitats molt interessants. També cal destacar l’alta participació de galeries privades com H2O, Imaginart Gallery, Carme Espinet, N2, Galeria Balaguer o Aragón 232, per exemple.
Què trobarà al Festival el públic que se senti atret per aquesta iniciativa?
El públic tindrà l’oportunitat de poder assistir a un gran nombre d’exposicions i esdeveniments en els quals podrà constatar la gran qualitat del treball de les dones en l’àmbit artístic.
Des de la seva experiència i formació en art i en estudis de gènere, pot afirmar amb rotunditat que existeix una mirada diferenciada de les dones en les arts visuals?
No puc afirmar-ho amb rotunditat. Sí que és cert que hi ha temes que ens poden interessar més a les dones, que hi ha artistes que elaboren entramats iconogràfics que estan vinculats directament amb viure en un cos sexuat en femení, però això no implica que sigui un fet unitari i homogeni.
És possible saber, o almenys intuir, si una obra ha estat creada per una dona només observant-la?
Al meu parer, això és totalment impossible; si existeix quelcom neutre i universal és precisament el talent creatiu.
El fet que es dugui a terme una iniciativa com aquesta demostra que les dones artistes continuen patint discriminació per raons de sexe?
Demostra que les dones sentim la necessitat de treballar unides, de crear nexes i vincles solidaris entre nosaltres. En un sector tan competitiu com l’artístic és fonamental el reconeixement mutu, i a partir d’aquí cal executar estratègies que visibilitzin, valorin i cotitzin el nostre treball. Opino que el victimisme, en aquest cas, no serveix de res. En canvi, sí que ens ajudarà a augmentar la incidència social de la producció artística de les dones demostrar l’excel·lència d’aquesta producció, i és per això que la funció del Festival és aconseguir que tant els espais expositius com els canals de difusió ofereixin moltes més oportunitats de conèixer aquesta labor.
A més del Festival Mirades de Dones, quines altres iniciatives creu que són necessàries per visibilitzar més les dones en l’esfera artística?
Crec que, a més de fer conèixer i valorar el treball de les artistes, comissàries i crítiques, fan falta moltes més iniciatives relacionades amb l’educació, la projecció internacional, la posició en el mercat, etc. De fet, treballar per implementar aquestes polítiques és la finalitat de la nostra associació, MAV (Mujeres en las Artes Visuales). Seguint aquesta línia, per exemple, al Festival fem un èmfasi especial en la presència dels centres educatius, de manera que tenim activitats organitzades a la Universitat Autònoma de Barcelona i a l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja.
Vivim en un moment en què la teoria queer està en auge. Existeix un art queer diferenciat?
Sóc de l’opinió que no es pot parlar estrictament d’art queer com si fos una tendència artística; això no obstant, hi ha artistes que estan articulant una producció artística inspirada en aquesta teoria i que, al mateix temps que en fan difusió, l’afirmen, la revisen i la qüestionen. No hi ha una exposició únicament dedicada a aquest tema, però, donat que presentem nombroses mostres col·lectives, el públic trobarà diverses obres que incorporen discursos sobre identitat nòmades.
Què és l’art per a vostè?
S’han formulat, i es continuen formulant, diverses definicions de l’art; jo sempre tinc molt present allò que ens deia un professor a la Facultat: “en posar-nos al davant d’una obra artística, ‘l’art és justament allò que no es pot definir”.
