“…el lideratge social recau, de forma clara, sobre diferents dones” ...”la mobilització social té esperit de xarxa i clar lideratge femení… es pervertirà el procés per una qüestió de gènere? Se’ns arraconarà, un cop més, en el procés de construcció d’un Estat propi?”
OPINIÓ
Aquest 11 de setembre es produirà una de les mobilitzacions més importants de la nostra història. Milers de persones formarem part d’una cadena humana que farà un recorregut per tot el Principat i que, també, tindrà continuïtat al País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes.
El gruix de l’èxit serà al Principat, on es fa la mobilització principal, però no deixar de banda la resta dels Països Catalans és un repte i una responsabilitat política important.
Aquesta mobilització social està encapçalada, bàsicament, per la societat civil. Una societat civil que es mou a un ritme no imposat ni per administracions ni per partits ni institucions, que es mou a ritme ràpid i amb lideratges compartits. Una xarxa ciutadana unida, evidentment amb diferències internes, però unida davant una realitat hostil de l’estat que no respecta ni comprèn, que no vol respectar ni comprendre.
Jo sóc independentista, i hi milito com a tal fa més de trenta anys i, reconec, que de vegades he mirat fredament aquest procés, potser per experiències passades, potser per recances personals… Però el que està passant és, a banda d’important, emocionant: un poble unit que es mostra i lluita pacíficament per la seva llibertat, per un futur comú i per la justícia social. Un poble que parteix d’un context històric de 300 anys d’ocupació i construït amb l’esforç de molta gent des de la diversitat d’orígens, llengües i contextos socials. Un poble que vol la llibertat i s’expressa.
I és en aquesta expressió que es dóna un fet que hauria de ser normal però és anòmal: el lideratge social recau, de forma clara, sobre diferents dones. Dones que parlen clar, que no s’arronsen, que cerquen el consens i que construeixen xarxa. Mentre els partits són liderats per homes, bàsicament.
Es donarà la paradoxa que el procés (liderat de forma col·legiada, si, però personalitzant en dones com la Carme Forcadell i la Muriel Casals) social estarà encapçalat per dones i el procés polític per homes? Les nostres institucions no són paritàries (de fet hi hagut un retrocés evident) la majoria social som les dones (51%), la mobilització social té esperit de xarxa i clar lideratge femení… es pervertirà el procés per una qüestió de gènere? Se’ns arraconarà, un cop més, en el procés de construcció d’un Estat propi?
La societat civil organitzada, ja fa temps que és, de forma majoritària, dinamitzada per moltes dones que fan aportacions importants, lideren processos de canvi i no ambicionen un reconeixement personal o una visibilitat especial, de fet en reivindicacions actuals i diverses trobem el lideratge contundent i arriscat d’altres dones (com Ada Colau o Teresa Forcades).
Entenc que aquesta emoció que sento d’unitat popular cap a la independència és, també, perquè aquests lideratges em són més propers en molts aspectes i perquè sé que el lideratge, ser al davant, no és ni serà fàcil per a les dones. El futur que construïm, el futur que reivindiquem dia a dia i, especialment aquest 11 de setembre, ha de fer-nos plantejar ,també, l’avenç cap a la paritat no com un tema de correcció política sinó de justícia social i convivència necessària.
