Lupita Ramos
La desigualtat substantiva que viuen les dones en el món ha d’ interpel·lar a totes i tots. El món s’ha compromès a garantir 17 objectius del desenvolupament fins a l’any 2030.
Recentment, Laura Lopresti que és l’enllaç de CLACSO a Barcelona i part de l’organització feminista catalana Dones Juristes i Pablo Gentili, que és el secretari executiu de CLACSO i professor de la Universitat de l’Estat de Rio de Janeiro, van publicar un article en el qual assenyalen les 100 raons per les que el 8 de març, milions de dones a tot el món van anar a la vaga.
Van assenyalar que la mobilització ha interpel·lat de manera directa als governs i als organismes internacionals, a les empreses i a les organitzacions governamentals, a les policies i als exèrcits, als partits polítics i als sindicats, al món de l’esport i a la indústria de l’espectacle, als mitjans de comunicació i a les empreses que els administren, a les esglésies i als professionals de la fe, a les escoles, a les universitats i al sistema científic.
Assenyalen que la vaga ens ha exigit que abandonem la hipocresia de sostenir discursos o accions favorables a la igualtat, però que mai es compleixen o que s’ encarnen de manera innòcua en societats patriarcals, masclistes i racistes. La vaga ens exigeix que ampliem i millorem les nostres lleis i que fem de les nostres democràcies una plataforma efectiva per construir i garantir drets. Algunes de les 100 raons que Lopresti i Gentili van assenyalar perquè el 8 de març dones de més de 50 països exigissin justícia, igualtat, reconeixement i drets, els compartiré en tres entregues.
Això és així: Perquè el món s’ha compromès a garantir 17 objectius del desenvolupament fins a l’any 2030. I perquè tots aquests objectius estan travessats pel desafiament de construir condicions efectives d’igualtat de gènere. No obstant això, aquesta dimensió, així com el mateix Objectiu 5 ( “aconseguir la igualtat entre els gèneres i donar poder a totes les dones i nenes”) no avancen o ho fan de forma molt lenta, essent els que es troben més lluny de ser assolits. Perquè tots els dies milers de dones són violades, torturades, assassinades, mutilades o cremades per les seves parelles, els seus ex i familiars o per desconeguts. Perquè a les dones, quan les maten, les maten els seus marits o companys.
Als Estats Units, el 93% de les dones assassinades van morir en mans d’una persona propera o amb la qual convivia. 64% de les nord-americanes assassinades, van morir en mans de les seves pròpies parelles. Perquè gran part de les dones assassinades no són víctimes de cap robatori, delicte ni víctimes d’una violació. Gran part de les dones que són assassinades, ho són sense altre motiu que el menyspreu per la seva vida, la seva llibertat i la seva dignitat. Les maten perquè són dones. Perquè la violència de gènere la pateixen amb més intensitat les dones més pobres. Perquè dels 25 països més perillosos del planeta per a les dones, 14 són llatinoamericans. Per dia, són assassinades almenys 12 dones a Amèrica Llatina i d’aquestes 12, 8 són mexicanes. Perquè, en el món, 21 milions de persones han estat víctimes de tràfic. D’elles, més del 70% són dones i nenes. En una dècada, a Mèxic, van ser assassinades 23.800 dones. I gairebé tots aquests crims han restat impunes.
La desigualtat substantiva que viuen les dones en el món ha interpel·lar a totes i tots. La violència i discriminació sistemàtica han de ser eradicades si volem viure en un món igualitari on hi capiguem totes i tots.
