Per Montserrat Moreno Marimón, escriptora
Els treballs de recerca feministes, desenvolupats en diferents disciplines, han aportat gran quantitat de dades i arguments.
Aquestes dades i arguments, han permès desenterrar les arrels i descobrir els mecanismes de l’opressió de les dones i com a conseqüència, es feia visible que, des de perspectives molt diferents, arribàvem a conclusions molt semblants.
L’intercanvi de coneixements que es produïa en reunions interdisciplinàries, jornades, congressos i diverses formes de cooperació, ens obrien la porta a nous universos de coneixement.
Les anàlisis pluridisciplinàries ens han fet entendre que no només ens concerneixen les “qüestions de dones” sinó que les qüestions de dones són totes aquelles que concerneixen a la nostra societat. Tant allò privat com allò públic són assumptes de la nostra incumbència, perquè la societat en què vivim és la nostra societat. Sense la presència i els treballs de les dones tot es paralitzaria i sense la seva capacitat de reproducció, l’espècie humana desapareixeria. Aquesta afirmació tan òbvia, axioma de la humanitat, és una de les evidències que,per ser-ho, pot semblar innecessari destacar.
També s’ha posat en evidència que tota forma d’opressió ens concerneix ja que totes elles tenen un origen comú, com també ho tenen totes les formes de violència, des de el maltractament i assassinat de dones fins a l’assassinat col·lectiu i indiscriminat de dones, homes i criatures que anomenem “guerra”. Aquestes anàlisis ens han conduït a visions més àmplies que han desembocat en la creació de xarxes de dones que ens uneixen a través dels cinc continents i que han permès dur a terme accions simultànies a nivell global. El poder
de les dones no rau en la violència sinó en la intel·ligència i en la solidaritat.
Des que les dones han tingut accés a totes les carreres universitàries s’ha produït un gran avenç en totes les disciplines científiques gràcies a les seves aportacions, encara que aquestes no sempre han estat reconegudes. Les noves aportacions en historiografia han modificat la concepció que es tenia del passat de la humanitat. Com afirmava la historiadora Gerda Lerner el 1986, fins a un passat recent, els historiadors han estat homes i el que han registrat és el que els barons han fet, experimentat i considerat que era
important i afegeix el registre de la raça humana que s’ha escrit i interpretat és només un registre parcial, ja que omet el passat de la meitat de la humanitat”.
Les guerres, els personatges masculins més poderosos, els guerrers més mortífers, les traïcions i les morts, han estat els protagonistes preferits de la historiografia patriarcal. A qualsevol jove en formació que llegeixi aquests llibres d’història antiquats -i això és el que encarapredomina a la majoria d’escoles, instituts i universitats- adquireix la idea que el més important que passa a través dels temps són els successos que més envileixen els éssers humans, com són els assassinats massius a les guerres duts a terme per homes.
Però el més cridaner és que els homes que maten més homes, dones i criatures desconeguts, que no els han fet cap mal, no es descriuen als llibres d’història androcèntrics com a assassins en sèrie sinó com a “herois” mereixedors de premis. Es silencien aquelles persones pacifistes que han proposat de substituir les armes per les paraules. El pitjor és que posen, com a model a imitar, els “herois” més sanguinaris, exalçant la pitjor cara del que consideren la virilitat.
Aquesta és només una petita mostra de la influència que té el patriarcat a lasocietat del segle XXI. No obstant això, les aportacions del pensament no androcèntric estan canviant la visió que es tenia dels orígens del patriarcat. Aquest sistema d’organització social, vigent encara, en llurs aspectes essencials, en la majoria de cultures actuals,va iniciar-se, segons Gerda Lerner, aproximadament uns 3.000 anys abans de la nostra era. Han estat els treballs duts a terme per dones els que han posat en evidència que la forma més
violenta de resoldre els conflictes entre col·lectius humans data d’un llarg període en què es va consolidant lentament el patriarcat, els seguidors del qual van anar eliminant brutalmentles pacífiques poblacions, gestionades per dones, que habitaven el territori que ara anomenem Europa.
Paral·lelament a aquest procés, van desapareixent les deesses -mares benvolents i pacífiques-, substituïdes per déus violents, castigadors i llançadors de raigs.
No només conservem la guerra com a herència mil·lenària del paleolític, sinó també moltes de les seves seqüeles, com són els governs totalitaris -que intenten encara avui dia imposar-se a països desenvolupats com el nostre- la violència contra les dones i el paper de subordinades que moltes societats contemporànies els atribueixen. Sigui quina sigui la seva forma demanifestar-se, la violència neix de les mateixes arrels. Arqueòlogues, prehistoriadores, sociòloguesi filòsofes feministes, en revisar la prehistòria escrita per homes, han descobert el que ells no volien o no eren capaços de veure, recreant així una prehistòria molt més plausible iexplicativa dels següents esdeveniments històrics i del nostre present.
Per comprendre elpatriarcat i les seves seqüeles actuals, és imprescindible conèixer els treballs i publicacions dedones com Riane Eisler (El calze i l’espasa, 2021), Dolors Reguant i Fosas (Trascendir mésmés enllà de l’Olimp 2017), Gerda Lerner (La creació del patriarcat, 1990), Anna Boyé (Matriarcats,2006), Marija Gimbutas, Deeses i déus de la vella Europa, (2007).
És possible el canvi?
Tots els esdeveniments adversos que s’han anat acumulant i accelerant als darrers anys amenacen de fer insostenible la vida al nostre planeta. Fins quan aguantarem la ferocitat de les guerres que podrien convertir-se en mundials, les agressions en augment a dones, la fam i la misèria de tanta gent, paral·lela als guanys dels que se’n lucren, la destrucció de la flora i la fauna i la incompetència dels qui ens
governen per evitar el desastre?
El canvi no només és possible, sinó que és inevitable i constitueix una llei universal: tant els àtoms com les galàxies estan sotmesos a canvis i, per descomptat, també ho està el pensament humà.
Expliquen que Sèneca va dir a Neró: El teu poder resideix en la meva por, si jo no tinc por tu ja no tens poder. En altres paraules, li estava dient: el teu poder és a la meva ment i jo comandament a la meva ment.
Des de la psicologia s’ha repetit i constatat moltes vegades que el poder resideix a la ment de les persones. Això és així perquè actuem d’acord amb allò que creiem que és la realitat i són les nostres creences, i les emocions que provoquen, les que guien la nostra manera dactuar.
Cal no oblidar que cada persona construeix la seva particular manera de concebre el que és real i veritable i ho fa seleccionant i relacionant entre si certs aspectes dels objectes, situacions o successos que contempla. Però, en aquest procés, deixa decostat moltes dades que no cosidera significatives i a les quals una altra persona pot atribuir-lis molta importància. No totes les persones considerem real una mateixa realitat ni habitem en unmateix univers mental.
En definitiva, les veritats i creences tenen diferents propietaris. Un canvi en la nostra manera de pensar i les nostres creences pot provocar canvis de gran importància individual, modificant la nostra trajectòria vital. Si el canvi és col·lectiu la seva repercussió pot ser de gran abast social. Una de les maneres d’iniciar un canvi daquest tipus consisteix a canviar el significat del ja conegut.
Veritats alternatives
El patriarcat viu incrustat a la ment de les persones i es transmet de generació en generació. Les seves “lleis” no formulades explícitament ni registrades a cap estatut, són conegudes i executades a gairebé tothom, encara que amb diferents graus d’intensitat.
Una de les més urgents necessitats per a un canvi sostenible, és que es reconeguin veritats alternatives a les androcèntriques, que no siguin excloents sinó inclusives i abastin tota la humanitat, sense distinció de classes, edats ni sexes. Aquest procés requereix la divulgació d’esdeveniments importants, no narrats, que provoquin el canvi designificat de molts successos.
Per exemple, necessitem desvetllar el veritable significat d’alguns conceptes. Participar en una guerra no és patriotisme ni condueix a la pau sinó a la mort, és contribuir a destruir pobles, ciutats i moltes vides; ser un heroi no és matar la gent sinó salvar-los la vida, l’enemic no són milers de persones desconegudes, sinó les que obliguen a matar-les i la solidaritat no consisteix a ajudar els qui maten sinó els qui busquen la pau a través de la paraula i acord.
En un recent article, Federico Mayor Zaragoza, exdirector de la UNESCO, pensador i activista per una societat millor, deia: Durant segles hem viscut guiats per un adagi pervers, aplicat inexorablement pel poder absolut masculí: “S i vols la pau prepara la guerra”, que és el principi de la llei del més fort, del predomini de la imposició. El resultat ha estat catastròfic, assegura, i cita una frase del poeta nord-americà Archibald
Mac Leish: Com que les guerres neixen a la ment dels homes és a la ment dels homes on cal erigir els baluards de la pau.
Al camp de la psicologia trobem instruments per comprendre com es forma el pensament humà i quins camins recorrem per modificar la nostra manera de pensar. A la història ia la prehistòria no androcèntriques trobem l’explicació dels processos que ens han conduït a la societat en què vivim, la sociologia ens ajuda a
comprendre com reaccionen les societats als esdeveniments que afecten amplis colectivos, l’ antropología ens mostra l’existència de cultures no patriarcals, l’organització social i la pacífica forma de vida. Però no s’acaba aquí la llista de disciplines i professions necessàries per propiciar un canvi en la manera de pensar de la població.
La creació de grups de treball interdisciplinaris i feministes ens proporciona un ampli ventall de
instruments imprescindibles per al canvi. Cal que aquests grups cooperatius proliferin i es difonguin els seus treballs.
Perquè alguna cosa deixi de ser impossible primer hem de creure que és possible i després posar els mitjans perquè ho sigui realment.
*Catedràtica Emèrita de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona
