Les dones cubanes, malgrat tenir un alt nivell educacional i ser la majoria de la força tècnica i professional del país, no han pogut esquivar els biaixos de gènere en els actuals canvis economicosocials de Cuba; tant en les activitats en el sector privat, com en la reducció de places en el sector estatal, que va començar en els noranta i ha d’arribar a 1.5 milió de persones.
Després de la desintegració del bloc socialista i la seva estructura econòmica integrada al CAME, de la qual Cuba formava part, l’illa es va trobar els anys 90 amb una situació summament complexa que la va obligar a reestructurar la seva economia. “A mitjans dels 2000, comença la recerca i recomposició per recuperar la indústria cubana i, el 2008, es posa en marxa un canvi fonamental, amb la introducció d’una nova política: el ‘Procés d’actualització del Model Econòmic i Social’, ens explica la economista Tania García Lorenzo. El VI Congrés del Partit Comunista de Cuba el 2011 va institucionalitzar aquests canvis estructurals i va aprovar els nous lineaments econòmics i socials.
Descentralització i desconcentració de la propietat
Segons aquesta economista, col·laboradora de l’Institut Cubà d’Investigació Cultural Juan Marinello, “són tres processos en un: 1. Una reestructuració de l’aparell de l’Estat” que implica per una banda, “la separació de l’aparell empresarial de l’Estat del pressupost” i per l’altre, “la reestructuració dels ministeris, en grandària i en delimitació de funcions sectorials. 2. Una descentralització governamental”, que significa “ separar les funcions centrals de les territorials i que els consells d’administració dels plens de les regions o els locals tindran funció fiscalitzadora de govern”. 3. La “desconcentració de la propietat”, assenyala García Lorenzo, és a dir, “sobren 1,5 milions de treballadors estatals”; en realitat, aclareix, “no sobra ningú, sinó que no hi ha feina”.
La i l’investigador Marlén Sánchez Gutiérrez i Antonio Romero del Centre d’Investigacions d’Economia Internacional (CIEI), escrivien en 2012 els objectius d’aquests importants canvis econòmics: “reduir les traves estructurals que impedeixen el desenvolupament econòmic i social de Cuba” que són encara : els “inadequats eslabonaments interns en l’estructura productiva; l’absència de modificacions en el perfil d’especialització productiva (de béns) del país; la significativa dependència de béns intermedis i de capital de l’exterior per completar el cicle d’importants produccions; l’obsolescència tecnològica en diverses branques productives; i la baixa eficiència econòmica i de rendiment del capital entre d’altres”.
L’ex vicedirectora General de l’Oficina Nacional d’Estadístiques i Informació de Cuba (ONEI), Teresa Lara Junco, ens ho explicava així a l’Havana: “amb l’actualització del Model Econòmic i Social es busca eficiència econòmica en l’increment de la productivitat i d’aquí la reducció de l’ocupació estatal”. És a dir, “es busca eficiència per competitivitat i un Comerç Exterior amb més qualitat i menor cost per substituir importacions. La mirada es dirigeix ??als sectors menys productius i de major subsidi social i allà és on hi ha una major reducció de llocs de treball i on estan la majoria de dones”.
Parada Ambulant de fruites a l’Habana Vieja
Més dones amb mestratges i doctorats
De manera que, “tot i l’avanç de les dones per al gaudi dels drets durant més de 50 anys de Revolució (en Educació, Treball i Salut) i que potencialment superen els homes en mestratges i doctorats han quedat, però, marcades les diferències entre les obligacions de dones i homes en la família, pel sistema patriarcal i per la divisió sexual del treball”.
Les dones “van sortir de la llar a la feina, continua aquesta economista i especialista en estadística, però allà van continuar realitzant cures, perquè elles estaven, en l’ocupació estatal, en el sector de Serveis: Educació, Salut, Finances, a més de serveis socials; en la Indústria, com secretàries, oficinistes i dedicades a la comptabilitat i finances i, en la indústria manufacturera, com cosidores, modistes i dissenyadores”. Per aquest motiu, entre l’any 2000 i el 2013 van quedar desocupades del treball estatal 62 mil dones per només quatre mil homes i només l’any 2011 van sortir 24 mil dones.
Però hi ha diferències en aquestes sortides laborals, segons ens assenyala Teresa Lara “en els noranta les dones van sortir dels llocs de treball amb ‘protecció social‘; ara no. Es quedaven ‘disponibles’ amb garanties; ara no. Hi havia Assistència Social (subsidis, menjadors obrers), que eren un alleujament” per qui treballava. En canvi ara, prossegueix amb l’exemple dels menjadors, “amb la política d’eficàcia i eficiència els donen els pesos cubans (15 pesos/menjar per 5 dies per 4 setmanes, descomptats els dies que no vas a la feina), però l’afectació econòmica i de treball és per a la família, que ha de fer el menjar”.
La relació de poder home-dona no s’ha equiparat
I com “la situació econòmica és estreta”, segons explica Lara Junco, els diners “no s’usan per dinar: s’amplien coses de la casa, es compren sabates per als menors, o aliments que, per fer-los, li toca la responsabilitat a les dones. La dona a la llar de nou”, subratlla. En definitiva, de nou apareix “la divisió sexual del treball i les relacions de poder, que no s’han equiparat entre homes i dones fins al present. Ni en els noranta ni ara”, conclou.
I el que és pitjor, lamenta Teresa Lara és que, quan “a Cuba va ser una prioritat l’Educació, fins i tot per sobre dels nostres recursos” ara hi ha “aquestes persones formades durant 40 anys que són ara ‘excedents‘. Algunes surten de l’ocupació en el sector estatal i s’han situat en el sector no estatal”, però en general, les dones se situen en les mateixes activitats de servei: venedores o elaboradores d’aliments, perruqueres, modistes, cuidadores de nens i ancians, en aquest sector no estatal”, és a dir en l’àmbit del Treball per compte pròpia (TCP) o ‘cuentapropismo’.
La sociòloga Dayma Echevarría, investigadora del Centre d’Estudis de l’Economia Cubana (CEEC), ha analitzat els impactes d’aquests canvis des de la perspectiva de gènere, tant en 1993 com 2010, que estan recollits en un article de la Revista Temas nº80 de finals de 2014. Per a ella “les principals mesures preses en els dos moments presenten eixos comuns: redimensionament del sector estatal i diversificació d’actors econòmics no estatals” (lliurament de terres agrícoles, ampliació del tipus de cooperatives i extensió d’activitats per a exercir el treball per compte pròpia (TCP).
Retol sobre la Revolució al barri habaner del Vedado
Capacitats femenines no aprofitades
Confirma també que “les dones comptaven amb un grup d’indicadors favorables de condició i posició per enfrontar tals transformacions econòmiques… pes significatiu dins de les persones en edat laboral … i representaven la majoria de graduades en l’educació superior i de les ocupades en les categories tècniques administratives”, però “les seves capacitats no han estat prou aprofitades”.
En els anys noranta, assenyala aquesta sociòloga, “l’expansió del sector informal no va estar associada a la desocupació, sinó a la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris i a l’escassetat en l’oferta de productes i serveis per part de l’Estat”. Així, “moltes dones es van incorporar al TCP (Treball per compte pròpia), però van conservar la seva ocupació estatal”. És a dir, que “va continuar sent un ‘complement’ perquè hi havia inexistència d’un mercat d’ insums, falta de crèdits, utilització restringida de la força de treball, només ajuda familiar i alts impostos” afegeix.
Inserció més precària i amb menors ingressos
El 2010, prossegueix Echevarría, les dones “es mantenen amb una menor taxa d’activitat, més desocupació, ocupació en els sectors de baixa productivitat”… també s’observa “una inserció femenina més precària i de menors ingressos mensuals, relacionats amb la segregació ocupacional”.
En conversa a l’Havana, Dayma Echevarría, la tesi doctoral de la qual ha versat sobre la cultura patriarcal en les empreses cubanes, ens ho resumia de la següent manera: “Amb la Revolució les dones ens incorporem a les tasques productives. En els 90 en el Període Especial, encara que va haver un empitjorament de les condicions de vida i treball, hi havia suport social i es van donar accions afirmatives a favor de la inclusió de les dones en l’ocupació i en activitats remunerades, a més, es van promocionar llocs de treball per les dones; Ara, amb la ‘Actualització del Model’ és més complicat: s’observen canvis en el pacte Estat-societat, ja que queda clar que l’Estat no seguirà assumint funcions, algunes de les quals son més properes a la vida, i la resposta cal donar-la a nivell individual o familiar”, el que torna a situar les dones en el primer pla de la responsabilitat de la cura de les persones.
