És una gran alegria que María Blanchard hagi arribat al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) i que ho hagi fet per la porta gran, amb una exposició antològica que ens permet donar un generós cop d’ull a la seva obra, que sens dubte es troba entre les més suggestives realitzada per una artista espanyola en les primeres dècades del segle XX. Ni totes les artistes entren en aquest temple artístic, ni tampoc van ser precisament moltes les dones que a principis del XX (i encara menys abans) van poder desenvolupar les seves capacitats creadores fins al punt de ser apreciades, poc o molt, per les seves i els seus contemporanis, de manera que la nostra congratulació és doble.
(Foto grandesmujeresenlahistoria.blogspot)
Em passejo per les sales que van albergar antany l’Hospital San Carlos contemplant la mostra d’aquesta pintora santanderina nascuda al 1881 i morta a París al 1932, a la que va enxampar de ple l’explosió cubista, en la qual es va submergir en uns anys clau per a la seva formació, però de la que va sortir més enfortida que abans, la qual cosa la va portar a optar per un expressionisme molt proper al de la millor Frida Khalo. L’exposició recull setanta-quatre obres, entre els seus orígens figuratius (que inclouen tocs simbolistes i, com no, uns altres ja tremendament expressionistes), la seva llarga incursió cubista i el seu retorn al figurativisme en una ostentació de personalitat pròpia difícil de defugir.
Però, qui és María Blanchard? Fins a 1976 no es va realitzar a Espanya una antològica seva, en concret a la madrilenya Galeria Biosca (al catàleg que es va fer per a l’ocasió trobem fins i tot un text de la Comtessa de Campo Alange, qui ja li va dedicar un estudi publicat al 1944). María Blanchard va arrossegar des de sempre una limitació física que va contribuir molt a forjar el seu caràcter: “canviaria tota la meva obra… per una mica de bellesa”, va arribar a dir. En baixar d’un cotxe de cavalls, embarassada, la mare de María va sofrir una caiguda, i la nena va néixer amb una doble desviació de columna, que va comportar una seriosa deformitat. Va ser batejada amb el nom de María Gutiérrez-Cueto i animada per la seva família va arribar al 1903 a Madrid seguint els passos de la seva vocació artística. Però no serà fins al seu trasllat a París al 1909, éssent alumna d’Anglada Camarasa, quan el seu treball comenci a afermar-se. 26, Rue du Départ – Érase una vez en París és el títol del documental, estrenat recentment, que li ha dedicat Gloria Crespo MacLennan.
(Foto wikipedia)
En la seva no gaire extensa però sí intensa trajectòria va ser amiga de Gómez de la Serna, de Diego Rivera, de Juan Gris... i fins i tot de García Lorca que li va dedicar una elegia, en la qual va afirmar que “la lucha de María Blanchard fue dura, áspera, pinchosa, como rama de encina”, malgrat tot, això no la va empènyer al ressentiment. Contrafeta, literalment geperuda, no és només per això la nostra Frida Khalo, sinó també i sobretot per l’explosió de força, empenta i color que la seva obra exhibeix i per la seva rabiosa valentia a l’hora d’expressar-se amb el pinzell. Ambdues van ser també dones temperamentals i excèntriques, amb les quals segurament fou difícil de bregar-hi. Frida Khalo fa molts anys que és mundialment apreciada i la seva és la biografia de l’editorial Circe més venuda. Blanchard resta encara, al cap i a la fi, per descobrir.
Aquesta exposició que se li brinda, i se’ns brinda, podria haver servit molt més del que ha servit i és una llàstima haver d’admetre que estem davant una ocasió perduda. Figura de l’avantguarda que va triomfar en un món d’homes, androcèntric fins a la medul·la, resulta en el seu enfocament com a mínim sorprenent l’absència d’una visió de gènere, per tímida que fora. María José Salazar, comissària de l’exposició, hauria d’haver-se mullat molt més i és una pena que no ho hagi fet. Avui dia resulta enormement empobridor obeir a l’ordre cronològic per mostrar l’obra d’un artista. I encara que sens dubte sigui de gran interès constatar que en els anys centrals de la seva carrera Blanchard va ser una esplèndida emuladora de Juan Gris (i inclús que les seves peces cubistes aporten matisos que la singularitzen en el si d’aquest corrent), podria haver-se guardat aquesta faceta seva per a algun exercici comparatiu, que podria haver consistit a exhibir-la algun dia cara a cara amb el que fou el seu mestre i amic.
Tenint ulls n’hi ha prou per constatar que la seva força, el seu veritable geni, està tancat en les obres que van precedir i van continuar en la seva incursió cubista. I és allà on el seu interès per retratar a les dones adquireix una lluentor pròpia, en obres com “La comulgante” (1914), “La española” (1910-15), “Mujer a la mandolina” (1916-17), “Pianista” (1919), “Mujer peinándose” (1923), “Las dos huérfanas” (1923), “La golosa” (1924), “La echadora de cartas” (1924-26), “La convaleciente” (1925-26)… i com no en aquestes maternitats que desborden les lleres del seu temps. Hauria estat una festa poder accedir a aquest proteic recorregut de vigor i color, traç contundent i alt sentit plàstic, amb el necessari acompanyament, aquí inexistent.
(foto wikipedia)
Com a complement a la mostra el Reina Sofía va celebrar un seminari titulat “En torno a María Blanchard. Vanguardia e identidad”, en el qual per cert tampoc va haver-hi intervenció alguna que incidís en la qüestió de gènere. No hi ha dubte que s’ha volgut veure en Blanchard més avantguarda que identitat, desatenent aquest aspecte que crec fermament és el que té en ella major interès. Convida al desànim que moments tan conservadors ens portin mirades tan tèbies i que s’aprofitin tan poc els espais públics. Aquesta exposició no està a l’alçada de Manuel Borja-Villel, el seu director. En art no valen, no han valgut mai, exercicis de correcció política i dels comissaris s’esperen mirades agosarades que portin propostes de futur, no banys en formol que converteixin als grans oblidats en nous clàssics sense passar pel diàleg amb el temps històric que els rescata. En art la genealogia es fa al caminar i implica ficar la carn a la graella. Passar de llarg en un aspecte tan rellevant com és que María Blanchard va incidir en el retrat de les dones des d’un prisma radicalment diferent al dels seus contemporanis, és un insult al treball d’els que sí estan revisitant l’obra de les artistes amb mirades que construeixen des del compromís. L’exposició dura fins al 25 de febrer. Per molts que siguin els peros, no us la perdeu.
* Article publicat en castellà a la revista cultural Agitadoras i Article publicat també al bloc de l’autora Opiniones Robinsonianas
