OPINIÓ
Darrerament i segurament per qüestions de l’atzar, estic escoltant i llegint amb massa freqüència frases com “ni masclista ni feminista, sóc de persones”, o “ni d’homes ni de dones, defense els drets dels éssers humans en el seu conjunt”, i ja comence a estar una mica farta.
I ho estic perquè igual que entre un terrorista i les seues víctimes no hi ha equidistàncies tampoc la hi pot haver a l’hora de posicionar-se en la defensa dels drets de les dones i de les xiquetes.
Valga iniciar aquesta reflexió dient que per descomptat que estic per la defensa dels drets de tots els éssers humans i animals, només faltaria. Però també vull afegir que d’uns més que d’altres.
Des del meu punt de vista, en la defensa dels drets de les persones, mai pot haver-hi la mateixa distància entre qui ho té tot i qui amb prou feines té per menjar; entre els que dicten les lleis amb clars interessos partidistes en massa casos i entre els que han de complir-les els agraden o no; entre la classe treballadora i la patronal; entre el poble palestí i el govern sionista; entre el poble iemenita i el govern de l’Aràbia Saudita; entre els drets de dones i xiquetes i els dels homes.
I no hi pot haver equidistància perquè sempre i en tots els casos que he nomenat i en altres moltíssims més n’hi ha els qui s’emporten la pitjor part i, per tant entre els que pateixen les conseqüències dels que ostenten el poder i els privilegis.
Els drets de les dones i les nenes han estat xafats al llarg de la història pels homes de tota mena i condició, arribant fins i tot a negar-los durant molts segles la seva condició de persona. Encara avui en dia no és difícil escoltar notícies del tipus “Ha arribat una pastera amb onze persones i cinc dones”. I aquest exemple és real.
Que el patriarcat té l’habilitat de camuflar de qualsevol manera per subsistir, és una cosa que ja sabem. Però l’ofensiva que està duent a terme en aquests moments amb temes tan sensibles com la paternitat mitjançant ventres de lloguer és alarmant. I com sempre compta amb el capitalisme i grans mitjans de comunicació al seu favor.
No crec que siga just ni equitatiu parlar d’altruisme i de generositat de les dones gestants perquè han de fer-ho com a conseqüència de necessitats econòmiques. Mentre que els pares ho fan per satisfer el seu desig de perpetuar el seu llinatge. Perquè si realment necessiten satisfer la seva paternitat, l’adopció de criatures seria l’opció més solidària.
Dit això, em resulta impossible empatitzar amb aquesta gentussa famosilla que imposa de manera hegemònica els seus desitjos fets realitat gràcies a les necessitats de dones d’altres parts del món. I em resulta impossible perquè evidentment no sóc equidistant entre les dues parts.
Gent que pretén imposar un debat perquè es legisle sobre com satisfer un desig personal a costa de la salut de les dones. Gent que amb diners creu que pot comprar-ho tot, fins i tot “llogant” ventres de dones. Gent capritxosa i menyspreable a qui l’únic que li importa és la satisfacció dels seus desitjos a qualsevol preu. No, amb mi que no hi compten.
El debat que han imposat neix viciat per convertir en drets el que són només desitjos. I aquí no pot existir equidistància. La salut de massa dones i fins i tot xiquetes està en joc.
El neoliberalisme patriarcal pretén passar per sobre dels drets de les dones jugant injustament amb el llenguatge i utilitzant de forma interessada expressions encunyades per les feministes. Expressions com “allò personal és polític” o “el meu cos és meu” estan sent utilitzades per justificar el seu discurs patriarcal donant-li la volta al seu sentit original.
És molt curiós veure com per impedir que les dones puguem interrompre embarassos voluntàriament se’ns intenti despullar de la nostra capacitat de decisió sobre el nostre propi cos, mentre que se’ns torna tota aquesta capacitat de decisió quan de satisfer els drets de paternitat d’altres es tracta.
El debat dels ventres de lloguer està servit. Hi ha molts interessos patriarcals pel mig. I per descomptat molt negoci. Però igual que passa amb la prostitució, el patriarcat pretén convertir desitjos en drets i no dubta ni un segon a intentar apropiar-se del cos de les dones i les xiquetes. Encara que sigui “llogant” parts d’aquest amb tal de satisfer aquests desitjos i seguir alimentant el seu “alter ego”. Ho troben natural fins i tot. I només quan aquesta “naturalitat” és qüestionada en posar els drets de les dones al mateix nivell que els seus, llavors surt en massa tot el ramat patriarcal clamant el manteniment dels seus privilegis patriarcals de convertir en drets el que només són desitjos.
No, no és possible mantenir una equidistància quan els drets de més de la meitat de la població estan en joc. Pretendre mantenir-la és una perversa estratègia patriarcal que disfressa de generositat i altruisme el que en realitat són necessitats econòmiques de dones que no són lliures per triar gestar per a altres persones amb els riscos per a la salut integral que això comporta.
I aquesta perversa estratègia patriarcal està alimentada per un neoliberalisme ferotge que no té límits a l’hora de dissenyar línies de negocis rendibles. Tot i que la matèria primera per a aquests negocis siguin els cossos de les dones i de les xiquetes.
I el mateix passa amb el negoci del tràfic de dones i xiquetes per a la seva explotació sexual on tampoc podem ser equidistants.
Els drets de les persones per sobre de tot i sempre, és clar. Però de totes les persones. I les dones i les xiquetes som persones amb drets.
I en aquests temes mantenir equidistància és alimentar el neoliberalisme patriarcal més pervers que utilitza els nostres cossos per als seus negocis. Perquè allà on hi ha necessitats per cobrir no hi ha llibertats plenes per decidir.
