Silvia Carrera, panamenya, artesana i agricultora de la Comarca Ngobe Buglé, situada a l’occident del país, és la primera cacica en la història del seu poble.
Només fa quatre mesos que va se elegida i aquest febrer li ha correspost encapçalar de la seva ètnia de 160.000 indígenes en una lluita pel control autònom dels seus recursos miners i hídrics en un territori d’aproximadament 7.000 quilòmetres.
Durant més d’una setmana de mobilitzacions locals i nacionals, va coordinar l’ocupació de trams de la Carretera Panamericana que travessa la regió i ha protagonitzat les crides al govern per establir un diàleg.
També va dirigir accions de defensa davant d’un operatiu estatal per aire i terra que va significar dues morts entre els manifestants, milers de ferits per bala, cops i gasos lacrimògens i centenars de detinguts. A més, van ser tallades les comunicacions mòbils i telefòniques a la zona.
Va culminar amb èxit una negociació que va fer retrocedir al govern de Ricardo Martinelli. Als seus 42 anys d’edat, recolzada pel seu poble, pels moviments socials i forces progressistes del seu país, va aconseguir que s’exclogués de la proposta de reforma al Codi Miner (30 de gener) un article que ja havia estat negociat l’any anterior amb els Ngobe Buglé.
L’article 5, que excloïa a la Comarca de les clàusules favorables a l’explotació minera al país, havia estat eliminat en el nou text de la reforma.
Aquesta protesta ha estat qualioficada per la Coordinadora Nacional de Dones Indígenes de Panamà com una acció que va unir tot el país contra els abusos del govern actual, incloent a les organitzacions indígenes de les altres sis ètnies existents, partits polítics d’oposició i organismes de drets humans nacionals i internacionals van manifestar el seu suport mitjançant declaracions i vigílies.
Finalment, el 8 de febrer es va signar un acord entre el govern i els Ngobe Buglé, en el qual es va establir que el govern respectarà l’exclusió de la Comarca en la Reforma al Codi de Mineria. A més a més, les autoritats es van comprometre a alliberar les persones detingudes i oferir atenció mèdica a les afectades, indemnitzar a les dues families de les dues persones que van morir, restablir les comunicacions i retirar l’operatiu especial de les forces de seguretat a la zona.
SEMLac va entrevistar Silvia Carrera (13 de febrer de 2012)
Com et sents després d’aquesta gesta?
Estem vigilants perquè, encara que aconseguim asseure al govern per negociar amb nosaltres, la legislatura ha d’aprovar el Codi de Mineria excloent l’explotació en la nostra zona, no hi ha garanties. Ja anteriorment, el 2011, s’havia aprovat l’article 5, però aquest any el van tractar d’introduir una altra vegada. A més, estem convidant als organismes de drets humans de l’Organització de Nacions Unides perquè vinguin a investigar les violacions ocorregudes, cosa que està pendent.
Quines són les principals violacions als drets humans que s’han comès contra vosaltres en aquest període?
Primer, se’ns va violar el dret a la comunicació quan es va ordenar a les quatre companyies de mòbils que ens tallessin les línies. Després se’ns va llevar el dret a moure’ns pel territori, quan van enviar i manar a policia per aire i per terra a no deixar-nos circular. Després ens van reprimir amb gasos, trets i batudes a centres i esglésies on dormíem. Van morir dues persones per trets de bala i, encara que no se sap qui ho van fer, el que sí sabem és que no vam ser nosaltres perquè no teníem armes.
I els Drets indígenes?
Es tracta del respecte a la Carta Orgànica que parla de respectar la cultura i la tradició indígena, d’això estem parlant. Els Ngobe Buglé som una poble artesàns i agrícola. Amb el producte d’aquests treballs manem als nostres fills i filles a l’escola i atenem la salut. El govern actua malament perquè vol apoderar-se de tots els recursos naturals per a benefici d’altres, no per la seva gent. El dret nadiu que defensem és per poder viure amb el que tenim, no per regalar. Per regalar les riqueses som ara un poble pobre a Panamà!
Drets de les dones?
S’han començat a escoltar rumors de fustigacions sexuals a les dones per part de la policia, quan van irrompre a esglésies i llocs de concentració, però això cal investigar-ho, no és clar encara. Vostè sap que això costa que es parli i després és quan surt molt. Cal investigar-ho.
Quins són els drets de les dones?
L’autonomia dels nostres projectes productius, és la llibertat per desenvolupar els nostres projectes, preparar-nos i organitzar-nos per enfrontar la discriminació. Els homes ja saben que som importants, però de vegades els líders no volen escoltar a les dones. Nosaltres, en les reunions, hem començat a parlar dels grans temes també. El vot de confiança del meu poble ha canviat en el treballa comú.
Què ha estat el més fàcil per a tu i què ha estat el més difícil en aquesta lluita com cacica?
És fàcil aquesta lluita perquè el meu poble pensa igual que jo: que falta participació directa en les decisions. I jo penso que exerceixo el meu càrrec per treballara tuthom a una, ja que és fàcil perquè tot el poble volem això mateix! La major dificultat ve de que el govern no vol atorgar i respectar aquest dret. Ni tan sols vol que ens reunim, perquè cada vegada que ho fem ens desallotja, ens reprimeix, ens atura.
Insisteixes en que hi ha grans reptes de futur encara perquè, a més dels acords que cal monitoritzar perquè es compleixin, hi ha altres temes que no van ser resolts en la negociació?
A la comarca tenim grans problemes amb el recursos hídrics també. No hi ha prou aigua per beure, per rentar i per treballar perquè hi ha tres companyies que estan traient l’aigua. Els indígenes no sobrevivim sense la terra, és el nostre aliment perquè vivim de l’agricultura i per cultivar es necessita aigua. Si nosaltres no ho defensem, qui? Per això sortim als carrers i carreteres en protesta. Per això és que, alhora que celebrem l’assoliment de les nostres mobilitzacions, en haver obligat al govern a retrocedir en el que té a veure amb la mineria, seguim en peu de lluita, perquè el punt dos de la negociació va quedar pendent. Estem exigint una Llei Especial que prohibeixi l’explotació dels recursos hídrics.
Van rebre suport de fora?
Amèrica Llatina es va solidaritzar. Quan la presidenta de Costa Rica va dir que havíem retingut a ciutadans de Costa Rica en un bus a la Carretera Interamericana, la mateixa gent ens van ajudar a desmentir-ho. I després van venir i ens van expressar la seva solidaritat.
Cal seguir donant suport a aquesta lluita que té lloc a tot el continent. Ens volen arraconar per apoderar-se dels nostres recursos i drets, però no es pot permetre. Cal pronunciar-se en el sentit que això no ha acabat.
