El dia 7 de juliol del 2010 una col·lega llatinoamericana em preguntava sobre la problemàtica de la llei d’avortament a l ‘Estat espanyol. A aquesta col·lega li explicava públicament que aquest dia entrava en vigor la Llei de Salut Sexual i Reproductiva, que permetia a les dones que vivim en aquestes latituds interrompre embarassos sense donar explicacions a cap persona fins a la setmana 14. Amb això, l’avortament deixava de ser un delicte i es convertia (25 anys després de la llei que estava vigent fins llavors), en un dret real i gratuït.
La llei del 2010 equiparava per fi als territoris del “regne”, a aquesta Espanya borbònica, conservadora i que àdhuc no aconsegueix separar l’església de l’Estat, a la majoria dels països europeus marcant un termini d’avortament lliure fins a la setmana 14 de l’embaràs, però amb un període previ de reflexió obligatori de tres dies. “Tu t’imagines? – li deia a la meva col·lega- 72 hores “et donen” per “repensar” el que vols fer!” Què s’ha de fer davant això? Donar les gràcies al sistema, per intentar convertir-me en un esperit lliure i reflexiu? Encara avui no entenc per què algú m’ha d’obligar a reflexionar sobre una decisió que hauria pres –per descomptat- no a la lleugera.
Em venia el record de la consulta popular que va fer Felipe González a la ciutadania per allà els 80’s. Amb aquesta consulta, es decidiria si s’entrava o no en l’OTAN. Com que la gent va dir que no, González, savi com era, pensava llavors que el poble travessava per una infància per omnia saecula saeculorum i que per tant era incapaç de dilucidar entre el què és bo o dolent. Va caldre repetir la consulta i retorçar retòricament la pregunta perquè fos impossible negar l’entrada a aquesta aliança. En el cas de les dones, per la seva naturalesa antagònica a l’home (bitxes hormonals, de pensaments erràtics i caòtics, sense el menor sentit comú, habilitat que caracteritza a la humanitat androcèntrica), ens hem de pensar molt bé les coses, i en el millor dels casos, el pare Estat i la mare Església han de prendre les decisions per nosaltres, perquè -en definitiva- som només dones i en realitat, no sabem el que realment ens convé o fins a on arriben les nostres llibertats i drets.
Amb aquesta reforma del 2010, a partir de la setmana 14 i fins a la 22, es pot avortar quan la vida de la mare corri un risc greu. En aquest punt, debatíem amb aquesta col·lega que és una llàstima que en cap moment s’avaluï el perill greu que corren les “oportunitats” de les dones quan es converteixen en mares. Això no és “justiciable”, però ho hauria de ser, per raons òbvies. Després de les 22 setmanes de gestació, es permeten només els avortaments per malformacions greus del fetus. Aquest supòsit és examinat per un comitè mèdic.
Amb la llei anterior a la del 2010, les dones només podien recórrer al avortament per violació (fins a la setmana 12), per malformació del fetus (fins a la 22), o per greu risc de salut de la mare, motiu al qual -sobretot per salut mental- s’acollia la gairebé totalitat de les dones: un 96,69% el 2008. Gallardón va assegurar la setmana passada que “cap dona anirà a la presó” i que el govern del PP “no anirà enrere ni en la defensa dels drets de la dona, ni tampoc en els drets del concebut i no nascut, sinó que buscarà una solució jurídica en el cas que ambdós drets entrin en conflicte”, remarcant que “sí que és una reculada eliminar un d’aquests dos drets”. Pel que sembla, aquesta seria la reforma prioritària del que clama l’actual (que no modern) ministre de justícia: els drets del concebut no nascut.
A part de les hipocresies amb trets misògins de diversos estaments de la societat i grups polítics (Església i PP, fonamentalment), una altra de les principals controvèrsies radica que les dones (noti’s que dic dones, no nenes o adolescents), des dels 16 anys, poden avortar sense permís patern, la qual cosa vol dir que poden prendre la decisió soles, encara que han d’informar a un dels seus pares o mares i acudir amb ells a la clínica. Les que considerin que dir-ho a casa els pot crear un conflicte greu, no han de fer-ho. És el metge que l’atén qui decideix si aquestes pors són fundades. Sobre aquest tema, Ana Mato vol un “pla de suport” perquè les joves embarassades “no es vegin abocades a la decisió d’avortar”, però no va definir les fórmules per evitar els embarassos no desitjats. És estrany que Mato no hagi esmentat a “ELS” joves en aquest suposat pla? Per descomptat que no: ja sabem que la responsabilitat dels fetus no desitjats en aquesta societat correspon únicament a “LES” joves i a les seves famílies.
Com s’aplica fins ara la llei?
Per qui – com la meva col·lega llatinoamericana- no conegui molt de la divisió política i territorial d’aquest país, els informo que existeixen 17 comunitats autònomes, a més de Ceuta i Melilla. I cadascuna tria/decideix com s’aplica l’actual llei, la qual cosa per descomptat no assegura una igualtat en la seva aplicació, encara que els qui llavors comandaven Sanitat sostenien que contribuirien al fet que la prestació es desenvolupés amb la major equitat possible.
Els va faltar “afinar detalls”.
Des de la desapareguda secretaria general de Polítiques d’Igualtat es creia, no obstant això, que tot aniria bé, perquè les autonomies no deixarien desprotegides a les dones. Mentrestant, Ramón Luis Valcárcel (Múrcia), anunciava públicament que no aplicaria la nova Llei de l’Avortament fins que el Constitucional decidís sobre els recursos presentats tant pel Partit Popular com pel Govern de Navarra, encara que fos una llei aprovada al Congrés i d’obligat compliment per a totes les comunitats autònomes.
Les decisions de les dones passen per diverses mans: ara hem d’esperar que alguns i algunes es decideixin a acceptar que no són ningú per prendre les decisions que són nostres i íntimes; que els nostres cossos no són propietat ni territori de cap Estat o autonomia; que les nostres llibertats i drets no es poden seguir obviant ni vilipendiant com si fóssim menors d’edat. No us sembla estar en els 70, quan altres dones, les nostres àvies i mares, exigien exactament les mateixes reivindicacions? L’única diferència és que ara anem amb Internet en el mòbil, convocant a les nostres companyes per manifestar-nos a través d’un o més tweets en una mà, i amb la targeta del bicing en l’altra. Ja se sap: el multitasking propi del nostre gènere.
L’assumpte és que aquí, com en la major part del món, ens governen i tornen a governar els qui insisteixen en que hauríem de sentir-nos cristianament culpables, en seguir cridant-nos assassines, nazis o criminals per avortar, perquè no respectem els drets inalienables de el concebut no nascut o en criminalitzar a aquestes dones menors d’edat quan encara no s’ensenyen correctament els mètodes de protecció contra les ITS i els embarassos no desitjats a les i els adolescents.
Vivim en una societat on si ets dona i compres condons et miren de dalt a baix o, pel simple fet de contemplar el sexe no com un acte per perllongar l’espècie, sinó per satisfer altres necessitats, com el plaer o l’economia i com ja sabem, són UNS ALTRES els drets que els competeixen, radicalment diferents.
El canvi cap a la nostra salut sexual, com a societat, hauria de radicar en fets tan bàsics com assumir la co-responsabilitat de dones i homes en la reproducció i que l’Estat garanteixi que els drets de les dones (siguin justiciables o no) siguin satisfets.
L’última pregunta que em ve al cap dins del guió d’aquesta mala pel·lícula de ciència ficció que és el quotidià d’aquest país és: si en això de la reproducció tant homes com dones tinguéssim la capacitat d’engendrar, o, si en un univers paral·lel, fossin els homes els qui “parissin”: com s’hauria legislat sobre aquest tema?
* Campanya relacionada:
ACTUABLE : signa per que no tornin la teva sexualitat cap al passat
També volem que disminueixi el nombre d’avortaments: no al canvi de llei, per l’accés a educació sexual i l’anticoncepció. Sobre la meva sexualitat decideixo jo.
Davant les declaracions del Govern sobre la Llei de salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l’embaràs, la dispensació de la píndola del dia després, i l’exclusió de l’educació sexual de les escoles, volem destacar que les úniques mesures que han demostrat disminuir el nombre d’embarassos no desitjats són l’accés universal a informació en matèria de sexualitat i mètodes anticonceptius, una educació sexual reglada basada en criteris científics i una millor cobertura legal de les interrupcions d’embaràs.
Per això demanem que el Govern tingui en compte aquests aspectes a l’hora d’elaborar lleis que respectin la trajectòria laica de la nostra democràcia, i incloguin l’educació sexual i l’accés universal a l’anticoncepció, respectant l’autonomia de la dona i la seva capacitat de decisió.
Si penses igual, entra en http://actuable.es/peticiones/
