OPINIÓ
Tot i que sembli un tòpic, potser hauríem de recordar que unes eleccions municipals serveixen per triar els regidors i les regidores que conformaran la corporació municipal a partir de les que es constituirà cada Ajuntament i que, en funció del nombre de membres aconseguits per cada candidatura, s’hauran triat els alcaldes i alcaldesses que hauran de constituir l’equip de govern consegüent per als propers quatre anys de mandat.
Ball de pactes o sumes de programa?
El resultat de les eleccions d’aquest 24-M ha posat de manifest que hi ha bona part de la societat que vol un canvi no només en les polítiques socials sinó també en les formes d’exercir la representació institucional. En nombroses poblacions i municipis han aflorat diferents formes de confluència política per tal de respondre a una certa demanda del carrer, una superació de l’estretor de mires de l’esquema dels partits polítics i el seu tradicional ball de pactes, sovint inexplicables per a la ciutadania i -sovint també- al marge de llurs representants electes que es deuen a directrius indirectes.
Etapes fosques que queden ja enrere
És així com, si bé la Barcelona en comú, amb Ada Colau d’alcaldessa, s’ha consolidat com la que forma govern a la Ciutat Comtal, les forces polítiques de sempre han pogut posar alguns obstacles en el camí perquè a València, la candidatura de Compromís, pogués també configurar govern tant a l’Ajuntament com en la seva comunitat autònoma, obstacles que a última hora s’han salvat però que no han deixat d’aflorar vells conflictes d’interessos de poder, com si es tractés d’un canvi de cromos, posant en perill el sentit més profund de la democràcia que és respectar la voluntat de la ciutadania expressada a través del seu vot, encara que d’una forma fragmentada, però que ha estat contundent en la seva aposta per posar fi a una etapa fosca massa llarga on, de la mà dels Camps, Fabra o la mateixa Rita Barberà, el càncer de la corrupció ha fet tant de mal en els anhels i aspiracions democràtiques del poble valencià.
Maniobres per evitar ser tirats
En aquest sentit no és d’estranyar la reacció, per exemple, del fins fa poc alcalde de Badalona Xavier García Albiol, en un va intent d’evitar l’acord que ha fet fora de l’Ajuntament un alcalde que, des del PP, emetia declaracions i actes xenòfobs i duia a terme polítiques excloents insultants per a la mateixa democràcia. Com tampoc ens han de sorprendre les maniobres tan pròpies efectuades per Esperanza Aguirre, que no oblidem va arribar al govern de la Comunitat de Madrid després d’haver subornat dos diputats socialistes en el cèlebre “tamayazo” i que ara ha pretès fer el mateix amb tots els candidats del PSOE.
Amenaces amb discurs feixistoide
De la mà d’Esperanza Aguirre (com al seu dia de José Maria Aznar) emergeix de nou un discurs a manera de “croada” per defensar “el nostre” sistema democràtic, un sistema que coneixen bé perquè els ha permès a servir-se’n per les seves trames i corrupteles. El seu deliri li ha fet afirmar que la jurista Manuela Carmena, la flamant nova alcaldessa de Madrid, “aquesta dona de 71 anys que el 1991 va ser elegida jutgessa degana de Madrid, utilitzarà l’Alcaldia com a trampolí per a una victòria al novembre amb l’objectiu de “destruir” la democràcia espanyola tal com la coneixem” … Només cal recordar que Manuela Carmena formava part del col·lectiu d’advocats laboralistes d’Atocha que el 1977 quan el feixisme va assassinar a cinc dels seus companys en uns fets tan luctuosos que van contribuir, de forma determinant, al canvi democràtic de 1978 …
Prioritzar la Unitat Popular
D’altra banda, el gallec Xosé Manuel Beiras parla de la necessitat de recolzar-nos en la Unitat Popular i no en els Partits, i parla de com a Galícia, un país considerat eminentment conservador, ho van tenir clar: la Marea Atlàntica, la Compostel·la Oberta o El Ferrol en comú han suposat la derrota personal de Feijóo que els va enviar als seus millors conselleiros com a candidats, però han fracassat.
Obeir la ciutadania, no el poder financer
Els Partits Polítics, de vella i nova escola, haurien d’haver après la lliçó i no anteposar els seus interessos partidaris per sobre dels de la ciutadania que els ha dipositat la confiança. Hauran de tenir present on emanen les directrius econòmiques que marquen el pas -i el rumb- no ja dels mateixos ajuntaments sinó de la pròpia ciutadania.
Drets universals i fiscalitat progressiva
Com a mostra, alguns botons prou significatius: L’FMI ha recomanat -per exemple- que, per reduir la despesa sanitària i educatiu d’Espanya i estalviar-se la pressió fiscal cap als que més tenen, seria necessari instaurar el copagament de serveis com l’educació i la sanitat, que cal aprofundir encara més en les condicions laborals per regular els salaris d’acord amb la productivitat, unificant els contractes laborals per eliminar la indemnització dels contractes indefinits, o despenjar-se de l’obligatorietat de negociar i acollir-se als convenis col·lectius; així com a incrementar els impostos com ara l’IVA.
La sobirania democràtica comença en els mateixos ajuntaments
En aquest sentit, les directrius del poder financer i l’amenaça del tractat de lliure comerç entre Europa i els EUA (TTIP) condicionaran en gran manera la capacitat de gestió i de decisió dels mateixos ajuntaments, cosa que ja constatem per les mesures aprovades per Mariano Rajoy, fidel servidor d’aquests agents econòmics i els seus postulats, que -a part- aplaudeix totes les mesures restrictives per tal d’impedir qualsevol decisió sobirana des de la mateixa democràcia. Ah!, i que -de forma ben hipócrita- el govern d’Artur Mas (CiU) va aplicant sense dir ni piu tot i que -demagógicamente- se li ompli la boca d’un desacord victimista (per exemple en la LOMCE).
No oblidem que, des de les votacions, passant per les paraules pronunciades en els discursos de presa de possessió de càrrecs, i durant tot el mandat, el primer compromís adquirit és amb la ciutadania.
