Les colombianes reclamen que es castiguin tots els crims de violència sexual comesos contra les dones en el marc del conflicte armat, just quan s’està difonent internacionalment l’Informe del Grup de Memòria Històrica ¡Basta Ya! Colòmbia: Memòries de Guerra i Dignitat*.
Martha Nubia Bello, Rafael Grasa, Gonzalo Sánchez i Andrés Suárez
França primer i després Barcelona, han estat els escenaris escollits per la coordinadora i les investigadores de l’informe del Grup de Memòria Històrica (GMH) !Basta Ya¡ Colòmbia: Memòries de Guerra i Dignitat, per donar a conèixer a Europa les conclusions de gairebé 400 pàgines sobre el conflicte colombià, que apunta diverses Recomanacions per a les Polítiques Públiques pel que fa als drets sobre Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de No repetició, a més de cóm construir la Pau. Els treballs de recerca es van realitzar des de l’any 2.000 i segons, deien a la presentació de l’Informe, es preten respondre a diferents preguntes i saber “per què va pasar el que ens va passar; on erem?”, també quins impactes ha tingut en la societat colombiana però, sobretot, “per què no ens torni a pasar mai més”.
Martha Nubia Bello, professora i coordinadora de l’informe, Gonzalo Sánchez Gómez, acadèmic i director del ja oficial Centre Nacional de la Memòria Històrica’ (CNMH)i Andrés Suárez, un dels investigadors, van explicar les seves reflexions personals sobre l’ampli contingut de l’informe ¡Basta ya!, en un acte organitzat per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i la Taula Catalana per la Pau i a els Drets Humans a Colòmbia. Va ser una llarga sessió de debat amb la participació del públic, que va tenir una segona part amb altres dues ponents, l’advocada feminista Adriana Benjumea, directora de la corporació Humanas i Dorys Ardila, estudiant i integrant de la Taula, marc des d’on es va exigir Justícia i Reparació per als crims de violència sexual comesos contra les dones per tots els actors en el conflicte.
Memòria en viu i enmig del conflicte
Dels primers ponents cadascú i cadascuna enva destacar diferents aspectes. El professor Gonzalo Sánchez va ressaltar tres reflexions: 1) “ja tenim el pols del país, posat de manifest per la pròpia societat civil; 2) és un repte, perquè aquest exercici de memòria s’ està fent en viu i enmig del combat”, a diferència d’altres conflictes i 3) “tot i que la negociació política està lluny en l’horitzó, els temes plantejats ja es troben damunt la taula de discussions” de l’Havana. D’acord amb el director del CNMH, “les demandes socials són tan grans que cada entitat local ha d’incloure, per llei, la Memòria en els seus pressupostos i actuacions” futures i, sobretot, que “la Memòria és ja un procés” en marxa. Enmig de les negociacions que tenen lloc a l’Havana i a tenir en compte després del resultat de les eleccions d’aquest diumenge 25 de Maig, ja que assenyala quines Polítiques Públiques cal dur a terme.
La professora Martha Nubia Bello va resaltar els apartats corresponents a la “diversitat i heterogeneïtat de les víctimes”, el relat de “com han patit i sofert les persones la guerra”, que són l’efecte de “estratègies pensades” per tots els actors, però també “de l’Estat per acció, o omissió”. D’aquí que s’hagin considerat tots els efectes: “danys morals, danys psicosocials, danys culturals, danys polítics i danys ambientals”. L’informe recull les diverses perspectives dels homes i les dones perquè “pateixen de diferent manera els efectes”, segons aquesta investigadora.
Els dos apartats diferenciats en l’Informe són La violència sexual: Cossos marcats per la guerra i Danys i impactes segons el gènere i l’edat.
Dignificació i Garanties de No repetició
En general, les víctimes reclamen que s’acabi “la impunitat”, que “s’aclareixin les complicitats, perquè algú els va ajudar”; exigeixen “la fi de l’estigmatització” que van patir i que se les “dignifiqui”. A més, “exigeixen garanties de no repetició” per a la societat. Martha Nubia Bello va explicar que l’informe recull, 3 definicions de víctimes: 1) persona o subjecte vulnerat, (respecte de l’Estat i dels actors armats), 2) persona o subjecte que pateix (danyada i humiliada en molts casos) i 3) persona o subjecte amb dignitat (que va ser actor/a política de resistència activa).
Andrés Suárez va destacar que el conflicte armat, “invisibilitzat” i negat moltes vegades, mai no va ser marginal ja que “dels 220.000 morts, la gran majoria, 180.000 persones, van ser civils i 40.000 combatents”; per tant, “dos terços van ser víctimes desarmades. Hi va haver 6 milions de persones desplaçades, 25.000 desaparegudes y més de 27.000 segrestades”. I totes “les dades són casos reals i documentats, no pas projeccions estadísticas: hi son totes les víctimes” va afirmar aquest investigador.
Gran impacte local però sense ressò nacional
Segons Suárez va haver-hi “pluralitat de violències”, la més letal de les quals va ser “la individual i invisible”: el 75 % de les (1.892) massacres van ser de 3 o 4 persones i amb “continuïtat en el temps”. Per aquest motiu, per les característiques dels llocs on van ocórrer els fets violents, (80 % de les víctimes ho van ser només en un 20 % del territori) va tenir un “enorme impacte local/regional però amb molt poc ressò nacional”, però aixó demostra que “alguna cosa està passant al camp”. Per aquest motiu, un dels 6 grans eixos de l’Informe, és el problema agrari: “l’accés, ús i tinença de la terra”.
La violència sexual, “perpetrada per tots els actors armats” però “amb pràctiques violentes i asimetries diferents”, també ha patit una greu ocultació, segons aquest investigador. “Les guerrilles van recórrer més al segrest i extorsions, als delictes de llibertat i contra els béns i infraestructures; els paramilitars van utilitzar més la violència física i sexual: anaven contra la integritat i la vida de les persones i usaven la sevícia i les tortures en les massacres i les expropiacions, i l’Exèrcit, realitzava delictes contra la llibertat i assassinats amb falsos positius” a més de violacions a les dones, va resumir Suárez. L’informe recull “la ferocitat i brutalitat” d’aquests crims contra les dones, però lamenta “l’aplicació de procediments legals inadequats per investigar els fets i atendre les víctimes”.
Dorys Ardila, Mari Vera i Adriana Benjumea des de l’esquerra
Sistematicitat i periodicitat en la violencia mascliste
Precisament d’aquestes violències massives de tots els actors armats contra les dones colombianes “com a exercici de dominació en un context de guerra” es va centrar la segona part del debat, en especial la intervenció d’ Adriana Benjumea, directora de la corporació Humanas. “Cada 44 minuts una dona era violada”, segons el relat d’aquesta advocada: “l’ Exèrcit perpetrava més violacions, com a estratègia de guerra per complir objectius militars i els paramilitars usaven les dones com esclaves sexuals; Les guerrilles regulaven les relacions sexuals de les dones i els avortaments”.
Tots van exercir “amb sistematicitat i periodicitat” la violència contra les dones, “des de l’àmbit autoritari i patriarcal”, segons Benjumea, de diverses maneres: “en forma d‘atac personal, com a control territorial i també amb privació de llibertat”. A les dones “se les obligava a callar, a dormir amb ells i se les compensava o exterminava”, segons els convenia a les diferents forces militars i d’acord amb la zona que ocupaven. En l’Informe, que recull l’evolució de les investigaciones fetes fins ara (1.754), el nombre de víctimes de violència sexual entre 1985-1012 s’assenyala que “el registre oficial quantitatiu resulta alarmant i rebat el fals imaginari que la violència sexual en el conflicte armat ha estat un fenomen aïllat, accidental o marginal”.
El cap paramilitar Carlos Castaño va explicar sobre la zona del Catatumbo “ataquin deixant un missatge clar: massacre, incendis, matin als homes i violin a les dones en entrar”. Quan ja quedaven en una zona, va afegir Benjumea, “ordenaven quina seria la núvia del cap. La violació amb amenaces es feia servir pel control territorial”. Un altre cas que va explicar l’advocada van ser les declaracions d’un altre paramilitar qui, sobre la violació d’una nena de 11 anys, va afirmar que “el plaer per a ell era el dolor d’ella”.
Deute històric amb les Dones
Pel que fa als delictes contra les dones només hi han registrats un 9,2% de casos (documentats per institucions internacionals com la ONU i la Comissió Interamericana de Drets Humans), va assenyalar Benjumea. “No ens oposem al procés de pau, però hem de deixar ben clar que existeix encara un deute amb les dones, perquè no pot ser que sempre s’ajornin les nostres demandes”, afirmà. En aquest sentit, aquesta advocada va expressar el temor que, en les negociacions de l’Havana, com que tots els actors armats han comès aquest tipus de crims, pugui ser moneda de canvi entre homes o com “pactes de sang, perquè com tots hem fet el mateix, ens entenem” va afirmar. I les dones “no podem permetre, seguí Benjumea, que no es sancionin socialment les violacions i els empalaments (violacions amb pals u objectes) perquè les generacions que rebin el país sense conflicte entendrien que aixó sí que es pot fer i no, en canvi, el segrest”.
Per això, la corporació Humanas i d’ altres organitacions estan realitzant diversos actes arreu de Colòmbia, perquè es deixi de culpabilitzar a les dones i es creguin les seves declaracions quan elles denuncien i narren els sofriments de les quals han estat objecte. L’última d’ aquestes trobades, va tenir lloc a la capital, Bogotà, el passat mes d’abril amb el nom de Diàlegs en ??Blanc-Púrpura’. Allà hi van haver diverses intervencions de supervivents i expertes que van versar sobre un ampli panorama de la violència sexual exercida en el conflicte que, d’altra banda, també assenyalen diferents treballs que es citen en l’Informe ¡Basta Ya¡
*(El 24 de maig a l’Ateneu de Nou Barris, hi haurà un acte de presentació de l’Informe ¡Basta Ya¡ i es passarà el documental “No hubo tiempo para la tristeza”, que narra dades del conflicto des dels llocs afectats i amb d’altres paisatjes colombians).
