Escrit per Jule Goikoechea. Sinpermiso/La Independent
“Milers de persones s’han manifestat pels carrers de Bilbao convocats pel moviment feminista i els sindicats ELA, LAB, STEILAS, ESK, EHNE, ETXALDE, CGT i HIRU per reivindicar un nou model de cures en un sector “feminitzat, precaritzat i racialitzat”.
Euskadi ha viscut el passat dijous, 30 de novembre, una jornada històrica, amb una vaga general amb diferents mobilitzacions per tot el territori basc i Navarra, convocades pel moviment feminista, que fa mesos que es gesta en molts barris, pobles i ciutats del territori. Les convocants reivindiquen un nou model de cures perquè les institucions se’n facin càrrec i destaquen que es tracta d’un sector “feminitzat, precaritzat i racialitzat”. Per analitzar el moviment feminista basc i la històrica convocatòria entrevistem la filòsofa política Jule Goikoetxea.
Em pot fer una breu història de com s’ha desenvolupat el moviment feminista basc, en termes organitzatius i ideològics, que l’ha portat fins a aquesta vaga general feminista?
Als anys 1980 i 1990, el moviment feminista organitzat a nivell nacional va sorgir de les organitzacions orgàniques de l’esquerra, sobretot de les organitzacions de l’Esquerra Abertzale. A partir d’aquí, en ple segle XXI, el feminisme es va començar a organitzar a nivell nacional de manera totalment autònoma. Ha guanyat força com a moviment que no està associat orgànicament amb cap partit, sindicat ni cap altra organització.
En els darrers 10 a 15 anys, el moviment feminista ha tingut com a objectiu marcar l’agenda i polititzar tots aquells temes que havien estat condemnats a l’àmbit privat, que són pràcticament tots els temes que afecten les dones. El que va fer el moviment va ser posar en marxa llargs processos de socialització i canvi de discurs sobre la violència masclista, la divisió sexual del treball, la sexualitat i el treball no remunerat, que són la base de la vaga general feminista del 2023.
La quarta onada feminista va arribar aquí entre el 2013 i el 2015, just després de la gran crisi financera. A l’Estat espanyol el primer boom d’aquesta quarta onada es produeix quan Alberto Ruiz-Gallardón, exalcalde del Partit Popular a Madrid, va proposar reformar la Llei de l’Avortament. Hi va haver enormes mobilitzacions a l’Estat espanyol i també al País Basc. En aquesta època van sorgir moltes organitzacions feministes. En aquest moment són al voltant de 200. Si 2015 va ser el tret de sortida, el moviment d’aquest segle es va enlairar amb la primera vaga feminista internacional el 8 de març [Dia Internacional de la Dona] de 2018. Hi ha un abans i un després de les primeres vagues.
Però com afecta la situació política concreta del País Basc en aquests anys el moviment feminista?
En aquell moment al País Basc es viuen esdeveniments políticament molt rellevants. El moviment s’expandeix massivament just després del desarmament d’ETA [el 2011]. De sobte, temes que fins aleshores mai no havien tingut un lloc central perquè el conflicte polític s’ho menjava tot, van començar a tenir-lo.
El 2014, el moviment feminista va començar ja de forma massiva a organitzar manifestacions nocturnes que se celebraven abans de les festes anuals dels pobles, que normalment són a l’estiu. Ens cobrim el cap amb una passamuntanya, com feia abans ETA, i sortim amb foc, torxes, tambors i càntics. El primer lema va ser “la por canviarà de bàndol”.
Des de llavors fins a la primera vaga feminista el 2018, el moviment feminista introdueix el seu discurs en el procés mateix de la resolució del conflicte armat. Es va proposar el lema de “aquesta no és la nostra pau”. Perquè quan els homes es maten entre ells en diuen guerra o conflicte polític i quan els homes acorden deixar de matar-se entre si es diu pau, però les dones són assassinades contínuament pels homes i això no en diem conflicte polític o guerra. Així que “aquesta no és la nostra pau”.
Després de la primera vaga del 2018 arriba la segona el 8 de març del 2019. Tota l’organització que requereixen aquestes vagues repercuteix en la naturalesa del feminisme basc ia poc a poc el moviment es va reorganitzant i deixant enrere certes formes de militància i organització del segle XX. El 2019 se celebra el Congrés Nacional de Feministes d’Euskal Herria, on es van reunir 3.000 dones, i podem dir que aquest és l’inici del feminisme basc del segle XXI en termes organitzacionals. Aquest esdeveniment està clarament relacionat amb la vaga del 2023.
Després vindrà la pandèmia, i quedarà al descobert tota la feina que fan les dones. Perquè gairebé tot el que els capitalistes consideren necessari per crear plusvàlua va ser tancat, mentre que els llocs de treball necessaris per crear vida i benestar no es poden aturar perquè en depèn la supervivència de la humanitat. La gent comença a adonar-se que tots aquests treballs essencials per sobreviure els realitzen dones i començarem a anomenar aquests treballs “cures” en general. Les cures, com totes aquelles tasques que es realitzen per a la reproducció de la vida, són realitzades per dones i, per tant, en condicions de subalternitat, és a dir, o paguen molt poc o no paguen res.
Aleshores, en plena pandèmia, s’inicia un procés en tot el moviment feminista per abordar el tema de les cures. Podem dir que aquests tres anys del 2020 al 2023 el moviment ha anat aprenent i polititzant el tema de la cura, i així arribem a aquesta vaga feminista general.
El País Basc té una alta taxa de vagues, la més alta d’Europa, a més vagues llargues i amb grans victòries en els últims anys en sectors dominats per dones com l’atenció residencial i la neteja. Mentre que el nombre de vagues d’homes a la comunitat autònoma d’Euskadi va disminuir el 2022 en 80.186 dies, el nombre de vagues de dones va augmentar en 12.088. Les dones constitueixen ara la majoria (56%) dels participants a les vagues. Això és també part del rerefons d’aquesta vaga general feminista?
Totalment, perquè quan es passa aquí d’un capitalisme industrial a un capitalisme de serveis on cada cop més dones entren al mercat laboral, què passa? Hi ha una feminització generalitzada de la pobresa. Al tercer sector, que és on treballen gairebé totes les dones, estem veient la creació de llocs de treball precaris, però també la degradació dels antics llocs de treball que abans eren realitzats per homes. I aquesta precarització es fa mitjançant processos de privatització que afecten més les dones treballadores.
És per això que en aquesta quarta onada feminista comencem a veure l’expansió d’un sindicalisme feminista. No només aquí, també a Andalusia i altres llocs. Què vol dir això? Que el discurs i les prioritats del sindicalisme comencin a canviar i consolidar un sindicalisme no patriarcal.
I d’altra banda, això implica una visió anticolonial, ja que en tota feina i especialment en la feina de cures, sigui residencial o domèstic, el patriarcat s’alia amb la Llei d’Estrangeria. Les treballadores migrants entren com a empleades en tota la feina tradicionalment no remunerada que fan les mares, esposes, etc. i que s’ha convertit en el sector més feminitzat i precaritzat, i que els sindicats tradicionalment no han donat cabuda. En resposta a això, es desenvolupa un sindicalisme feminista autònom, cosa que significa que hi ha certes treballadores domèstiques, així com treballadores sexuals i del primer sector, que creen el seu propi sindicalisme.
En segon lloc, els sindicats majoritaris més clàssics comencen a reorganitzar la classe treballadora feminitzada, com el sector d’atenció residencial, i el sindicalisme comença a canviar i tornar-se feminista. El 56% de les vagues que es fan a l’Estat espanyol es fan al País Basc i les vagues més llargues han estat als sectors feminitzats, no només en sector residencial, també a les cadenes tèxtils minoristes com H&M.
Aleshores, el feminisme basc té un caràcter obrer i anticapitalista?
El feminisme d’aquest país és anticapitalista i anticolonial no només perquè ho fan les treballadores d’aquest país, incloses moltes organitzacions de persones migrants i racialitzades, sinó perquè el marc des del qual es fa completament entrellaçat amb les lluites obreres i sindicals que s’han donat en les últimes dècades. Ara bé, no som complaents, tenim molt a millorar pel que fa a les pràctiques racistes, heterosexuals i capitalistes que reproduïm.
Si s’observa el discurs del moviment autònom des del 2018 fins avui, es desplega tota una crítica sistèmica de com funciona el patriarcat neoliberal: com les dones es creen precisament per crear subjectes que treballen de franc i que creguin que ho fan per amor; una crítica a la família; i sobretot una crítica al concepte de treball i al concepte de vaga. Sobre com s’ha relacionat el treball amb la creació de plusvàlua, anomenat també treball productiu, i com tota la feina que les dones fan per ser dones s’anomena reproductiu, perquè segons certes teories econòmiques no produeix valor. Així que ho critiquem tot, des de la teoria econòmica, les teories del valor, les teories de la reproducció, etc.
A més, defensem l’ecofeminisme, cosa que significa que considerem prioritari transformar com s’organitza el territori aquí, com es distribueix la terra i quina relació hi ha entre el dret a decidir sobre el nostre propi cos i el dret a decidir sobre el nostre propi territori. I, finalment, és important dir que el feminisme autònom basc també és majoritàriament independentista.
Una vaga general feminista no és fàcil dorganitzar. Entenc que una gran part de l’organització s’ha basat en assemblees feministes de barri. Ens pot explicar com s’ha organitzat aquesta vaga?
Podem pensar en l‟organització de la vaga en tres fases.
Primer, com ja he explicat, el procés de preparació de la vaga va començar el 2020 de la mà del moviment feminista autònom i centrant-se en la qüestió de les cures.
A la segona fase comencem a treballar amb els sindicats sobre el concepte de vaga. Al gener de 2020 es va produir una vaga general al País Basc al voltant d’una “Carta Social”. Aquesta va ser la primera vegada que va haver-hi una vaga general on el tema de les cures va ser una de les demandes clau i va haver-hi una participació activa del moviment feminista en aquesta vaga.
La vaga d’aquest any és diferent de les vagues feministes anteriors del 8 de març del 2018 i 2019, que no van ser “generals”. Aquesta és una vaga general, tots estan convocats, des dels del metall fins als lampistes, des de les empleades domèstiques fins a les treballadores sexuals, per això ha estat molt important que en la segona fase d’aquesta preparació els sindicats fossin part de la coordinació. Aleshores el que s’anomena “Intersindical” és on el moviment feminista pren decisions juntament amb els sindicats.
A la tercera fase, s’obre el procés als barris. Per tant, la vaga s’ha organitzat en dos nivells, al nivell assalariat i al nivell no assalariat, i per això, allà on vivim i treballem.
Aleshores, tens, d’una banda, l’organització barri per barri, on algunes assemblees són mixtes (dones i homes) i d’altres no. I per altra banda tens les assemblees nacionals o de ciutat juntament amb els sindicats, que normalment són espais no mixtos. I és en espais no mixtos del moviment feminista on es prenen les decisions importants.
L’important és que és una manera molt descentralitzada d’organitzar-se, perquè són els barris els que decideixen. No ve de dalt. Les assemblees veïnals, que és on tradicionalment s’ha organitzat el moviment feminista, han ressuscitat sobre aquesta vaga, perquè havien estat d’alguna manera desmobilitzades per la pandèmia.
Això és important perquè parlem d’una vaga general en una economia on el 75% són serveis, i la majoria d’aquests serveis es duen a terme a les comunitats. A més, hem d’organitzar totes aquelles persones que no necessàriament tenen una inseguretat laboral directa, però que no arriben a final de mes. Per això ho hem de fer per barris, on passa la vida, no només allà on hi ha salari, sinó vida, perquè tota vida requereix feina de cures.
Aquest és un dels èxits més importants d’aquesta vaga perquè, independentment del que passi el 30 de novembre, el procés de creació d’aquesta vaga ha estat bonic i nou perquè realment hem incorporat gairebé totes a la lluita, incloses moltes treballadores que no poden fer vaga.
La demanda principal és un sistema d’atenció publicocomunitari. Per què l’atenció se centra en la vaga i com seria un sistema d‟atenció públic comunitari?
El capitalisme neoliberal vol mercantilitzar les cures en general i específicament les cures a la vellesa, perquè les nostres societats són cada vegada més velles i, per tant, el capital pot guanyar molts diners.
Al País Basc ho estan privatitzant tot: l’assistència residencial, la sanitat, l’educació, i això afecta directament les dones perquè quan es privatitza qualsevol aspecte de la sanitat o l’educació augmenta la càrrega de treball no remunerat de les dones. Qui se’n fa càrrec quan et fan fora de l’hospital després d’una operació perquè no hi ha més llits? Les dones a casa. On van els nens quan es privatitzen els menjadors escolars i qui cuina per a ells? Les dones a casa.
El procés de privatització empobreix tothom, però especialment les dones ja que són elles les que s’han de fer de nou càrrec de tot el que es privatitza, inclosa la cura. Aquest és un dels èxits del feminisme al segle XX, que l’educació i la sanitat es van publicar.
Exigim un sistema de cures públic i comunitari. En primer lloc, “públic” es refereix al fet que ens oposem a tota privatització neoliberal, i exigim estructures públiques feministes, no estructures públiques colonials i patriarcals, sinó estructures públiques feministes que garanteixin l’atenció al llarg de la vida com un dret col·lectiu i una obligació de la res pública. Ja hi ha alguns articles en determinades constitucions, com la de D.F. Mèxic, on inclouen el tema de la cura com a dret públic.
En segon lloc, la “cura comunitaria” es refereix a tot el que les dones fan per produir la societat i no només a través del mercat i amb sous precaris, sinó tot el treball que les dones fan a la família o la comunitat com a esclaves , sense cobrar. “Comunitari” es refereix que els homes han de començar a cuidar, a fer feina no remunerada, perquè les estadístiques són les mateixes tot el temps i és que els homes no fan feina no remunerada i de fet, el 85% del treball no remunerat a tot el món ho realitzen les dones.
Aquí és on entra en joc allò “comunitari”, perquè no es tracta simplement que l’Estat hagi d’establir institucions que garanteixin la cura des del naixement fins a la mort, sinó també que cal netejar-li el cul a la teva filla o fer-li el menjar a la teva àvia, cada dia.
Quan una dona prepara el menjar a casa, es diu feina de cura, però quan prepares el menjar en un restaurant, es diu hostaleria. Així que hem jugat amb aquests dos significats de “cura”. D’una banda, les cures són tasques concretes i la cura un treball concret, però, d’altra banda, no és un treball específic sinó una relació de despossessió: tot allò que fan les dones per ser dones, és a dir, per ser éssers desposseïts , en una societat patriarcal, s’ha solit anomenar “cura”.
A la primavera de 2024 hi haurà eleccions a la Comunitat Autònoma Basca. Acabem d’assabentar-nos que el Lehendakari, Íñigo Urkullu, no es tornarà a presentar. Creieu que aquesta vaga general pot influir en els dos principals aspirants a guanyar aquestes eleccions, el Partit Nacionalista Basc (PNB) i EH Bildu?
Influirà, encara que indirectament, a les eleccions, perquè l’esquerra al País Basc, al final, influeix molt en la política de la dreta, i el PNB és el partit que majoritàriament representa la dreta en aquest país. Sempre dic que l’esquerra a cada país té la dreta que es mereix.
Pel que fa a les eleccions basques, el que està passant és que el PNB està perdent vots pel procés de privatització que ells mateixos porten amb Osakidetza (el servei públic basc de salut) i amb tot el que t’he comentat. L’oposició a aquest procés de privatització encaixa molt bé amb el nostre discurs feminista i el que han presentat com a substitut d’Urkullu [Imanol Pradales] és un altre Urkullu i crec que això els hi portarà problemes.
A EH Bildu, tot el procés feminista ha tingut una influència enorme perquè la majoria de la gent que es mobilitza a aquest país és de l’esquerra abertzale. Aleshores hi ha tota una relació i un diàleg continu, i això probablement també influeixi en el candidat d’EH Bildu a lehendakari [que s’espera que sigui una dona].
L’escàndol Rubiales va ser notícia mundial durant setmanes. Quin efecte creu que ha tingut a la societat espanyola?
No es tracta de quin ha estat l’impacte de Rubiales, sinó de quin efecte ha tingut la quarta onada feminista a l’Estat espanyol en el cas de Rubiales. Com que el moviment feminista ha arribat a influir així en la selecció espanyola de futbol, aquesta és la notícia.
El que va passar amb l’escàndol de Rubiales no havia passat els últims 12.000 anys -és a dir, des que existeix el patriarcat amb registres- no ha passat que la meitat de la societat s’indigni i consideri inacceptable que aquest tipus pugui continuar sent el cap després de fer un petó no desitjat a una dona.
La quarta onada feminista ha influït en la percepció i per tant el discurs de la gent, des de les presentadores de programes més mainstream de la televisió, on anomenaven “machirulo” Rubiales, fins al botiguer del meu barri, tot era indignació. Aquest tipus d’auge als mitjans de comunicació i la cultura dominants mai abans no havia passat.
Cal recordar, però, que abans de l’escàndol de Rubiales, l’equip de futbol ja estava enutjat, ja s’estaven organitzant, ja estaven fent sindicalisme des d’una perspectiva feminista. Recordem que quan les 15 jugadores es van negar a anar al Mundial, els mitjans
*Jule Goikoetxea Professora de teoria política a la Universitat del País Basc
Font: https://jacobin.com/2023/12/basque-country-general-strike-public-care-work-anti-capitalist-feminism (versión castellana de Público)
