OPINIÓ
Ja m’agradaria a mi no haver d’individualitzar.
M’encantaria mirar-me allò que estem vivint i no haver d’aturar els ulls en un rostre, o en dos, retornant a la sensació que produeix constantment la història del poder polític.
Hagués estat bé poder parlar “del procés”, “de la societat civil”, d’allò que expressava la quantitat de gent que hi havia a Passeig de Gràcia l’onze de setembre del 2012, de la Via Catalana del 2013 o de què vàrem fer en aquella “V” de l’onze de setembre del 2014 tanta gent. Parlar del que sentíem el dia 9 de novembre quan vàrem “anar a votar” i, en general, de tot allò que moltes dones i molts homes hem viscut, durant un parell d’anys llargs, tot sentint certa fluïdesa entre els sentiments, els desitjos i les idees del món que volem.
Més enllà de la idea de la independència m’agradava pensar que aquí, en aquests darrers anys, la gent anava expressant sentiments i projectes de present i futur i que tot això prenia forma i estructura, anava prenent cos i s’omplia de sentit polític.
Però un cop més em sorprenc espectadora: algú l’ha comprat, tot aquest procés, l’ha fet seu, s’hi juga el lloc i posposa dir què en farà.
Té sexe, tot això?
Té sexe, el poder polític?
A la ràdio, un dia abans de l’acord, es deia:”que parlin sols i es posin d’acord” i no fa gaire a la premsa apareixien imatges d’una “enigmàtica conversa” entre dues senyores que d’una manera o altra se sobreentén que bé fan ombra, bé donen suport a dos senyors: “L’actitud de la dirigent política i la de la societat civil té aparença de tensa, i fa la impressió que X s’exclama davant de la representant d’Y. Les imatges, però, no van acompanyades de so i això ha obert una discussió a les xarxes socials. Alguns internautes apunten que X renyava Y pel fet que el president…” . Ens imaginem aquestes mateixes paraules o aquest tipus de plantejaments si es parlés d’ells dos?… algú escriuria en un diari “un està renyant l’altre”?
Fem un google: les entrevistes, compareixences i posicionaments “del procés” en les darreres setmanes han tingut com a actors, bàsicament, a dos senyors. Trobarem a internet programes de televisió en els quals s’ha organitzat una cronologia dels fets focalitzant la cronologia del posicionament de senyors, s’han anunciat reunions de senyors i s’ha esperat l’aparició pública d’ells, bàsicament. Hi ha hagut aclariments i posicionaments fets per dones, sí, però portant la veu del partit: és important el matís.
Anem una mica més enllà, a l’Estat, que hi trobarem més senyors que fan seus els processos de molta gent perquè exerceixen el poder: recordem el dia que el president de l’Estat espanyol va dir als mitjans de comunicació que “vindria a Catalunya a explicar els seus motius”?. Els seus. No els de la gent a qui se suposa que representa: Els seus. I el dia que el ministre d’exterior va dir que s’ocuparia de la qüestió de Catalunya perquè ell era molt patriota?: Ell.
De la política que funciona a partir de noms propis de senyors (masculins) i que mou la història del món n’hem tingut molta durant segles. Mitjans de comunicació, teories polítiques, sabers acadèmics, analistes i també ciutadanes i ciutadans sostenim aquesta realitat i estenem aquesta percepció. De fet ho tenim incorporat i interioritzat: si ha de canviar res vindrà de la ma d’algun redemptor (i ara penso en l’estat, no en l’autonomia), ell podrà canviar-ho tot, invertir privilegis i fer-ne una gran neteja. I allà on no hi ha redempció, sinó més del mateix, les notícies són, sovint, les de sempre: candidates que no aconsegueixen la legitimitat del grup i els més o menys mateixos candidats de sempre.
Fem més google… què passa al món i quines interpretacions en fem: A les presidentes se les sol qüestionar sovint de poc polítiques i massa dones i a les que “ho fan bé” (com se suposa que ha de ser això d’exercir poder) se les sobreentén com a poc femenines, més aviat asexuades i potser, i tot, masculines.
Podria anar més enllà però no vull, per no barrejar “processos”: però si seguíssim el camí de seguida arribaríem a les guerres, als segrestos i al dolor extrem.
Té sexe, el poder polític?
* He fet desaparèixer els noms propis de la notícia del diari i hi he posat “X” i “Y”.
