Isabel Coixet
Dins del marc del cicle “Amb ulls de dona”, la periodista de La Vanguardia, Maricel Chavarria ha entrevistat a la internacional directora de cinema Isabel Coixet.
L’acte organitzat per L’Observatori Cultural de Gènere amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonés, i amb el patrocini de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, ha omplert l’aforament del Saló d’Actes d’un públic ansiós per escoltar les declaracions de la Coixet. Maria Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere, ha presentat l’acte.
Maricel Chavarria i Isabel Coixet.
Maricel Echavarria li pregunta per la protagonista de la seva pel·licula “Nadie quiere la noche”, Juliette Binoche.
Ens coneixem des de fa 14 anys quan un productor Italià ens va oferir un projecte preciós: una pel·licula que parlava del rodatge de una pel·licula en la qual en el últim dia del rodatge l’actriu principal desapareix de l’estudi. Un cas real que va pasar durant la última Guerra Mundial. Suposadament l’actriu pertanyia a la resistència.
Ens vam reunir a Paris i Bicoche i jo ens varen caure molt bé. Quan més entusiasmades estàvem amb el projecte, el productor Italia va desaparèixer.
Com va surgir el projecte de “Nadie quiere la noche”?
El guionista Miguel Barros, responsable del guió de “Blackthorn”, em va presentar fa cinc anys el guió de “Nadie quiere la noche”. El treball està basat en una historia real: la dona de l’explorador Robert Peary, descobridor del Pol Nord, que en aquell temps es considerava l’ última frontera, vol compartir l’éxit del decobriment amb el seu marit i es trasllada allà.
La protagonista realitza un viatge temerari per llocs inhòspits i el trobar-se amb una dona inuit, Allaka, cambia les seves rigides idees sobre el món, la vida i l’amor. Vaig pensar que era un paper per la Juliette.
La teva fascinació pel cinema comença des de petita?
Quan era petita anava al cinema Texas de Barcelona amb la meva àvia. Jo creia que els personatges de les pel·licules eren darrera de la pantalla. Un dia em varen deixar entrar a la cabina i vaig veure a un senyor que manipulaba uns rotllos. Em va explicar que les imatges anàven a 24 per segon i que quan pasava la llum es movien. No vaig entendre res.
Quan vaig acabar la universitat vaig trobar feina en una agència de publicitat mitjançant una amiga. Vaig entrar com ajudant a prova per tres mesos i desprès ja m’hi vaig quedar.
I que feies exactament?
Vareig aprendre molt. Per exemple, durant els primers mesos a la agència em van deixar estar en el rodatge d’un anunci amb John Alcott, director de fotografía de “2001 – Odisea en el espacio”. Era molt gran i quasi cec, però veure com il·luminava va ser una gran lliçó. Possava la cara devant del focos i segons sentia l’escalfor a la cara donava instruccions.
Quan vares voler fer cinema, vas haver de marxar fora, veritat?
No, no, això és una entelequia. La meva primera pel·licula la vaig fer aquí “Demasiado viejo para morir joven”. Va ser el 1988, amb Carme Elías i Emma Suárez. La pel·licula va ésser un fracàs.
El que vaig fer va ser molta publicitat a diferents llocs del món. Vaig escriure el guió de “Cosas que nunca te dije” a EE UU. No vaig trobar diners enlloc per realitzar la pel·licula i, finalmente, la vaig fer amb els diners que havia guanyat fent publicitat.
Ningú s’havia interessat pel guió, però en estrenar-se la pel·licula, aleshores em varen començar a trucar.
“Aprendiendo a conducir”, té alguna cosa autobiogràfica? Vas aprendre a conduir quan et vares separar del pare de la teva filla?
El guió d’aquesta pel·licula m’el va passar la Patricia Clarkson, que había comprat els drets. És un relat de deu pàgines de Katha Pollitt publicat en el The New Yorker, que explica la història d’una dona d’uns cinquanta anys que decideix aprendre a conduir desprès de separarse. Són anècdotes molt senzilles. I, aprenent a conduir, la seva vida torna a tenir sentit.
Varem anar amb aquesta història a moltes productores però totes volien canviar alguna cosa, que si la protagonista en lloc de tenir cinquanta anys en podria tenir trenta, que per què no s’incloïa una tòrrida història d’amor…
Finalment, fa tres anys, varen trobar a uns productors peruans que mai s’havien dedicat al cinema però que varen decidir invertir en aquesta pel·licula.
Parlant d’actrius, és veritat que va arribar un moment que no podies més amb la Patricia Clarkson per la seva obsessió amb les arrugues del seu coll?
Les actrius tenen una pressió terrible. Patricia és molt atractiva i vol surtir a la pantalla sense arrugues. Durant algunes sequències inclús volia canviar les llums de lloc i, encara que varem tenir molta cura filmant-la, algunes vegades t’hi havies d’enfadar.
Juliette Binoche és de una bellesa abrumadora i molt inteligent. L’afany de perfecció les mata. Realitzen sacrificis constants, quasi no mengen…
A Hollywood hi ha molt poques actrius de més de cinquanta anys que treballent regularmente com la Meryl Strep o la Julianne Moore, potser perque diuen sí a tot? Meryl ha protagonitzat 90 pel·licules i només en una d’elles va ser dirigida per una dona.
La plaga més gran que existeix són els agents de venda internacionals. Són els intermediaris que cada vegada ténen més poder. Em varen passar un llistat d’actrius clasificades segons el seu valor en el mercat internacional. Així que aquests agents es pregunten, per exemple, quan pagarà Russia per Patricia Arquette?
No puc deixar de preguntar-te per la política a Espanya i a Catalunya.
Jo sóc dels catalans que els hi fa molta mandra la independència. No és pràctic. Tinc un gran respecte per la política i veig que hi ha gent que es possa a fer-ne amb una irresponsabilitat total.
Tenint en compte que sóc una frívola, no sé… em diuen que Antonio Baños de la CUP ve d’una banda de rock, em venen al cap les lectures d’estiu de la Inés Arrimadas de Ciudadanos…, em pregunto quina formación té la presidenta del Parlament de Catalunya…, la setmana passada tornant amb la meva filla a Barcelona des de Madrid en l’últim AVE, cap a les 12:00 de la nit, estàven a la cua dels taxis i plovia. Algù ens va empenyer per colar-se devant de nosaltres i agafar el taxi primer. El personatge era Juan Carlos Monedero de Podemos… No anem bé. Crec que el que necessitem són bons gestors.
Un altre tema: És en el procés de creació quan desapareixes?
Sí, ho faig. L’elaboració d’un guió és el millor. Tinc quatre guions que no s’han fet ni crec que es puguin fer. He perdut la confiança, l’esforç per portar a terme un projecte és enorme i també depen de l’atzar.
Parla’m de com ets.
Una persona que ha estat molt mal interpretada, molt honesta, amb sentit de l’humor que també s’ha mal interpretat, molt apassionada i obsessiva amb la feina.
Diu també que ara ha après a treballar amb el que hi ha, que mai ha tingut un “taquillazo”, que la maternitat està sobrevalorada, que potser que sigui més fàcil pels joves fer coses… es necessita sàbia nova.
Acaba l’entrevista d’Isabel Coixet, nascuda a Barcelona el 1960, que va estudiar Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, que va treballar com a periodista a la revista Fotogramas i que va dirigir anuncis per tot el món. Directora creativa de la agència JWT, fundadora i directora creativa de l’ agència Target i les productores Eddie Saeta i Miss Wasabi Films, des d’on ha realitzat documentals destacats i videos dels més variats músics.
Una dona, segons ella, senzilla, que ve de una familia obrera. Una de les poques directores internacionals de cinema, “pot ser que en siguem nou”, ens fa avinent.
Coixet quan dirigeix sap el que vol i com ho vol en cadasquna de les seves escenes. Ho té tot escrit en el guió amb tot luxe de detalls. Cuida a les seves actrius i actors i, ens confia rient: “els porto a dinar i a sopar a bons restaurants. Encara que, no tingueu por, que cap actriu o actor mai s’han possat la mà a la butxaca per pagar”.
Pel·lícules
Nadie quiere la noche (2015) amb Juliette Binoche
Aprendiendo a conducir (Leaning to Drive) (2014) amb Patricia Clarkson i Ben Kingsley
Mi otro yo (2014) amb Sophie Turner.
Ayer no termina nunca (2013) amb Javier Cámara i Candela Peña.
Marea Blanca (documental – 2012)
Escuchando al juez Garzón (documental – 2011)
Aral. El mar perdido (cortometraje – 2010)
Mapa de los sonidos de Tokio (2009) amb Rinko Kikuchi i Sergi López.
Elegy (2008) amb Penélope Cruz i Ben Kingsley.
Invisibles (capítulo Cartas a Nora) (2007).
Paris, je t’aime (segmento Bastille) (2006) amb Javier Cámara, Sergio Castellitto, Miranda Richardson i Leonor Watling.
La vida secreta de las palabras (The Secret Life of Words) (2005) amb Sarah Polley, Tim Robbins, Javier Cámara i Julie Christie.
¡Hay motivo! (“La insoportable levedad del carrito de la compra”) (2004).
Mi vida sin mí (My Life Without Me) (2003) amb Sarah Polley, Mark Ruffalo i Alfred Molina
A los que aman (1998)
Cosas que nunca te dije (Things I Never Told You) (1996).
Demasiado viejo para morir joven (1989).
Mira y verás, cortometraje, 1984.
Premis
Premi Nacional de Cine i Audiovisual de Catalunya (2002) per la película “Mi vida sin mí”.
Premi Ojo Crítico de Cine en la XIV Edición per la pel·lícula, “Mi vida sin mí”, per la sinceritat i sensibilitat del seu llenguatge cinematogràfic.
Caballero de la Orden de las Artes y las Letras (2015) per la seva aportació al món de l’art i la cultura.
Mes informació:
