Les eleccions del 28 passat a l’Estat són com per dimitir; la llàstima és que no podem.
Sense anar més lluny, a la meva ciutat ha guanyat un senyor —que sempre ha cobrat força més de 3.000 €— l’última ocurrència del qual és que li sembla que els arbres (una de les joies de Barcelona) enfosqueixen els carrers i potser se n’haurien de tallar uns quants (ves per on un convergent emulant l’arboricida Almeida, alcalde de la «puixant» capital). Un senyor que fa seu l’himne d’«¡A alambrar, a alambrar!» o, el que és el mateix, «A privatitzar, a privatitzar!». Un senyor amic de la disbauxa del turisme perquè, si no, «ens moriríem de gana»: pretén ser un dirigent però no se li acut cap alternativa a aquesta plaga. Un senyor que pensa, entre d’altres coses, que els cotxes no contaminen.
La salvació, les solucions, doncs, són difícils si no ens les busquem nosaltres. Ens haurem d’espavilar i fer-nos autosuficients si volem menys cotxes, més arbres, menys contaminació, més respecte a les matèries primeres, menys malbaratament i residus, etc.
Faig examen de consciència i em disposo a pensar si almenys reciclo prou, que és una cosa que en principi sembla que depèn només de mi.
No tinc cotxe ni segona residència (tot i que m’aprofito de segones residències alienes; hi hauria de deixar d’anar?).
A casa no tinc aire condicionat sinó ventiladors. Que la meva postura proventiladors és minoritària i en perill d’extinció m’ho fa constatar els aparells d’aire que instal.la el jovent de l’escala molt més preparat i amb més coneixement que no pas jo sobre com l’aire condicionat arriba a esperonar la catàstrofe climàtica i de com escalfa la ciutat. (Quan veig a més tots els llums permanentment encesos a casa seva, la meva fe en la joventut trontolla.)
En un altre ordre de coses, gent molt amiga i molt estimada usa les maleïdes i antieconòmiques càpsules de cafè, tot i que saben que el millor residu no és el que es recicla sinó el que no es produeix. Suposo que aquí entra en joc un dels desmotors de la humanitat: la mandra. Per què obrir un pot, buscar una cullereta, mesurar cafè i aigua, haver de rentar després…, si t’ho estalvia la capsuleta (possiblement molt gustosa però més nociva que el cafè)? Qui les fabrica diu (ves a a saber) que són «totalment» reciclables (el millor residu és el que no es produeix…). Em temo a més que la mandra farà que moltes no es reciclin i contribueixin a fer del planeta aquest enorme contenidor de brutícia, caos i porqueria. La mateixa mandra que fa que alguna gent no plegui les capses per poder-les encabir dins el contenidor corresponent i les deixa tal qual fora. I tan amples. O no aplana el tetrabric. Cada persona posi aquí el seu exemple de mandra preferit.
Pel que fa als contenidors (envàs on no vas), he tingut un petit xoc quan fa uns dies una amiga em va explicar que les bosses de plàstic no van al groc, és a dir, a aquell que anomenem com a «contenidor del plàstic», sinó a la brossa. Déu-n’hi-do. En aquest ordre de coses, que útil seria que les empreses posessin una indicació o un color d’on s’han de llençar cadascun dels seus envasos (reciclar, doncs, no depèn tan sols de mi). Confesso que encara llenço les bosses de plàstic al groc; confesso que els embolcalls de les galetes rodones d’arròs, de blat de moro, de vegades els llenço al paper i de vegades van al plàstic (envàs on vas?). Encara no sé de quin estrany humor depèn; del criteri i el sentit comú, segur que no.
Estic especialment orgullosa de comprar el detergent de rentar els plats en garrafes de 5 litres (l’oli també, però ja és més habitual). M’estalvio —a més de dinerets— d’usar i llençar almenys nou envasos per cada garrafa que compro, i haver de comprar detergent més sovint.
Per contra, no sé si hauria de llençar les bombetes antigues que encara em queden i substituir-les per leds. Em resisteixo a tirar una cosa que encara va i, la veritat, no sé què és millor.
Un altre punt fluix és l’aigua: com m’agrada remullar-me! Recullo la freda en un cubell quan obro la dutxa, però em pesco amb l’aigua oberta quan m’ensabono, o quan em rento les dents, i aquí sí que no hi ha l’excusa del plaer.
De vegades, poques, agafo avions, sobretot per viatjar ben lluny. Me n’hauria d’estar? I comprovo, amb un cert horror, que estirada al sofà llegint els diaris a la tauleta, si hi trobo un article interessant i el vull guardar, en comptes de caminar dos metres i mig fins a l’ordinador (que és on els deso) i baixar-me’l directament des d’allà, m’envio l’enllaç per correu electrònic amb el consegüent malbaratament d’electricitat. La perversió de les tecnologies. La meva capsuleta. La meva dosi de mandra.
Mentre hi rumio i faig propòsit d’esmena, amb les amigues, que, per cert, mai no hem guanyat 3.000 € al mes (potser perquè som dones i no «senyores», ni molt menys «senyors»), i això que moltes hem pujat criatures a la nostra exclusiva costa —i ben maques i grans que són—, quan anem al cine o quan en tornem, quan passegem, constatem una i altra vegada que els peus ens duen cap al nou de trinca carrer de Consell de Cent perquè ens puguem adelitar amb els arbres nous i ens creguem mestresses de les voreres i de la calçada.
