El 6 de juny es va realitzar a Sant Sebastià la Jornada Immigració i violència masclista, organitzada per la Direcció d’Atenció a les Víctimes de la Violència de Gènere del Govern Basc, que va tenir entre els seus objectius analitzar els factors d’exclusió i discriminació que vulneren la condició i posició de les dones enfront de la violència masclista, i més àdhuc en dones que viuen contextos de migració, a més de visibilitzar algunes propostes que poden enfortir les estratègies i iniciatives destinades a prevenir i eradicar la violència contra les dones.
Sens dubte, podem afirmar que la violència masclista és un problema estructural la causa principal del qual és el sistema patriarcal, que sustenta el seu poder en el control que exerceix sobre la vida i el cos de les dones, és a dir, les hi considera propietat dels homes. No existeixen causes de la violència contra les dones, més que les relacions desiguals de poder entre homes i dones. L’alcoholisme, les malalties mentals, les drogues, la pobresa, la falta d’educació no són les causes o factors de risc. El factor de risc és ser dona en una societat que discrimina a les dones. Per tant, la violència contra les dones és una violència específica, per la causa, per les manifestacions, per les dinàmiques.
L’anàlisi i les solucions a la violència contra les dones han de partir d’aquesta especificitat, del desequilibri de poder, no de la violència en forma abstracta o general. Aquesta violència no és privativa només d’un sector de dones (les pobres, les excloses), sinó que travessa tots els nivells: el social, polític, econòmic i cultural. És a dir, es dóna en qualsevol context que delimita la vida de les dones: el laboral, la classe social, l’ètnia, la migració, la religió, etc.
Miguel Angel Mateo, professor titular del Departament de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat d’Alacant, va assenyalar que “la violència contra les dones no ens ha de ser indiferents, sobretot per dos principals motius. Primer, perquè es tracta d’una situació d’urgència humanitària a causa del feminicidi i, segon, perquè atempta contra la dignitat humana doncs gens pot justificar la seva existència, menys els factors d’exclusió. Les xifres del 2011 són clarificadores, 106 dones assassinades en aquest any, i en el 2012, fins avui, 6 de juny, ja hi han 51 dones assassinades”.
“La violència masclista en l’àmbit de la parella o ex parella és potser la violació de drets humans més habitual, que roman silenciada i impune. La cara més visible d’aquesta violència són els femicidis que cada any es cobren la vida d’entre 60 a 80 dones en el conjunt de l’Estat espanyol”, va assenyalar la jurista i investigadora, María Naredo. En aquesta realitat, s’ha fet més evident la xifra de dones estrangeres assassinades per les seves parelles o ex parelles masculines. Naredo assenyala que “segons dades oficials, la taxa de dones estrangeres assassinades és cinc vegades superior a la de les espanyoles”.
Segons l’OIM (Organització Internacional per a les Migracions) 214 milions és el nombre benvolgut de persones migrades internacionals a nivell mundial. 3.1% és el percentatge de la població mundial constituït per persones migrades. És a dir, avui una de cada 33 persones al món és una persona migrant. Les persones migrades constituirien el cinquè país més poblat del món. De les quals el 49% són dones. Aquesta realitat fa èmfasi en la necessitat de visibilitzar específicament la violència masclista en el context de la migració.
Tal com s’està gestionant la migració en països com Espanya, des de veure-la com un problema social, de considerar a les persones migrades com a ciutadanes de segona categoria o mantenir-les en situació d’irregularitat, de considerar-les responsables de la crisi, de promoure la precarietat laboral de les dones o restringir cada vegada més les normatives d’estrangeria, es genera un context advers que pot posar en situació de major vulnerabilitat a les dones migrades enfront de la violència masclista.
Així i tot, és imprescindible aclarir que la situació de vulnerabilitat de les dones migrades enfront de la violència masclista, per res ha de fer al·lusió al fet que les condicionants d’aquesta vulnerabilitat van arribar només amb elles des del seu país d’origen, de la seva cultura i que per tant la violència contra les dones migrades és a causa de les tensions que es produeixen en els canvis de rols, quan assumeixen el rol de proveïdores i ja no depenen econòmicament de les seves parelles, sinó més aviat al context del país de destinació. Per a la jurista María Naredo, “s’ha de filar fi en l’anàlisi de les causes que contribueixen major risc d’aquest sector de dones i destacar l’impacte que normes, polítiques i pràctiques administratives de l’Estat receptor de migració poden tenir en la creació de condicions de vulnerabilitat enfront de la violència masclista”.
Naredo es pregunta si les normes i polítiques en matèria de violència de gènere i estrangeria desenvolupades per l’Estat espanyol en els últims anys han promogut condicions d’apoderament o de vulnerabilitat enfront de la violència masclista.
Si bé existeixen alguns aspectes positius en les política públiques, per exemple, la Llei 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere (d’ara endavant, Llei 1/2004) que estableix un principi de “no discriminació” en l’accés de les dones als drets, i reconeix que les dones migrades presenten obstacles afegits per sortir de la violència de gènere que els poders públics havien d’eliminar. O com en la normativa d’Estrangeria que atorga una autorització de cinc anys de residència i treball dirigida a dones migrades víctimes de violència de masclista i els seus fills i filles depenents d’elles, tant reagrupades pels seus agressors com en situació irregular, la qual cosa facilita l’accés posterior a una autorització de residència permanent, àdhuc existeixen mecanismes que vulneren els drets humans de les dones en les normatives.
Per exemple, segons la normativa d’Estrangeria les dones migrades en situació irregular no poden accedir a qualsevol ajuda econòmica de les previstes per a les víctimes de violència de gènere, a més de generar en elles por al fet que la denúncia a l’agressor tingui conseqüències sancionadores per estada irregular. Doncs segons la normativa es pot donar obertura d’expedient d’expulsió a les dones migrades en situació irregular que, després de denunciar per violència de gènere, no aconsegueixin acreditar els fets en el procés penal. I és que l’activitat dels jutjats de violència sobre la dona, que propicia que bona part de les denúncies no acabi en sentència condemnatòria, i per tant, aquest mecanisme no protegeix els drets humans de totes les dones. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, el 49% de les denúncies per violència de gènere en 2010 van ser arxivades i prop de la meitat de les sentències dictades pels Jutjats penals en la matèria, en el mateix any, van ser absolutòries.
D’un altre costat, amb la reforma sanitària Espanyola de retallar l’atenció bàsica a les persones en situació d’irregularitat, dificultarà la protecció de les dones immigrants víctimes de violència masclista que viuen a Espanya, doncs quedaran excloses del sistema de salut i no podran aportar proves imprescindibles en cas que necessitin una ordre d’allunyament del seu agressor.
Enfront d’aquesta situació, la Fundació Indera va fer èmfasi en algunes formes de prevenir la violència masclista contra les dones migrades a nivell personal, professional, educatiu, comunitari i reivindicatiu. A nivell personal es va emfatitzar en la necessitat d’entendre que la lluita per l’eradicació de la violència contra les dones, és la lluita contra el patriarcat. Que és necessari abordar l’amor romàntic i posar en pràctica l’amor des d’una perspectiva del desenganxo, el diàleg, la confiança mútua, la coresponsabilitat, des de l’autonomia i la no dependència. Que s’han d’enfortir les capacitats i habilitats socials i personals en la resolució de conflictes i interactuar amb dones de diversos orígens per generar sinergies des del reconeixement i la revaloració de les seves capacitats.
A nivell professional es va fer una referència al fet que el funcionariat i personal tècnic que treballa en la prevenció de la violència masclista ha d’entendre que les dones que viuen situacions de violència masclista no són xifres, o casos, són éssers humanes, subjectes de drets. Que la pràctica professional ha de deixar de ser asistencialista, victimista i etnocéntrica, que s’han d’implicar des de la indignació (mobilitzar el cor i no només la raó), no des de la neutralitat sinó des de l’empatia, tenir capacitat d’escolta i de diàleg intercultural horitzontal amb les dones. Perquè la superació de la violència requereix una professional activista i compromesa, no un analista del seu casos o que es manté al marge i finalment impregnar de l’ètica feminista la pràctica professional.
A nivell educatiu, es va fer èmfasi a generar processos d’enfortiment de capacitats i resiliència de les dones migrades en els seus propis espais organitzatius. També en què és imperatiu superar el currículum androcèntric i etnocèntric i promoure una coeducació des de la perspectiva intercultural. A més, abordar a joves i adolescents amb dinàmiques participatives que motivin la cohesió intercultural i pràctiques inclusives i igualitàries i promoure accions d’apoderament de les dones migrades que revaloren i visibilitzin les seves estratègies de resistència cap a la violència contra les dones i els generin capacitats i habilitats per fer valer els seus drets.
Des de l’acció comunitària també es van donar algunes pautes com el generar xarxes socials de suport mutu entre dones en grups multiculturals, el possibilitar espais propis per a les dones migrades i contribuir a visibilitzar nous referents de dones migrades, amb veu pròpia i autonomia, que puguin participar activament en l’eradicació de la violència contra les dones. I posar en pràctica la cohesió social des de la interculturalitat, els drets humans i la perspectiva de gènere.
Finalment des de l’acció reivindicativa es va expressar la necessitat que la ciutadania no estigui condicionada a papers i mecanismes administratius, sinó que sigui inherent a la condició humana de les persones, sobretot de les dones migrades, que es promoguin espais d’incidència i denúncia des de les organitzacions de dones migrades des de les seves pròpies iniciatives, de fer incidència amb els instruments i mecanismes internacionals de drets humans per posar en qüestió la violència contra les dones i evidenciar que és un problema estructural i que alimenta el sistema patriarcal i implicar a dones de diversos orígens en accions reivindicatives amb protagonisme propi i visibilitat pública i política.
I com bé diu Victoria Sendón León, “hem de trencar amb els estereotips culturals que volen que la violència contra les dones s’assumeixi com a violències “familiars”, i es mantinguin entre les quatre parets de la casa i no es denunciïn, i es mostri el silenci com a factor més important de perpetració i impunitat d’aquests delictes”. Perquè Una vida sense violència és un dret humà fonamental.
