Parlem amb Heura Marçal és una de les impulsores del Projecte “I Visqueren Felices” que ja ha pres forma de llibre i que pretén anar més enllà. És, també, filla de Maria-Mercè Marçal una poeta de referència als Països Catalans i per al feminisme de la qual s’ha publicat un dietari pòstum, l’Heura ha estat la seva editora i traductora dels textos en francès de la correspondència que recull amb el biògraf de Renée Vivien.
Les relacions lèsbiques són molt diverses, amb imaginaris molt diferents, creus que era necessari un projecte com IVF?
Crec que era molt necessari. L’imaginari imperant sobre les relacions lèsbiques és el del conflicte mal viscut. En aquests contes, en canvi, el conflicte serveix als personatges com a motor per aprendre i adquirir més llibertat, i sempre es resol positivament. Perquè, com ens recorda Sònia Moll, tots els laberints tenen cel.
A més a més, tots els contes del volum són ben diferents, cadascun revela un nou món que enriqueix i amplia aquest imaginari alternatiu, eixampla l’horitzó de la llibertat. Una aportació d’aquest tipus a la literatura ens semblava imprescindible, i encara més a la literatura catalana.
D’on va sorgir la idea del projecte?
Justament de la necessitat que sentíem d’obrir l’imaginari sobre les relacions lèsbiques, però també sobre les relacions en general, ja que un dels criteris que vam seguir per escollir els contes del volum va ser que no perpetuessin els valors de l’heteropatriarcat i el capitalisme. L’artífex de la idea va ser Mercè Nebot, que després va convèncer Sílvia Merino, Sònia Moll i a mi mateixa per portar-la a terme.
Quin és l’objectiu del projecte, més enllà del llibre?
Podríem dir que, globalment, l’objectiu és reflexionar sobre com vivim realment i sobre com la literatura representa o no representa aquesta nostra manera de viure. L’objectiu més concret és transformar aquesta representació en el cas de les relacions lèsbiques. Des que vam començar el projecte, ha estat molt interessant tota la xarxa creada a través dels tallers i presentacions, totes les reflexions que s’hi ha fet, poder reunir-nos per parlar en viu i en directe, sense pantalles pel mig. Aquestes reunions, que inicialment concebíem més com un mitjà, al final s’han convertit més aviat en la finalitat del projecte. En canvi, el llibre ha esdevingut un material més per a la discussió i la reflexió conjunta. Per això tenim la intenció de seguir potenciant aquestes trobades, ara sobretot en l’àmbit dels instituts, i ampliar la xarxa.
Ampliar la xarxa… de fet heu implicat les diferents autores al projecte
Efectivament, ens interessava que el projecte fos de totes. A banda de contribuir amb el seu conte, moltes autores han proposat i dut a terme iniciatives de presentacions, de tallers, de concerts. D’aquesta manera el projecte ha pogut arribar a moltíssima més gent.
La publicació del llibre l’heu fet amb Pol·len edicions i fent una aposta per l’ecoedició i sota les llicències Creative Commons…
Sí, de fet aquests aspectes de l’editorial van ser els que van fer que ens interessés com a plataforma i que ens decidíssim a fer-los la proposta de publicar el llibre. També volíem que fos un llibre bonic i amb algun tret especial, i Pol·len ja havia tret alguns volums d’aquestes característiques. En el nostre cas, al final el toc especial s’ha concretat en les nines retallables i les solapes amb els escenaris per jugar-hi.
Realment són necessaris els finals feliços? No totes les relacions reals els tenen, ens cal aquest univers?
El que determina si un final és feliç o no ho és, no són tant els fets, sinó la perspectiva pròpia dels personatges que els viuen. Com diu Marta Pérez, una de les autores del llibre, a la vida tot sempre té dues cares; tot dependrà de quina vols, pots o saps veure. Ens semblava que era interessant mostrar la cara positiva i optimista. Tornant al laberint amb cel de Sònia Moll, en l’última exposició de Perejaume hi ha una obra seva que és un dibuix d’un laberint en què no hi ha cap cul de sac: agafis el camí que agafis, sempre hi ha una sortida. Per mi, aquest laberint poètic és la mateixa vida.
Les relacions reals sovint s’acaben, però aquest fet no és necessàriament negatiu. I ara citant la meva mare, Maria-Mercè Marçal, “un món neix quan l’altre fina”.
Cites la teva mare, una escriptora de referència del feminisme que cal seguir reivindicant?
I tant! La seva poesia ha obert camins que encara ara són poc fressats. A més a més, encara ara, a cada nova lectura faig noves descobertes: és un tresor que no s’esgota mai.
Acabeu de publicar “El senyal de la pèrdua” un dietari dels darrers temps de la Maria Mercè. Mostra un espai molt íntim de la seva vida.
Aquest dietari és eminentment reflexiu i poètic. Efectivament, hi parla de l’experiència íntima de la malaltia, però sobretot de la vida i la mort que hi posa final. Moltes persones que l’han llegit i que no coneixien la meva mare m’han donat les gràcies de publicar-lo perquè s’hi ha trobat una Mercè molt propera, molt quotidiana, que desconeixien.
Per altra banda, el llibre també recull la correspondència amb Jean-Paul Goujon, de la qual tu has fet la traducció del francès.
Es tracta d’una correspondència amb Jean-Paul Goujon, biògraf de Renée Vivien. Quan la novel·la La passió segons Renée Vivien va sortir en castellà, en Jean-Paul la va llegir i va escriure la Mercè per felicitar-la per la feina. La Mercè en va estar molt contenta, perquè ell era l’especialista en la vida de la poeta a qui ella havia dedicat tant de temps, i a partir de llavors van començar una correspondència en francès, en què no només parlen de Renée, sinó de moltes altres autores, de la vida de poeta de Marçal, de les seves obres, de la tasca de la traducció, etc. En fi, d’un munt de temes interessantíssims, alguns dels quals la Mercè ja havia desenvolupat en alguns articles recollits a Sota el signe del drac.
L’oblit és un dels grans perills de les escriptores i la invisibilitat el de les dones. Des de la Fundació MMM el vostre repte és seguir mantenint viva l’obra de la Maria-Mercè.
No només volem mantenir viva la seva obra, sinó també els seus interessos. Per això tenim diferents objectius pel que fa a la creació literària i artística i l’experiència feminista.
Per nosaltres és bàsica la interrelació entre les diferents arts, la fusió entre la tradició literària i la cultura popular, una característica molt marçaliana, la defensa de la llengua catalana i la seva unitat nacional en els Països Catalans i posar tota l’èmfasi en cercar paraules per dir l’experiència femenina i el seu lloc a la societat.
L’obra de Maria-Mercè Marçal posa paraules a l’experiència femenina, reivindica el feminisme i fa visible el lesbianisme com un fet positiu, tot i que no sempre feliç.
La mateixa reivindicació del lesbianisme ja implica una actitud positiva. A més a més, en els seus poemes l’amor lèsbic sovint està associat a la felicitat. Evidentment, no a la felicitat almivarada, sinó a una felicitat complexa i plena de matisos.
