El canvi climàti, amb el previst augment en nombre i intensitat d’huracans, està arribant a les portes de casa. No només s’ha elevat la temperatura del Pacífic, provocant el més destructiu tifó en la història de Filipine, sinó la del mateix Mediterrani.
Prova d’aquest fet, el cicló Cleopatra que ha devastat parts de la Sardenya, (aquelles on s’havia construït en ribes de rius, contravenint regles de sentit comú), ha fet una severa advertència a les persones que vivim al voltant del Mare Nostrum.
No obstant això, a la cimera de les Nacions Unides sobre el Clima celebrada recentment a Varsòvia, els representants dels països desenvolupats hi van arribar sense oferir cap mesura concreta de reducció d’emissions, al contrari elevant un himne a la producció del carbó ” net”, tant que les ONG ambientals van deixar la cimera, adduint que era una farsa, i que usarien millor el seu temps per anar informant a l’opinió pública.
Foto:Naomi Klein. Delamediterrania.blogspot
Les previsions són ombrívoles. Les emissions de diòxid de carboni relacionades amb l’energia, segons l’AIE (Agència Internacional d’Energia) creixeran en un 20% cap al 2035, elevant la temperatura global uns 3,6 graus, molt per sobre de l’objectiu de 2 graus, acordat a nivell internacional. Estats Units, Canadà, Japó, (que segueix regalant-nos des de la central de Fukushima aigua radioactiva que acaba a l’oceà), Austràlia i nova Zelanda s’han negat a pagar algun tipus de cost per reduir emissions.
El petroli seguirà sent la principal font d’energia: el 2012 ha rebut subvencions governamentals per 544.000 milions de dòlars, mentre les energies renovables van rebre 100.000 milions. A hores d’ara, la gran pregunta que ens fem és: Ja està fotuda la Terra ? No podem fer altra cosa que resignar-nos a que l’espècie humana s’auto destrueixi? Això és el que van preguntar també les i els periodistes a les i alss 24.000 geòlegs i astrònoms reunits el desembre del 2012 en el seu congrés anual a San Francisco, i especialment al famós geofísic Brad Werner, un investigador de sistemes complexos, amb pèl tenyit de color rosa. “A la globalització, l’explotació de recursos és tan ràpida, fàcil i lliure de barreres que, en resposta,’els sistemes terra- humans’ s’estan tornant perillosament inestables”, havia declarat Werner. Llavors, estem fotuts? Li va preguntar un periodista, i Werner li va contestar amb un diplomàtic “Més o menys”.
No obstant això, segons el geofísic hi ha un motiu d’esperança, doncs, en tots els sistemes complexos hi ha un “punt de fricció”, una vàlvula d’escapament per la qual es cola l’imprevist, la variable resolutòria. Werner ho va denominar “resistència”: els moviments de grups de gent, com indígenes, treballadors i treballadores, i activistes que “no encaixen amb la cultura capitalista, i fan accions directes mediambiental, amb protestes, bloquejos i sabotatges”. De fet, en la història les cultures dominants han evolucionats gràcies als moviments socials que han exigit canvis a sistemes obsolets, des de l’esclavitud a l’apartheid, i ara, a un sistema econòmic que s’està escapant a tot control. Que ens omple els carrers de llums i les botigues de gadget, alhora que produeix suïcidis d’empresaris, desànim en els joves, desnonaments de famílies a Europa, roba terres a l’Àfrica, explota treballadores i treballadors a Àsia, i destrueix boscos i ecosistemes en els tròpics. En suma, fot el planeta, perseguint mites com un “creixement il·limitat”, el benefici com sigui, i un ” lliure mercat” capaç, màgicament, d’auto disciplinar-se.
Entre els científics que ho denuncien, i es comprometen en accions concretes hi ha Naomi Klein, la investigadora canadenca de 43 anys que ha esdevingut una de les intel·lectuals més influents del món. El seu famós llibre “No logo”, del 2001, va revelar glòries i cobdícies de les multinacionals, seguint el recorregut d’un producte des d’una elegant botiga occidental a un infame taller asiàtic. A la “Doctrina del xoc”, del 2007, va parlar de l’estratègia del capital d’imposar privatitzacions i lliure mercat en moments de crisi social i econòmica d’un país, presentant-les com mesures de salvació, mentre serveixen simplement a reestructurar i optimitzar els seus guanys. Crisi econòmica i crisi ambiental van juntes, i demanen el mateix compromís, segons Klein. Fa dos anys ella mateixa va ser arrestada en una protesta als voltants de la Casa Blanca, en una acció de 166 persones contra el gasoducte de gas d’esquist Keystone XL, ( per això Obama va postergar la decisió d’implementar-lo) i ara està preparant un llibre i una pel·lícula sobre la necessitat d’una eco -revolució de la ciutadania pressionant governs, com a única esperança per modificar un sistema econòmic embogit.
Naomi Klein assenyala un fet positiu: cada vegada més científics que investiguen en temes ambientals s’han tornat conscients que l’existència de la nostra espècie es troba en perill, i per això s’han posat al capdavant de moviments contra les armes nuclears, l’energia nuclear, la guerra, la contaminació química. Al capdavant d’aquest grup de nous científics revolucionaris es troba un dels màxims experts en qüestions climàtiques a Gran Bretanya, Kevin Anderson, director adjunt del Centre Tyndall per a la Investigació del Canvi Climàtic, que ha passat més d’una dècada popularitzant pacientment els resultats de la ciència climàtica més moderna a polítics, economistes i activistes.
Juntament amb la seva col·lega Alice Bows, Anderson assenyala que en els últims vint anys, des de la Cimera de Rio a 92, “hem perdut tant de temps amb polítiques ambigües i amb tímids programes climàtics (mentre les emissions globals creixien sense control), que ara hem d’enfrontar-nos a retallades tan dràstiques que xoquen amb la lògica fonamental de prioritzar el creixement del PIB per sobre de tot. Això és perquè els impactes sobre el clima no provenen del que emetem avui o demà, sinó del cúmul d’emissions que s’han anat sumant a l’atmosfera al llarg del temps. “Per un principi d’equitat, els països que han estat llançant carboni durant gairebé dos segles han de retallar les seves emissions abans que els països en què més de mil milions de persones encara no tenen electricitat: llavors, les reduccions han de ser molt més profundes i han d’arribar molt abans.
Això significa que els països industrialitzats necessiten començar a retallar les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle al voltant d’un 10 per cent l’any. I ja! Es tracta d’un objectiu inaudit, si considerem que en la desintegració de la Unió Soviètica va haver-hi una mitjana de reduccions anuals de tot just un 5 per cent en un període de deu anys, i després del crac de Wall Street en 2008 en els països rics hi va haver un descens d’un 7 per cent d’emissió entre 2008 i 2009, (però les seves emissions de CO2 van remuntar fortament el 2010, i les emissions a la Xina ia l’Índia han seguit creixent). En realitat, només durant la gran crisi de 1929, la pitjor crisi econòmica dels temps moderns, les emissions dels Estats Units van baixar durant diversos anys consecutius més d’un 10 per cent anual.
Encara més, Anderson i Bows avisen que per assolir aquest objectiu no són suficients modestes penalitzacions per emissió de carboni o amb les solucions ofertes per la tecnologia ecològica, normalment defensades per les grans “corporacions verds”. La reducció del carboni s’ha de gestionar amb cura a través del que Anderson i Bows descriuen com “estratègies de decreixement radicals i immediates als EUA, la UE i en altres nacions riques”.
En síntesi, segons les i els científics britànics encara queda temps per evitar un escalfament catastròfic, però no segons les regles del capitalisme tal com avui es plantegen. Cal canviar aquestes regles, apostant a un decreixement raonat, i no a un creixement de l’economia. Una revolució copernicana. No sorprèn que, atesa la naturalesa revolucionària de la climatologia, alguns governs com Gran Bretanya i Canadà hagin intentat fer callar i intimidar als seus propis científics, assenyala Klein, tant que el juliol del 2012, un parell de milers de científiques i científics i simpatitzants van celebrar una funeral bufo davant el Parlament d’Ottawa, queixant-se de “la mort de l’evidència”. Els seus cartells deien: “no hi ha ciència, no hi ha evidència, no hi ha veritat.”
Però la veritat sempre llueix, afirma l’activista. “Ja estem veient amb els nostres ulls els estralls del canvi climàtic a les nostres portes, i hi ha més gent conscient i activa que està bloquejant les explotacions de gas d’esquist a Balcombe, interferint en les perforacions a l’Àrtic en aigües russes (a un gran cost personal); portant a judici a les companyies d’energies bituminoses per violar la sobirania indígena, entre molts incomptables actes de resistència, grans i petits. Aquests són els “anticossos” que es produeixen per lluitar contra la “febre alta” del planeta.
No és encara una revolució, però és un començament”, avisa Klein. Com corejaven les i els estudiants el maig del ”68 a París: “Ce n’est pas que un debut, continuons le combat” .
El temps apressa, i les lluites, locals i globals, (per defensar una conca contra un dic o una mina d’or, la sobirania alimentària d’un país o una educació pública de qualitat), tot just comencen.
