Elegant, la Basi que are té 85 anys @sserralvo
“Fent balanç d’aquests gairebé setanta anys que fa que visc a la colònia Pons puc dir que hi he estat molt feliç”.
“Gràcies a les colònies industrials, especialment les tèxtils, aquells anys van anar prou bé”, ha explicat la Basilisa Moncusí Pàmies, Basi pels amics, a La Independent, des de casa seva,l’antiga casa de les monges de la colònia Pons, a Puig- Reig (Berguedà) a la conca del Llobregat.
Hem pogut parlar amb ella el dia de la presentació del llibre Les colònies industrials de la conca del Llobregat. 150 anys d’història, de la historiadora, Rosa Serra i del professor d’Història contemporània, Albert Balcells, editat per la Diputació de Barcelona. L’acte es va fer a la Torre de l’amo de la colònia Pons que es va fer el passat 6 d’octubre, dia de la Festa Major del Roser festa de la colònia.
La Basi va arribar a la Colònia Pons gairebé per casualitat quan tenia 14 anys. Venia de Barberà de la Conca (La Conca de Barberà). En ambients d’església en els quals ella es movia es va assabentar que en aquella colònia, com en moltes d’altres, demanaven noies que volguessin estudiar mitja jornada i treballar a la fàbrica l’altra mitja. Va estar interna durant tres anys en el col·legi de monges de la colònia, però aviat va conèixer a qui seria el seu marit i es van casar joves.
Volia ser infermera però la feina al tèxtil la va atrapar a la fàbrica. Hi va entrar de filadora i treballava a les màquines continues, una feina que li agradava molt. Era feliç vivint l’ambient de la fàbrica. “Cada matí la sirena tocava a les cinc, explica. Ens llevàvem i anàvem a la fàbrica. Treballàvem fins a quarts de 9 del matí. Anàvem a casa a esmorzar i hi tornàvem fins al migdia a l’hora de dinar. El segon torn s’hi posava a la tarda.
La Basi al menjador de casa seva. Foto @sserralvo
Esglesia de Sant Josep a la colònia Pons @sserralvo
“De fet he estat una dona que m’he sentit bé a tot arreu, afegeix. No em vaig enyorar mai”. En Miquel, el seu marit treballava en el manteniment de les màquines per controlar el bon funcionament. “Parlàvem sovint i molt aviat ens vam prometre”. Els ulls blaus de la Basi i la seva mirada transparent parlen sols. “Totes teníem feina aquí, continua, però no n’hi havia cap de nosaltres que fos encarregada o contramestre. Això era una cosa d’homes. Nosaltres vam començar a obrir camí”.
El dia a dia a la colònia Pons
Quan la Basi va arribar a Puig-Reig escoltava històries de generacions de dones que l’havien precedit i que havien trillat el camí a les de la seva generació. Va saber que des de finals del segle XIX, el 1890, hi havia dones com la Roser que amb la seva família es van instal·lar a la colònia procedents d’una masoveria propera. El seu marit treballava de paleta en les obres de la colònia. Ella era una bona cuinera i va fer de criada a casa del director i a casa de l’amo quan hi anava a supervisar com anava la colònia. Van tenir quatre fills, tres nois i un noia, la Roseta que va entrar d’aprenenta a la secció de filatura, als 12 anys.
El 1915 la Roseta, amb 37 anys, va arribar a ser la filadora més experimentada que va tenir el reconeixement de l’encarregat i del director. Després de molta pressió ella i les seves companyes van aconseguir que l’amo els reconegués la jornada de 8 hores. Escoltar aquella conquesta va marcar molt a la Basi que pensava que era una llàstima que les noies com ella no poguessin fer d’encarregades i guanyar més per la feina que feien. Les dones, ens explica asseguda al menjador de la casa de les monges on viu, cobraven la meitat que els homes.
A la colònia hi feien vida perquè hi havia de tot: escola,guarderia,teatre,botigues, camp de futbol i església. El seu marit era l’encarregat de teixits. Tenien tres fills que anaven a l’escola de la colònia i com que la filla, la Rosa era la petita de la colla es va poder ocupar dels seus germans mentre la seva mare treballava. Va enterrar molt aviat a la seva mare que va morir jove d’un infart. Eren temps difícils perquè havien passat els durs anys de la guerra. Ella s’havia casat pel civil durant la República però amb l’entrada dels nacionals es va haver de tornar a casar per l’església. Amb el seu marit van tenir una filla la Rosa Maria.
Celebració a la colònia Pons
Avui són a la colònia per què la Rosa, compleix 70 anys i li han preparat una festa sorpresa. Es trobaran amb els cosins i cosines per què els oncles i el pare són morts. La colònia també ha mort…. el 1980 va tancar la fàbrica i mica a mica s’ha anat buidant. El primer sotrac va arribar el 1965- l’avia Rosa ja el va veure a venir- i aleshores es van tancar l’escola, la guarderia, el cinema..
Els anys eren d’estretor econòmica. Uns anys més tard, als seixanta del segle passat, la Rosa Maria que era una mica rebel va començar molt aviat a parlar a casa d’anar a estudiar una carrera a Barcelona. Havia anat a Londres a estudiar anglès i estava preparada per començar estudis superiors. Els seus pares ho agafen com a mal menor i la deixen marxar amb el cotxe – un 600- a Barcelona perquè pugui pujar cada cap de setmana a la colònia. A la fàbrica les coses no van tant be com abans. Es parla de crisi. Algunes tanquen. A Barcelona la Rosa Maria coneix a en Peter, un economista anglès i decideixen formar una família. La Rosa Maria no te clar com li diran a la nina però en Peter insisteix en conservar el nom de les dones de la família i a la petita decideixen dir-li Rose, com a les angleses. La Rose juga tranquil·lament amb la poca mainada que encara hi ha a la colònia.
Molta gent va deixar la colònia i van anar a viure al poble. Altres com la Rosa s’hi van quedar. Com a la Basi li han dit els seus fills, la Rosa Maria insistia que anés a viure a Barcelona però ella va voler quedar-se a la colònia. Ara hi van sovint amb el Peter, per què la Rose es queda amb l’avia i ells aprofiten per fer senderisme, esquiar, gaudir del paisatge, … el pis de la colònia, ben endreçat, amb calefacció i telèfon, és un bon lloc per passar els caps de setmana.
El Peter sempre parla de les oportunitats de futur d’aquest patrimoni industrial i cita alguns exemples anglesos, de les colònies de Lancashire… de New Lanark. Fins i tot organitza excursions amb economistes, geògrafs i arquitectes de la facultat per que coneguin el mon de les colònies que formen part del patrimoni industrial i cultural del Regne Unit de la Gran Bretanya.
