Els matins són una font d’ensurts. Si més no, per a mi. Em llevo, em faig l’esmorzar i consulto les notícies amb l’Ipad. I d’aquesta manera, amb cafè i una torrada amb mantega m’arriba la ració diària d’emprenyades. Perquè les notícies gairebé mai són bones. Una guerra, un desastre natural, un crim masclista, polítics corruptes, exemples de racisme…i avui, de propina, la notícia d’una defunció que m’ha sacsejat.
S’ha mort la Tina Turner.
Les notícies de morts de familiars i amics arriben pel telèfon. Les de personatges públics, ens les apropen els mitjans informatius. La mort de la Tina Turner em sap molt de greu. Gairebé tant com si fóssim familiars. A l’instant se m’ha fet un nus a la gola.
Fa temps que no escoltava assíduament —com feia de jove— les seves cançons però, de cop i volta, en una estrebada emocional, com si el temps hagués retrocedit (quina bestiesa, el temps mai no retrocedeix!), m’he trobat a la dècada dels anys setanta del segle XX, cantant i ballant a cop de blues, a cop de rock and roll. En realitat, si tinc un nus a la gola és de nostàlgia; la nostàlgia que em produeix tot allò que he viscut amb intensitat i que se’n va sense remei. En aquest viatge al passat m’he trobat buscant vinils, ordenats per temàtiques i noms, en aquella immensa prestatgeria del saló de casa, centenars de vinils que havíem anat acumulant amb el pas anys. Després, va aparèixer la novetat del disc compacte i, encara després, la música per Internet. I els vinils que guardava zelosament van acabar incomprensiblement en una d’aquelles paradetes del Mercat de Sant Antoni de Barcelona rebotides de llibres i discs de tota mena. I dic incomprensiblement perquè encara no entenc què em devia passar pel cap per arribar a desfer-me’n. Em sembla que tenir un vinil, a diferència de la música penjada a internet, és com tenir un minúscul vincle personal amb l’artista desconegut que el va crear.
S’ha mort la Tina Turner.
Vull parlar doncs de la seva veu profunda, de la veu rauca i arrossegada, arrelada en les cançons, en els cants cultivats en els camps de cotó de Missouri on va néixer. El blanc cotoner i el negre dels treballadors —amb pares i avis que, sens dubte, devien haver estat esclaus— de mans àgils i dits llargs, vestint les dones,— els seus malucs contornejats, els pits voluminosos—, precioses robes cridaneres. Del que vull parlar és d’aquesta llegenda de la música, del seu increïble talent vocal, que ens ha abandonat per un món segurament millor. El no res. De la veu tan rica, pletòrica i plena de matisos, que passava dels greus als aguts amb la facilitat d’un acròbata que fa una tombarella a l’aire i en caure es queda de peu impertèrrit, sense trontollar gens ni mica. De la potencia, de la increïble capacitat de transmetre i encomanar emocions a dojo. Tant si cantava una peça emotiva com un tema enèrgic i ple de ritme ens quedàvem enganxats a la vibració sonora que s’expandia per la sala. Ens transmetia tristesa, força, alegria, vulnerabilitat, tot en una mateixa cançó. Enèrgica i apassionada però també dolça i delicada quan calia. Aleshores pensava que tot això, que tot aquest talent, es tenia de manera innata o no es tenia. I en part tenia raó però, com dic, només en part.
El que jo no podia suposar és que aquest volum de voluptuositats, aquella veu com dic rauca i arrossegada, aquella força i vibració, en els escenaris de les seves actuacions o darrera del micròfon als estudis de gravació, eren també el plor del dolor, el profund dolor que la martiritzava a causa de la violència quotidiana que patia. Això jo no ho sabia, ignorava que mentre jo, amb l’emoció i el vigor propi de la joventut, escoltava la seva música, aquell doll de veu impetuosa, tal vegada en aquell mateix moment ella estava rebent una pallissa o un exabrupte de la violència física i psicològica que patia del seu marit, el músic Ike Turner.
La relació de la parella va començar a la dècada del anys cinquanta. Quan jo vaig néixer, ella tenia 12 anys i a finals dels anys cinquanta, quan es va aparellar amb ell, en tenia 18 o 19 anys. ¿Com podia imaginar que darrera dels llums brillants i l’èxit mundial espaterrant s’amagava una història fosca, tèrbola, d’abús i violència? El 4 de juliol de 1990 ( «The Inpendence day» dels EEUU i el dia que va néixer el meu primer net, no aquell mateix any, és clar) vaig assistir al seu concert a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, a Barcelona. Aquest concert formava part de la seva gira «Foreign Affair Tour» i va atraure una multitud entusiasta de fanàtics que esperaven amb ànsia per veure el seu ídol en acció. Jo no em considerava ni una fanàtica, ni una fan ni era la meva «ídol» però aquell concert era un esdeveniment enlluernador i, el fet, és que em va enlluernar amb la seva presència escènica magnètica i el seu cant arrasador, interpretant èxits com «What’s Love Got to Do with It», «Private Dancer» i «Proud Mary». Sincerament, una experiència inoblidable que em va quedar gravada a la memòria.
Però més endavant em vaig assabentar de que, durant 16 anys, el malparit del seu marit l’havia estat colpejant habitualment, a vegades fins i tot en públic, i la tenia sotmesa a constants manipulacions i humiliacions. Violència gratuïta, pura i dura, per aplacar-la, per controlar-la perquè ja aleshores, la força en la que es fonamentava l’èxit del duet Ike & Tina Turner, no era l’Ike, un músic competent i poca cosa més, sinó la Tina, una cantant extraordinària, un cicló desfermat sobre l’escenari, una veu amb una energia que només es podia comparar amb la de la difunta Janis Joplin i una aptitud pel ball i l’espectable incomparables.
Tina Turner havia patit en silenci la violència que sorgia com un coet de la gelosia i la ràbia del cabró cocaïnòman del seu marit. Qui diu que Tina no vomitava aquelles vexacions a l’escenari, qui diu que mentre cantava no escopia la tremenda frustració de la seva vida, qui diu que no dissimulava i maquillava com podia els morats i els cops que rebia habitualment? A l’escenari, l’angoixa tremenda que la paralitzava s’esbravava amb una fúria descomunal. Quina por tenia ella, per ella mateixa i pels seus fills. Fins que, passats uns anys, aquest pànic paralitzador va esdevenir un pànic propulsor; va trobar la fortalesa i el coratge per lliurar-se’n. Després de gairebé 16 anys de toxicitat matrimonial, l’any 1976, el va abandonar. Deixava enrere el seu matrimoni i la seva carrera conjunta. Deixava també enrere una marca d’èxit consolidat per haver de començar un altre cop. Sense un dòlar a la butxaca aclaparada pels deutes generats per l’incompliment de contractes ja signats (avançaments que havia cobrat l’Ike) i amb 40 anys. Però, malgrat això, un cop de cul i a les píndoles. Una nova vida. Se’ns dubte un perillosíssim pas, d’allò més difícil de prendre. Un pas audaç i arriscat. La seva seguretat i la dels seus fills penjava d’un fil. Va passar d’actuar a estadis a haver-ho de fer en hotels i petits cabarets. Obligada a reconstruir la seva vida des de zero. Va superar el seu passat traumàtic, va ser resilient, i va esdevenir una icona de fortalesa per moltes altres dones que com ella patien maltractaments, violència masclista, física i psicològica, per part de les seves parelles. En va parlar obertament, públicament, es va sotmetre a l’escrutini social, va alçar la veu en contra de la brutalitat, en una època que encara no existien lleis protectores, en una època en què la violència domestica era conceptuada com quelcom que pertanyia a l’esfera privada i ningú no havia (ni podia) de fer-hi res. La violència masclista a la llar era particularment prevalent però sovint es tractava com un assumpte privat i no se li donava l’atenció adequada. A molts països, les lleis i polítiques no estaven prou desenvolupades per abordar adequadament el maltractament a les dones. Les denúncies de violència domèstica a la llar eren sovint ignorades o minimitzades, i les dones que gosaven parlar eren estigmatitzades o culpabilitzades. Les opcions per cercar ajuda eren limitades, i els refugis i serveis de suport per a les víctimes de violència eren escassos. No explico res que no sapigueu.
Abans d’ ensopegar amb aquella bèstia cocaïnòmana, la vida de Tina Turner havia estat un cúmul de despropòsits des que va néixer, la mare la va abandonar, no se l’estimava (ho explica en el seu diari), va anar a raure a casa l’àvia que la va acollir i de casa de l’àvia a un altre lloc, i així, amunt i avall d’un lloc a l’altre. Unes circumstàncies que la van construir vulnerable, sense amor i autoestima, ingredients indefugiblement necessaris en les etapes del desenvolupament per poder créixer amb autonomia i integritat personal. A conseqüència d’això, va esdevenir carn per a rapinyaires. Es va agafar a un clau roent. Perquè, molt sovint, les històries de violència masclista s’alimenten de violències anteriors, que desorienten les persones. I els depredadors, els violents, això ho saben.
Tanmateix, el seu esperit inquebrantable, malgrat les adversitats, i el seu indubtable talent, van ser motors importantíssims de superació. Va trigar anys en recuperar –i sobrepassar- el nivell d’èxit que havia tingut abans. Des del 1976 fins al 1984, quan va gravar el disc «Private Dancer». Per a mi, la manera com Tina Turner va reconduir la seva vida té un valor innegable; no només penso en la màgica explosió del seu art, sinó sobretot en allò que té de recordatori de que cap dona, no importa l’estela de celebritat o talent que arrossegui, està exempta de patir violència masclista. I la seva valentia, perquè va ser valenta fins la mort, va ser un graó de consciència, un punt d’inflexió d’esmicolament del silenci esporuguit. La seva veu poderosa va inspirar moltes dones a trencar amarres, a desfer-se de l’enclavatge dolorós al que estaven subjectes. Tina Turner, una veu impulsora, els hi va donar ales per tal que busquessin ajuda i trobessin forces per alliberar-se dels abusos i violències de les seves parelles. Va utilitzar la seva plataforma per treballar activament en la promoció de la consciència sobre la violència masclista i el suport a les víctimes, per advocar per la igualtat de gènere. Sens dubte, un símbol d’apoderament per a moltes dones a tot el món. El seu tremp, la seva valentia i la determinació per superar el maltractament masclista del seu marit la converteixen en un model que cal seguir. La seva història ens recorda la importància de creure en la nostra vàlua i tenir el coratge de buscar ajuda quan enfrontem situacions d’abús.
Gràcies, Tina Turner, mil gràcies pel teu art, mil gràcies per haver estat consciencia.
