OPINIÓ
De vegades, desgraciadament en moltes ocasions, quan una dona arriba a ocupar càrrecs de responsabilitat, creiem que per ser dona atendrà amb major sensibilitat els problemes que ens afecten per haver nascut dona com les desigualtats socials, laborals, etc.
Oblidem en aquests moments que totes i tots hem estat socialitzats per un patriarcat ferotge que ens mana què és ser dona i com comportar-se i què és ser home i com viure-ho. La socialització diferenciada actua subtilment per indicar-nos què s’espera de nosaltres i d’ells, gairebé sense marges. I, per això mateix, algunes persones confonen ser dona amb ser feminista i els exigeixen a les dones que estan en l’àmbit públic un major esforç que els homes. I no, això tampoc és just.
Per prendre realment consciència del que significa l’opressió per ser dona, per haver nascut com a dona cal dedicar temps i esforç per a l’anàlisi sociopolític actual i també l’històric. L’opressió per haver nascut com a dona es remunta a molts segles, desenes de segles enrere i, per tant, no és casual que pervisquen situacions de desigualtat derivades dels privilegis que el patriarcat atorga als homes.
Els actuals corrents postmodernistes que pretenen legalitzar la prostitució, els ventres de lloguer i l’autodeterminació del gènere per simple decisió personal són, des del meu punt de vista noves estratègies patriarcals per seguir mantenint els seus privilegis. Però ara amb l’agreujant que a més persegueixen l’esborrat de les dones com a subjectes polítics específics per passar-les a objectes de consum a tots els nivells. O el que és el mateix, misogínia en estat pur. I em resulta especialment trist i frustrant veure com algunes dones al capdavant d’institucions importants es fan ressò d’aquestes tesis postmodernistes que pretenen l’esborrat de les dones i la negació del concepte “sexe”, amb tot el que això comporta, per erigir-se en capdavanters de les llibertats. I avui no estic pensant només en l’equip de el Ministeri d’Igualtat que ja comença a utilitzar les dades de manera interessada i en part falsària. Estic pensant també en Barcelona i la seva alcaldessa.
Dones que s’han doblegat als interessos dels lobbies patriarcals de proxenetes que controlen el negoci il·lícit del trata de persones amb fins d’explotació sexual i la pornografia, i als que pretenen lucrar-se amb els cossos de les dones a través de l’explotació reproductiva. I tot això sense comptar que des de les seves institucions estan intentant alliçonar nenes i nens sobre l’autodeterminació del seu gènere, mitjançant la pseudo teoria queer. A aquestes criatures, els poden estar causant perjudicis al llarg de la seva vida a més de convertir-les en preses fàcils per als pederastes que consideren aquesta teoria que els exculpa dels seus problemes, una benedicció per als seus propòsits. I a les nenes i els nens víctimes innocents, XXXXoncs ja si això, els pensem un altre dia.
La frustració que, com a feminista sent, és infinita. Però també són infinites les ganes de combatre aquestes actituds promogudes per dones en qui vaig confiar i que han demostrat que no són feministes, ja que no treballen per millorar les condicions de vida de tantes dones oprimides per l’explotació sexual i la reproductiva. Com tampoc ho han demostrat malgrat que una tinga la representació del Ministeri d’Igualtat i l’altra tinga, dins de la Comissió de Govern, tota una àrea denominada “Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI”. D’aquesta àrea depenen diverses regidories, però cap d’elles és de feminismes.
D’altra banda, el feminisme i la defensa dels drets de les persones del col·lectiu LGTBI, en massa ocasions han anat de la mà, però precisament en aquest moment, una part del col·lectiu LGTBI està a favor de l’esborrat de les dones com a sexe femení i això és bastant perillós, al menys des del meu punt de vista. I també és contrari a l’essència de el pensament feminista.
Per això, sense pretendre ser ningú que reparteixi carnets de qui pot ser o no feminista, crec que aquestes dues dones que ostenten altes representacions estan fallant a les dones en el seu conjunt i a la infància, posant-los en el punt de mira d’alguns depredadors sexuals.
Com deia abans, sent frustració, però també segueixo tenint forces per alçar la meva veu i defensar els drets de les dones i la infància contra l’esborrat que es pretén i contra les conseqüències que, d’aprovar-se lleis d’autodeterminació de gènere, duguin aparellats nous tipus de violència cap a les dones i les criatures.
Tot i la frustració, seguiré molt pendent i alçant la veu. I tu, què faràs?
