Escric l’endemà de la votació a la presidència ianqui, és a dir, el 4 de novembre, atès que als EUA es vota abans, durant i després; per tant, no se sap encara, i ves a saber quan se sabrà, qui ha guanyat.
Donald Trump no ha perdut el temps i ja la mateixa nit del 3 de novembre (envoltat de banderes com una Isabel Díaz Ayuso qualsevol) ha afirmat taxativament que és el guanyador i ha reafirmat —fa quatre anys que ho repeteix, especialment i sense desmai durant la campanya— que hi ha hagut frau electoral i que anirà als tribunals. Afirmació si més no curiosa, si es té en compte que no hi ha hagut ningú, ni tan sols Joe Biden (que s’ha limitat a afirmar que les coses van bé), que s’hagi proclamat vencedor de la contesa. Únic escenari en què algú podria al.legar que la victòria és fraudulenta o espúria. Com si algú es queixés que no li han atorgat un premi que encara no s’ha adjudicat.
Al seu entendre, s’ha de deixar comptabilitzar els vots als diferents estats en el moment que ell vagi guanyant i la resta, ¡au!, a la paperera; com les criatures que volen que s’acabi el partit quan el van guanyant. Seria molt esperar d’un tipeju com Trump que veiés que és la mateixa actitud, que es regeix pel mateix principi, o que s’adonés que en realitat el frau l’està perpetrant o propugnant ell i ningú més. Ja han sortit tot de veus republicanes que veurien més «democràtic» que tots els vots quedessin completament i totalment comptats l’endemà del dia de les eleccions. No han amagat mai que, si cal fer trampa, la faran, perquè la finalitat és que es faci «justícia».
Lamenten que això ocorri en «la democràcia més antiga del món»; doncs, mira, no, d’entrada que en diguin «la democràcia masculina més antiga del món».
Mires a l’altra banda i veus que el Partit Demòcrata només ha estat capaç d’oposar a Trump un personatge com Biden (sobretot que no sigui una dona). Un candidat que tenia esglaiat el partit. Resaven perquè no se li acudís dir, si era, per exemple, a Milwaukee, que es trobava a Minneapolis; que no perdés el fil mentre parlava; que només n’esperava que no fiqués la pota gaire estrepitosament en qualsevol moment. Consideraven un èxit que no s’equivoqués, que passés desapercebut. Feia patir veure com als mítings es dirigia, obedient, cap a l’estrada, amb un trot desmenjat i vacil.lant; li devien dir que això feia dinàmic i jove. Fa només quatre anys van presentar una candidata preparadíssima i en plenes facultats físiques i mentals.
La premsa, els mitjans, dins l’enfilall de tòpics que amollen quan parlen d’aquestes votacions, de tant en tant lamenten que això ocorri en «la democràcia més antiga del món»; doncs, mira, no, d’entrada que en diguin «la democràcia masculina més antiga del món» i a partir d’aquí ja discutirem si ho és o no, la primera d’aquesta mena.
* Publicat a Huffpost
