OPINIÓ
S’ha commemorat el Dia de la Mare. Però hi haurà moltes criatures que no ho hauran pogut celebrar, ja que a les seves mares les van matar. I les van matar per ser dones.
Segons la Xarxa Estatal d’Organitzacions Feministes contra la Violència de Gènere, a data de 6 de maig, són ja 24 les dones assassinades en l’àmbit intrafamiliar, de les quals, 17 han estat assassinades per les seves parelles o exparelles. O el que és el mateix, els seus assassins les han matat perquè eren dones.
Per res més que això. Poc importa que fossin dones cultes, mares o obreres del camp. Ara, aquestes dones, estan mortes. I aquesta realitat és incontestable.
L’Estat debilita les seves estructures preventives perquè aquestes situacions no es donin, reduint els pressupostos destinats a sensibilització i prevenció. És una manera de minimitzar l’impacte que aquest tipus de terrorisme té en la nostra societat i que permet que es seguin les vides de moltes dones cada any.
Però no només es trenquen la vides d’aquelles que moren. No, qui es queda ho fa amb l’estigma de ser filla, germans, cunyades, nebots, etc. d’aquella a qui el seu marit va matar. I aquesta és una altra sagnia silenciosa que germina en el dolor i la ràbia.
A més ens queden les altres. De les quals mai es parla. Les que pateixen en silenci el seu propi calvari sense gosar confessar-ho a ningú per, entre altres temors, el de no ser creguda, ser ridiculitzada i, a més culpada de la situació.
Elles, les que callen, les que no s’atreveixen a parlar són moltes, però són invisibles. La seva por pot més que el seu dolor i l’agressor, el terrorista, ho sap i ho utilitza per seguir dominant la situació i donant cops físics i psicològics al seu gust.
Però anem amb les dadesobjectives, les que queden reflectides en el V Informe anual de l’observatori estatal de violència sobre la dona, informe executiu que va ser publicat el passat 25 novembre de dos mil onze i que en la seva pàgina tercera diu textualment: “Nombre de víctimes mortals: El total de víctimes mortals durant 2010 va ser de 73 i el total de víctimes mortals des de 2003 a 2010 ha estat de 545. Més de la meitat de les dones assassinades a Espanya durant aquest període, van morir a mans de la seva parella o exparella”.
I en pàgines posteriors analitza les denúncies en aquest sentit, també literal: “Durant l’any 2010 van arribar als jutjats un total de 134.105 denúncies per violència de gènere, el que implica una mitjana mensual de 11.175 denúncies i una mitjana diària de 367 denúncies. Això suposa un lleuger descens del nombre de denúncies per violència de gènere (1,1%) si es compara amb la xifra de 2009. “
Aquí hi ha les dades. I el dolor i la falta de protecció per manca de mitjans que sempre, sempre beneficia el maltractador, mai a les víctimes.
Algunes organitzacions i persones ens esforcem en el nostre dia a dia a desmuntar mites que justifiquin als maltractadors o al mateix fenomen d’aquest terrorisme masclista, però ens falten mitjans. I no només materials. Ens falten complicitats institucionals en la mesura que no es pot condemnar un maltractador a portar un dispositiu de localització, quan ja se sap que no hi ha la possibilitat que el port per manca de mitjans.
Ens falten complicitats amb institucions polítiques des d’on es denunciï també que aquest tipus d’assassinats també són terrorisme i per tant les que paguen les seves conseqüències han de tenir la condició de víctimes que han de ser ateses de forma integral.
Ens falten complicitats amb les autoritats educatives perquè incloguin la formació en la prevenció de la violència de gènere en els currículums escolars i de formació permanent del professorat.
Si ja sé que la llei orgànica de mesures de protecció contra la violència de gènere contempla totes aquestes i altres mesures, ja ho sé. Però de vegades legislant no n’hi ha prou. Cal fer un pas més enllà i dotar pressupostàriament les mesures previstes i aquí està passant a l’inrevés, que s’està desmuntat el poc que es va arribar a aconseguir.
Les víctimes queden encara resten més desemparades. La societat en general, si no es manté l’exercici preventiu, acabarà per tornar a justificar allò de “entre marit i dona ningú s’ha de ficar” i, per tant i donat que no es pot “gastar” es mantenen els assassinats i els encobriments de les situacions de maltractament continuat a les llars.
L’assassinat de les dones és l’última baula d’una cadena de fets i creences que perviuen en la nostra societat i que manté a la gran majoria dels homes en una situació de privilegi i impunitat que permet la major desigualtat entre dones i homes: els assassinats de dones a mans d¡aquells que deien estimar.
La formació per a la prevenció d’aquest tipus de terrorisme és fonamental. I, encara que l’esforç realitzat ha estat important, queda moltíssim per fer, ja que desmuntar un sistema de privilegis i ple de mites que justifiquen la desigualtat d’arrel entre dones i homes, és una tasca àrdua.
Cal denunciar permanentment ideologies, creences i religions que subordinen les dones davant els homes. Cal mantenir viva la flama de la lluita per desmuntar cada dia fets que per tradició o imposició segueixen permetent que es justifiquen accions violentes. Cal recordar contínuament que les víctimes són les dones que pateixen el maltractament en qualsevol de les seves formes. Cal dignificar les seves veus i creure. No podem deixar amb la paraula a la boca i amb dubtes sobre la seva situació per creure al poderós.
Hi ha, en definitiva, molta feina encara per fer mentre per al nostre flamant Govern del PP, aquest tema no és important i prefereix invertir en armament i defensa, mentre a les dones ens segueixen matant només per ser dones.
Però no per això aconseguiran fer callar les nostres veus. Les veus d’algunes per a les quals el sofriment i el dolor de les que pateixen no ens resulta invisible i que aconseguim convertir en ràbia perquè se’ns escolti o se’ns llegeixi. Algunes que actuem amb el nostre temps, formació, i militàncies diverses per recordar que les seves veus i les seves memòries no es perden i que, cadascúna i cadascú a la seva manera, som amb elles.
