jueves 25 abril 2024

jueves 25 abril 2024

Sara Lovera

Volem la fi de la supremacia dels homes

OPINIÓ

El missatge va ser ben clar. Les senadores van enviar a tota la república un missatge xifrat en atorgar a l’antropòloga feminista Marcela Lagardey de los Rios el reconeixement Elvia Carrillo Puerto, en la seva primera emissió del premi.

Les dones que fan canvis són feministes i socialistes. Han estat elles, nosaltres, les constructores sí, de teoria, però com Elvia, cridades a organitzar els grans contingents de dones, avui assumpte tan disminuït.

Un altre missatge: és hora de parlar clarament de com vivim dones i homes en la societat i actuar en conseqüència. Jo crec que és urgent que tots els governs, tots els i les polítiques, totes les instàncies oficials que s’anomenen per l’avançament de les dones, se’n facin càrrec: no hi ha futur per a aquest país mentre continuï l’exclusió de les dones, la violència contra les dones, la discriminació, la corrupció, la misogínia, el doble discurs i una cultura que manté la supremacia dels homes en tots els espais i tots els processos.

Es tracta de posar “al més alt nivell”, com diria la senadora Diva Gastélum, dirigent de les dones del partit en el poder, els entramats que aturen el progrés i el desenvolupament i reconèixer que les dones estan en tots els espais i contribueixen amb el seu treball i la seva vida al futur del país. Sense parlar com es diu, de cara en fora.

Quan vaig mirar la tribuna, aquesta de tota la República, on hi havien els senyors del poder, fins i tot el representant del president Enrique Peña Nieto, Miguel Ángel Osorio Chong, Secretari de Governació, em va semblar que el missatge era i és : “deixem de jugar” a la democràcia i posem-hi voluntat política, recursos econòmics, fem de les lleis quelcom real, substantiu, de pràctica quotidiana, que serà l’únic que realment valori a les dones. Gairebé podríem dir que necessitem una revolució.

Marcela Lagarde va definir amb tota claredat el país que volem les dones. Ho va fer amb força i fermesa, com ella és: mestra, pedagoga, militant, convençuda socialista i feminista. Sense embuts.

El copio. No s’hi pot afegir res més: “És l’hora de dir-ho, no només hem de canviar les dones, requerim que els homes canviïn substancialment, que canviï la nostra cultura amb l’eliminació d’aquesta alienant discriminació de gènere .. La problemàtica de la desigualtat forma part dels grans problemes nacionals.

Quin país necessitem per saciar la fam i eradicar la pobresa, per eliminar la mortalitat materna i l’embaràs adolescent, el contagi del VIH, l’alarmant extensió del papil·loma ens les adolescents i les joves.

Quin país perquè adolescents joves i marginades no siguin insultades i maltractades en fer-les parir al bany o al pati o fora de la clínica que hauria albergar-les o perquè no es morin més d’una dotzena de criatures en néixer en un sol hospital en un estat del nostre país.

La resposta… construir un país solidari, solidari amb les dones… amb les nenes, les adolescents, les dones de mitjana edat, de tercera edat, les velles, les ancianes.

Un país que pugui reconèixer i valorar la condició humana de les dones, no és demanar molt, un pais on la seva gent sigui capaç de sentir empatia i mobilizar-se per la qualitat de vida de les dones, en el qual les institucions de justícia facin justícia … Fi a la impunitat, (afegeix) tal com vam dir en tipificar el feminicidi i el sostenim.

Quin país perquè les periodistes i les defensores de drets humans no siguin assetjades, fustigades, fins i tot assassinades, víctimes de feminicidi en l’exercici del seu treball.

També és urgent per al país que es compleixin compromisos internacionals, ja que un país democràtic havia de complir les recomanacions de la CEDAW, de la Corte Interamericana de Derechos Humanos, Amnistia Internacional, d’altres organismes i, per descomptat, de totes les xarxes civils de dones i feministes que donem vida a la defensa dels drets humans de les dones a la nostra terra.

Al país que anhelem, sembla una bajanada, però la justícia ha de ser justa, a temps, sense dilació, sense equivocacions, sense omissions, sense col·lusió, sense negligència, sense corrupció.

En la valoració, aquest país tindrà, com un principi, la valoració de la diversitat per part de la societat i de l’Estat, que han de ser capaços d’igualar als diferents i d’aconseguir el respecte a la diversitat.

Les dones indígenes i els seus pobles i comunitats han de ser reconeguts i respectats en la seva dignitat i drets, en igualtat i amb llibertat, com ho han de ser les dones lesbianes, les dones bisexuals, les dones transsexuals i les dones transgènere i qualsevol altra categoria de gènere que se’ns vingui de gust inventar, fins a les heterosexuals també, les dones malaltes, les dones amb discapacitats diverses, totes nosaltres i les nostres famílies que puguem viure investides de drets i en convivència democràtica”.

Va demanar a l’Estat: “deixar de ser part del problema, per ser part de les solucions (…) volem que prevalguin a l’Estat i s’enforteixin les tendències democràtiques i de benestar social, en eliminar estructures sexistes, classistes, racistes, discriminatòries i violentes, per donar pas a una societat solidària i a un Estat democratitzat, un Estat reformat per al Segle XXI, transparent.

Volem un Estat transparent, format per institucions efectives, professionals, honorables i fiables que superin la il·legalitat i faci prevaler l’estat de dret al nostre país.

Volem una societat que per fi pugui viure en pau i desplegar una cultura de pau … un país, un món global de cooperació solidària, tot això basat en aquest desenvolupament compromès pel sostenible amb el planeta, per se sustentable amb la gent, amb les persones que estem en aquest planeta.

Una societat que es pugui comprometre de manera que la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 que estipula en el seu paràgraf 28: Tota persona té dret que s’estableixi un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta declaració es facin plenament efectius. És un dret humà on es creuen … condicions per a la vida”.

El recinte del Senato de la República, símbol de la unió, va retrunyir. Lagarde, amb 36 anys a l’acadèmia, que ha recorregut el país ensenyant a les dones, que ha estat amb les que van recuperar el seu espai després de les dictadures de Centre Amèrica, que va com una herald a nodrir-se amb les dones d’Europa. La constructora de la Ley Acceso de las Mujeres a una Vida sin Violència, semblava demanar a cada senador i senadora, a cada convidada de l’administració pública, de les organitzacions de dones, de la diplomàcia, de manera subtil, argumentada, que deixessin ja de parlar de res més. Perquè com va recordar el 7 de març a Yucatán, Lorena Cruz Sánchez,  presidenta de l’lnstituto Nacional de las Mujeres, els governadors han rebut entre 2008 i 2014, 20 vegades més recursos per aturar la violència. Jo em pregunto i què fan?

Va posar només uns quants exemples de l’estulticia, Evangelina Ascencio, indígena violada i assassinada per un grup de soldats, que segons l’expresident Felipe Calderón va morir de gastritis i el cas ara és a la Comisión Interamericana de Derechos Humanos; els va dir a les i els senadors que hi ha dones a Mèxic amenaçades per exigir els seus drets, per participar en política, per ser defensores de dones víctimes de violència. Va parlar de Yakiri que per defensar-se va anar a parar a la presó i ara li estan cobrant una multa de 420 mil pesos, perquè no la van exculpar sinó que es va usar la figura d’excés de defensa pròpia, perquè no es reconeix el seu dret a no ser violada.

Al llarg del discurs, al recinte, que si hagués bon periodisme sabríem que allà s’hi va fer l’acte més important del 8 de març, Lagarde va reconèixer que hi ha canvis, “però aquests sempre (són) parcials, sempre intermitents i fràgils per a les dones de franges socials populars. Indígenes, camperoles, obreres amb salaris disminuïts.

Va sentar càtedra. Com ho fa sempre quan va explicar als legisladores i a les legisladores que la major part de les mexicanes viu en pobresa, que es mesura, amb alts graus de marginació, explotació i violència, i va fer notar que aquestes dones segueixen sent úniques responsables del treball domèstic, sumat al treball públic, gairebé sempre informal amb la meitat del pagament que es fa als homes, sense drets socials, amb grans càrregues familiars de cura. Tal com ho va fer notar INEGI aquest any.

Apreciar que no hi ha sensacio que aixo  canviï, “a menys que hi hagi voluntat política per l’empoderament de les dones”. Va demanar que es plantejés la fi de la doble jornada de treball i l’ampliació del públic en el suport de les cures. És a dir que se’n faci càrrec l’Estat i es deixin de repetir frases del tipus que les dones són grandioses perquè són el suport de les famílies.

Va considerar que els drets sexuals i reproductius han d’ocupar un lloc central i sense restricció … “la llibertat sexual també, l’amor lliure, per descomptat, de pensament, llibertat de creences, llibertat d’afiliació política, llibertat de participació, llibertat de comunicació, llibertat de trànsit en aquest país; llibertat horària per a les dones que no podem sortir després de les vuit del nit de la nostra casa”.

Lagarde va fer gala dels seus coneixements, com dient a totes les dones que sense ells no podem anar enlloc. Va parlar de la filòsofa espanyola María Zambrano, que va situar la possibilitat humana només en ser persona, de Molina Enríquez que va explicar els grans problemes nacionals, per assenyalar que l’exclusió i la violència contra les dones és un problema nacional.

I, per descomptat, va parlar de Elvia Carrillo Port, tot recordant que els seus anhels polítics i els de les seves contemporànies, allà en els anys 20 del Socialismo del Sud-este, en moviments feministes en què va participar l’anomenada Monja Roja, va ser partidista, socialista, feminista, i va demanar l’accés de les dones a l’educació, a l’educació sexual, al control de la natalitat, a la llibertat sexual, l’amor lliure. I que aquestes dones van demanar treball digne i participació política: “Nosaltres també som sufragistes, seguim lluitant pel dret ple al sufragi”.

Aquest no és un premi comú, amb la veu de la mestra Lagarde, va quedar ben clar al Senat. No es pot posar impunement en la tercera línia del Plan Nacional de Desarrollo, l’impuls a la comprensió de tots aquests problemes, amb una perspectiva de justícia a les dones i després seguir pensant que les coses poden canviar per decret. Es tracta com està de moda assenyalar d’una igualtat substantiva, real, a la vida quotidiana. No més demagògia vull concloure jo.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

BARCELONA: “A tientas”: monòleg sobre la discapacitat visual/ NOTÍCIES DE GÈNERE/LAINDEPENDENT

Isabela Méndez presenta el seu monòleg “A tientas” a la sala de Gracia,  Requeria Querubí,...

Gisella Evangelisti ok

De madres a maestras, sin morir en el intento: cuatro casos italianos

             En una primavera encerrada, Italia ha dejado de cantar...

Talante (catalán)

A veces, quienes tenemos como profesión “comunicar”, somos quienes menos podemos decir lo que queremos....