Teresa Cortina Entrevistada a casa seva. Foto @PepCanal
Teresa Cortina Cirera tota una vida de lluita pels drets de les dones, pels drets humans i per la llibertat sindical i política. No entenia l’una sense les altres.
Ha fet 100 anys, i és testimoni viu de la Segona República Espanyola, recorda perfectament l’enterrament de Francesc Macià i també quan els nacionals van entrar a Mataró (BCN). És una dona molt dolça però la seva expressió l’han anat modelant els anys de clandestinitat. Li costa entendre que l’esquerra no vagi sempre a la una per créixer.
La instauració de la dictadura franquista l’any 1939 significà un immens retrocés en relació als avenços democràtics aconseguits durant la Segona República. El règim franquista autoritari i conservador va restaurar el paper tradicional de les dones, destacant els valors del catolicisme i la família.
I la Sección Femenina va ser l’organització que el règim posà al servei de les dones per difondre els seus valors polítics i morals dels quals la nostra entrevistada no va participar mai.
Teresina Cortina, com li han dit tota la vida, és una històrica militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que viu a Mataró (Barcelona) i que encara segueix l’actualitat política.
Ella va veure néixer el PSUC i hi va militar en la clandestinitat. Formà part activa del moviment socialista i comunista de la ciutat. És va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i, posteriorment, al PSUC.
Tota aquesta vida ha estat marcada per la lluita pels dels drets de les dones, pels drets humans i per les llibertats sindicals i polítiques. La Teresina no ha sabut mai entendre una lluita sense l’altra.
Militant comunista del sector obrer i urbà
Tota la vida ha format part del sector obrer i urbà de la ciutat de manera anònima, com la majoria de les dones d’aquella època treballadores catalanes del gènere de punt a Mataró. “Nosaltres les del tèxtil teníem un compromís a favor de la pau, la llibertat, la justícia social i contra les dictadures” explica buscant les paraules.
Va trobar feina successivament a Can Minguell, a Can Fontdevila, a can BO-FA i a Can Subirà. A la primera fàbrica treballava a les bobines i el 1946 la patronal els va deixar de pagar un plus de quinze duros que els havien concedit per ajudar a millorar els baixos salaris.
“Les dones de moltes fàbriques vam fer la vaga de braços caiguts. Anàvem a la fàbrica. Fèiem el nostre horari però no treballàvem. Reclamàvem un plus que ens havien tret. I el vam aconseguir”, diu.
Es va casar amb en Pablo Fernández Caballero que al començament de la Guerra Civil va marxar voluntari a la columna Malatesta, a la banda republicana. Això també els va portar molts maldecaps quan ell va tornar. El marit de la Teresa- amb qui hi va tenir una filla- no es va posar mai en política i la deixava fer. Ara és vídua. La filla li ha donat, quatre netes i set besnéts, amb qui torna a compartir idees tot parlant de política.
“Les dones del tèxtil sabíem que estàvem molt vigilades perquè estàvem organitzades políticament. La nostra lluita era anònima però era igual que la dels homes, era per tenir més drets. Jo feia política i prou. No discutíem perquè no podíem però avançàvem totes juntes”, diu i se’n sent orgullosa. La seva trajectòria personal, social i laboral ha estat, fins avui, una constant de lluita per una societat més justa.
Teresa va néixer en una casa mataronina amb molta consciència de classe. El seu pare va ser un dels fundadors del Partit Comunista de Catalunya (PCC), una de les formacions que es van integrar al PSUC, partit que va sorgir, pel juliol del 1936, de la fusió de quatre formacions més petites; PCC, Unió Socialista de Catalunya, Partit Català Proletari i Federació Catalana del PSOE.
El pare de la Teresina i fins i tot ella mateixa van patir moltes vexacions de la societat que veia els comunistes com a enemics perillosos. “Feia por l’odi que el règim franquista sentia cap als comunistes, homes i dones. Ens deien que érem pitjors que el dimoni”, denuncia.
Ajudà molt a l’exèrcit republicà
Acabada la guerra, la Guàrdia Civil (GC) va entrar a casa seva buscant a Pere Ardiaca, fundador del PCC y després del PSUC que a vegades els visitava. “Com que no el van trobar- explica- van fer un foc a la Plaça de Cuba i hi van cremar el llit i els mobles de l’habitació on la GC pensaven que hi dormia”, detalla. La Teresina, durant la Guerra participà en l’Organització de Dones Lliures que també ajudaven al front republicà. Lluitaven per la igualtat de gènere i per l’alliberament de la dona en la societat civil. Durant la Guerra Civil va prendre part activa en l’organització Socors Roig Internacional per ajudar l’exèrcit republicà des de la rereguarda mataronina.
“A casa meva els homes hi feien les reunions clandestines. Amb vuit anys jo ja treia el cap per la finestra per mirar que no hi hagués ningú pels voltants. La mare sempre em deia que no digués res a ningú però que anés sempre amb la cara ben alta. Per això sempre vaig aprendre a callar”, continua.
Un esdeveniment que recorda amb molta emoció, fou quan encara era encara molt petita, l’enterrament del president Macià. Ja després en els anys seixanta i setanta va participar en vagues tant per millorar les condicions de vida de la gent i per les llibertats sindicals com per la legalització dels sindicats clandestins. També era a primera línia en les manifestacions a favor de les llibertats democràtiques i per la recuperació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Quan va fer 90 anys va rebre un reconeixement per part d’ICV, CCOO i els Joves d’Esquerra Verda. Pel centenari va rebre un homenatge dels companys i companyes de militància del PSUC, CC.OO, Catalunya en Comú i, ara, l’Esquerra Verda. Actualment és militant d’Iniciativa per Catalunya, de Mataró i afiliada a CCOO. Però la seva quota de militància la segueix pagant al seu partit de tota la vida, el PSUC.
Agraïments: Josep Canal, amic i company de militància.
Margarida Colomer, historiadora
