viernes 29 marzo 2024

viernes 29 marzo 2024

“Dones que lluiten. Històries que inspiren”: Núria Casals Pérez

“Les dones grans lesbianes no existim als mitjans de comunicació”.

“Formar part de grups per defensar els nostres drets ha estat determinant en la meva manera de viure”

Núria Casals Pérez té 72 anys, vinculada en la lluita antifranquista als partits d’esquerres -va militar al Moviment Comunista de Catalunya i Revolta- i el sindicalismes, és activista feminista i lesbiana de fa molts anys. És una de les fundadores del Grup de Lesbianes Feministes. Va ser la primera secretaria de la dona de la CONC -Comissió Obrera Nacional de Catalunya -. També va pertànyer a grups com Les Grans, Dones i Treballs, la Xarxa Feminista, i la coral Les Veus de Venus. Actualment participa al grup Feministes per la Independència i a Ca la Dona.

Quines són les discriminacions que identifiques al llarg de la teva vida per la teva condició de gènere, opció sexual,  identitat, edat?

La bàsica i primera sempre ha estat el fet de ser dona, és el que m’ha marcat molt, sobretot dels anys que veníem, no és el mateix ser dona avui que abans. Sóc de l’any 1951 i hi havia un prototip de dona molt definit: heterosexual, mare, cuidadora… la rebel·lió contra aquest arquetip femení és una de les coses que més m’ha marcat a la vida. Evidentment també la meva opció sexual, el fet d’enamorar-me d’altres dones ha estat un element determinant per sentir que no formava part del conjunt de la societat que es considerava normal. Havia de lluitar contra això i, alhora, vaig tenir la sort de formar part de grups que defensàvem el drets com a dones i els drets a la lliure opció sexual, poder ser dones i lesbianes amb tots els drets que ens corresponen, això ha estat determinant en la meva manera de viure. M‘he sentit discriminada en molts aspectes però et poses el món per barret i tires endavant lluitant de l amanera que pots. Quan et fas gran tens aquella sensació tan estranya que tornes a ser com dins d’un armari perquè facis el que facis tothom dona per suposat que ets heterosexual i formes part d’una forma de vida considerada “normal”.

Com a dona, quina és la teva opinió sobre el reconeixement o no a la teva tasca al llarg de la vida en l’accés i les retribucions econòmiques?

Al llarg de la meva vida he constatat és que sempre facis el que facis cobres menys i tens una bretxa que et separa dels companys i del paper i salari que qualsevol home té. Això és igual quan arriba l’edat de jubilació. Has dedicat temps a la cura dels pares, has tingut uns salaris més baixos, has cotitzat diferent i la jubilació també queda més baixa. Personalment no em queixo però reconec és un dels problemes més grans que tenen les dones, i això les dones que hem pogut treballar durant molts anys, que hem complert els 35 anys de cotització i ens hem pogut jubilar amb el 100%, però quantes dones hi ha que han hagut de dedicar etapes sense estar al mercat laboral perquè han hagut de cuidar fills, gent gran o qui sigui, no són anys reconeguts legalment i sortim molt perjudicades i això és absolutament inacceptable que les pensions de les dones siguin molt més baixes de les dels homes després de tanta dedicació.

Com ha afectat la pandèmia per COVID la teva salut física, mental, emocional?

Haig de dir que jo la vaig viure relativament bé, és a dir, entendre que hi havia una situació límit i amb l’aïllament vaig intentar fer xarxa amb la gent de l’escala i mantenir viva la meva xarxa d’amistats, el telèfon em va salvar, sense el telèfon m’hagués mort! Poder-nos comunicar, explicar-nos, ha estat una forma de suport emocional importantíssima. Em va ajudar moltíssim a tirar endavant. Vam intentar buscar solucions malgrat la situació. Quan ens deixaven sortir dues hores al dia miràvem de coincidir al parc per passejar o fer gimnàs, per exemple. Al final entre una cos ai l’altra ho vaig anar resolent força bé. No em va afectar tant com hauria pogut, vaig aprendre a estar sola, coses que al llarg de la vida anem aprenent i ens va tocar de cop.

A quines xarxes pertanys? Perquè són importants per tu?

Per mi les xarxes són una taula de salvació. Recordes aquell lema “Mis manos mi capital”? doncs per mi les xarxes d’amistat, dels diferents espais on participo, del voltant que funciona com una ceba: de més proximitat a més llunyania… ha estat, o és, el que dona sentit a la meva vida. És molt important mantenir i cuidar aquesta mena de jardí que tinc al voltant. Les relacions són una eina fonamental per tenir més tranquil·litat amb nosaltres mateixes i per poder créixer, per enfortir-nos, per poder-nos donar suport unes a altres, per cuidar-nos. Ara, per exemple, que ens anem fent grans que ens posem malaltes o problemes de diferents tipus, el fet de tenir una xarxa de suport mutu, com una segona família té molt valor. Des del feminisme hem donat sempre molta importància al treball de cures i, en aquest sentit, que el feminisme ens serveixi per ajudar-nos entre nosaltres a nivell emocional i vital també, per mi és determinant. Repeteixo, és el sentit de la meva vida.

Els vincles que s’estableixen al llarg de la vida afecten als rols que se’ns atribueixen i exercim?

Els vincles familiars… jo no tinc fills, estableixo vincles directes amb les filles de la meva germana i amb la seva família política donat que la nostra és molt petita. Són els meus vincles afectius importants. Altres són els que he tingut amb amistats que he mantingut al llarg de molts anys; amistats que vaig fer en l’època de la lluita antifranquista, que érem molt joves i són amistats molt importants, amics i amigues de 40 o 50 anys que ens coneixem i fa il·lusió veure com ens hem après a suportar i estimar-nos en les diferents maneres de ser i estar al món. Altres cercles que creen vincles poder més llunyans però també importants: gent amb qui has treballat o que has trobat al llarg de la teva vida i, com no, els espais de militància diversa; antifranquisme, lluita sindical, lluita nacional, la lluita feminista… amb tot això vas creant vincles d’amistat i suport. I en tot així estan les cures a les persones que estimes, el meu pare i la meva mare, és evident que em tocava més a mi en no tenir fills, les coses van així i té la seva lògica, però també la cura de les amigues, prendre atenció quan estan malaltes o es trenquen un braç, per exemple. En el meu món em relaciono més amb dones que amb homes i ens veiem i cuidem igual. O fer acompanyament a gent gran, més gran que tu, però que t’estimes encara que no tinguis vincle familiar. Vincles que ensenyen a cuidar-nos emocionalment, aplicar a la pràctica allò que reivindiquem als carrers amb es persones de l’entorn. 

Com has viscut la desigualtat entre homes i dones i les dissidències sexuals?

Jo em sento protagonista dels canvis que hem fet al feminisme durant tants anys, em sento un element actiu i protagonista del que hem aconseguit des del feminisme, em sento part. Sigui agrupant-nos al grup de lesbianes, sigui unint-nos les dones assalariades en l’àmbit de Comissions Obreres als anys 70 reivindicant-nos feministes quan tothom deia que el feminisme era una bogeria. Em sento part d’aquest procés i orgullosa d’haver arribat on hem arribat. Ens queda molt ? si, i tant, moltíssim però el que hem avançat és importantíssim. Els nous interrogants sobretot pel que fa a les identitats sexuals o en drets no assolits com l’avortament o la lluita contra les agressions m’interessen i m’interpel·len a seguir avançant, però el que hem fet ha estat molt gros i em sento contenta i orgullosa.

Les violències masclistes afecten diferent les dones grans?

En el cas de les dones lesbianes la invisibilitat, la no existència, la tornada forçada a l’armari és un tipus de violència que vivim. Quan no et defineixes quan no vas amb una gran etiqueta posada per davant tothom pensa que formes part del comú dels mortals que és ser heterosexual, és una tornada enrere, és la negació del dret a ser. Al mateix temps hi ha una mena d’orgull especial, una força,  en un sector de dones amb moltes ganes que planten cara amb una actitud de no tenir res a perdre, penso que en aquest sentit hem guanyat espais i orgull per reivindicar-nos.  

Creus que el mitjans de comunicació reculen la realitat de la gent gran? I les realitats diverses?

Les dones grans lesbianes no existim als mitjans de comunicació, si de cas, de vegades som una anècdota, una noticia treta per casualitat Tot i que en els darrers 10 anys les coses han canviat en positiu parlant de lesbianes en general, de dones grans poca cosa, per no dir res. Explicar la sexualitat de la gent gran, explicar que les dones lesbianes grans poden tenir relacions sexuals és un tabú que encara existeix i això ens fa invisibles. Hi ha molta feina per fer!

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Carme Porta

Carme Porta

Comunicadora i tècnica en imatge fílmica. Sòcia fundadora d'IDEMTV i La Periòdica. Membre de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores i del Grup de Periodisme Ramon Barnils.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Asociaciones catalanas en las Jornadas de Mujeres Rurales y Urbanas en Sevilla

  La Red de Mujeres Rurales de Catalunya (ARCA) que forma parte de la Red de...

Julian Assange i la seva intimitat

La actriu, productora i directora de cinema, televisió i teatre, Mireia Ros, dirigeix l’obra Assange....

8M 2022 : Aquest 8M 2022 tornem a cridar a la Vaga Feminista!

L’Assemblea General i la comissió laboral del moviment feminista del 8M, diferents col·lectivesfeministes, organitzacions i/o...