M’assabento de la mort de Montserrat Carreras el mateix dia que es lliuren els Premis de Comunicació no Sexista que organitza l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, de la que ella va ser membre activa des dels primers anys.
Havia conegut a Montserrat Carreras a la Facultat de Comunicació, quan jo era encara una jove professora que iniciava la seva carrera acadèmica. Teníem pràcticament la mateixa edat (jo era un parell d’anys més gran que ella) però teníem molt més en comú ella i jo que amb la resta d’alumnat, que era encara més jove. De seguida vam connectar i tot i que no es pot considerar que fóssim amigues íntimes, sí que van mantenir una estreta relació.
Després va entrar com a membre de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) que havíem fundat un petit grup de dones el 1992, encapçalada per Montserrat Minobis. Cada any ens trobaven a les edicions dels Premis Card i Lliri (com es deien al començament) que l’entitat ha vingut atorgant des de llavors. Montserrat Carreras sempre lluïa a les festes com una dona esplendorosa, a les quals assistia a vegades amb la seva filla, Susanna. El seu rostre, rodó amb molsudes galtes, era molt jovenívol i malgrat que vam anar complint anys com és lògic, el seu aspecte mantenia el posat amb què l’havia conegut a la Facultat. També sé que ella va formar part del Club Donna durant uns anys, i que el seu compromís feminista i d’esquerres venia de lluny.
Donat que li va agafar una mala època per exercir el periodisme, va decantar-se més cap a la política, i va desenvolupar fins i tot el càrrec de Consellera del Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya del Districte de Sant Martí (2005-2011) on em consta que va gaudir del moment i va deixar també una important empenta.
Feia uns anys que no la veia ni la trobava a les festes de l’Associació, però jo també havia faltat per diverses raons algunes edicions i no li vaig donat importància. Després he sabut que havia patit diferents operacions de les quals no s’havia acabat de recuperar.
Quan se’n va una persona amb 63 anys, a la que es va conèixer i tractar de prop, és quan ens adonem que potser no li hem prestat tota l’atenció que mereixia. Sento que la Montserrat no va acabar de trobar en els cercles on es va moure la consideració i l’estima que el seu caràcter dolç necessitava. Ara ja l’hem perdut i l’única cosa que podem fer es recordar el seu tímid somriure i alegrar-nos d’haver-la conegut. Descansa en pau.
