S’ha presentat a Barcelona la primera campanya mundial per trobar als bebès robats durant i després del franquisme a Espanya.
L’Associació SOS Bebès Robats de Catalunya, al costat de la CoordinadoraX24 d’Andalusia, Madrid, Navarra i País Basc, han presentat aquest 18 de maig al Col·legi de Periodistes de Catalunya la campanya ciutadana “Et busco. T’estem buscant”.
{vimeo}217871892{/vimeo}
Video de la campanya
Aquesta campanya audiovisual va sorgir a Catalunya com a resultat dels tallers liderats per la doctora argentina Carolina Escudero, basats en la comunicació resilient, l’apoderament i la filosofia Ubuntu, que significa “Sóc perquè nosaltres som”, d’on es recupera el seu lema per a la campanya: “Et busco. T’estem Buscant”. Amb la mirada directa a la càmera, les persones afectades pel robatori de bebès parlen a les i als seus familiars sostrets que estan buscant. El dret a la identitat és un dret humà essencial, sense importar el pas del temps.
Entre 1940 i 1990, en un període de temps que es va estendre més enllà del franquisme, es van robar sistemàticament bebès en tota Espanya. Des de l’Associació SOS Bebès Robats de Catalunya sostenen que es va tractar d’una xarxa integrada per metges, monges, infermeres i caplellans, entre uns altres. Estimen que va haver-hi 30 mil bebès robats, encara que altres organitzacions sostenen que en són 300 mil.
L’Associació SOS Bebès Robats de Catalunya, presidida per Adelina Ruiz, és una entitat sense ànim de lucre i està constituïda per familiars afectats pel robatori de bebès durant i després del franquisme. A la iniciativa de l’associació catalana del llançament de la campanya s’hi han sumat el SOS Bebès Robats del País Basc, SOS Bebès Robats de Navarra, l’organització “Todos los niños son mis niños” de Madrid, i “Ilumina” d’Andalusia. Totes aquestes associacions de famílies afectades pel robatori de bebès es troben adherides a l’associació x24.
En els testimoniatges que els familiars donen en primera persona formen part de la campanya, hi ha diversos denominadors comuns: la cerca dels seus essers estimats, la necessitat que els seus familiars puguin exercir el dret a la identitat, el dolor per la pèrdua i per una cerca que no solament va fer callar les autoritats, sinó que en molts casos es denuncia que l’Estat Español ha fet tot el possible perquè aquests crims quedin impunes. Exigeixen justícia, memòria i reparació. Aquesta campanya “Et busco. T’estem buscant” compta amb el suport de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (XIDPIC.CAT) i de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere d’Argentina (RIPVG-AR).
Adelina Ruiz, presidenta de l’Associació SOS Bebès Robats de Catalunya, té 58 anys i cerca des de fa 36 anys a les seves filles bessones nascudes l’11 de desembre de 1980 a la maternitat de Barcelona. Ella afirma que el seu és un cas més dels molts crims aberrants d’aquesta naturalesa que es van cometre a Espanya. “Els governs que hem tingut i tenim, no estan fent el que haurien de fer, tant dolor que tenim els familiars que busquem als nostres infants ja convertits en adults, per saber la veritat de la seva identitat. En aquest país, s’intenta tapar tota aquesta història fosca. No volen remoure la memòria i intenten fer callar les nostres veus. Exigim justícia, reparació perquè això no torni a succeir mai”, va afirmar Adelina Ruiz.
Cristobalina Moral Burgos, presidenta de SOS Bebès Robats Navarra de 42 anys, cerca al seu germà bessó nascut el 8 de desembre de 1974 a l’Hospital Virgen del Camino de Pamplona. “Comencem la cerca en 2011. Ens sentim defraudats amb l’Estat Español perquè no se’ns reconeix com a víctimes i atenta contra els drets de les persones”, afirma Burgos.
Javier Munioitz busca a un germà nascut el 22 de setembre de 1970, i desaparegut a l’Hospital Provincial de Guipúscoa (avui dia Hospital Donostia). “Tenim l’evidència objectiva del seu naixement, no així de la seva defunció i inhumació. A dia d’avui les institucions, no col·laboren amb les nostres cerques, al contrari, es nega de forma categòrica l’existència de la trama de robatori i compra-venda de bebès. Fins i tot es realitzen tot tipus d’accions des de les mateixes institucions per entorpir, ralentir i anul·lar el treball de les Associacions de Víctimes, perquè no arribi a bona fi l’esclariment de la veritat per tots coneguda”.
Munioitz també denuncia que no se’ls brinda ajuda econòmica com a subvencions per poder finançar les tasques que realitzen les associacions de víctimes: treballs de gestió dels casos, de recerca, d’assessoria de les víctimes, fent campanyes de denúncia i de conscienciació ciutadana, etc.
“Busco dos germans desapareguts a l’hospital. Municipal de la Línea a Cadiz. L’Estat Espanyol en lloc de col·laborar en la cerca de les persones desaparegudes està posant obstacles perquè mai puguem trobar-los ni saber la veritat. Busco justícia i saber què ha passat amb els meus germans.”, afirma mirant a càmera Flor de Lis Diaz Carrasco.
“El meu nom és María Bueno i sóc víctima pel robatori del meu bebè el dia del seu naixement a la Nit de Nadal de 1981. La meva filla té nom, María. Va existir i existeix per a mi. Suposadament va néixer morta a l’Hospital Municipal de la Línea de la Concepción, no vaig poder abraçar-la, ni bressolar-la, no vaig poder veure la seva carona, no sé com és o era, no vaig poder acomiadar-me d’ella, me la van arrabassar de cop. Però María existeix i fins que no apareguin les seves restes, fins que no em diguin que la meva filla està enterrada sota el tros de terra que sigui, ella viurà en mi. Denuncio la impunitat de la qual han gaudit i gaudeixen els autors de delictes qualificats en la normativa internacional com a crims contra la humanitat i la situació de desemparament en la qual ens trobem les víctimes per les desaparicions forçoses dels nostres fills”, diu la representant d’Ilumina.
Soledad Luque Delgado és presidenta de l’Associació “Todos los niños robados son también mis niños”, creada al gener de 2012. Soledad i la seva família porten anys buscant al seu germà bessó, Francisco, desaparegut de la incubadora a la Maternitat d’O’Donnell de Madrid l’any 1965. “A dia d’avui no s’està produint una recerca exhaustiva i eficaç de les denúncies. S’arxiven en un percentatge escandalós. De milers de casos, tan solament hi ha un encausat per la justícia espanyola a l’espera de judici oral (Eduardo Vetlla). Les autoritats espanyoles tampoc compleixen amb les recomanacions que arriben de Nacions Unides sobre desaparició forçada ni considera el robatori d’infants com un delicte contra la humanitat. El govern espanyol no col·labora amb la justícia argentina en impedir que el ginecòleg Abelardo García Balaguer declari per petició de la Jutgessa Servini, és a dir, ni investiga ni deixa investigar”.
“Busco a la meva filla nascuda l’11 de juliol de 1981 a la Vall D’hebrón. Com milers de mares, jo fa gairebé 36 anys que estic de dol per un fill que tinc la certesa està viu. Els governs no volen que aquesta agonia s’acabi. Però som mares i seguirem lluitant mentre tinguem vida”, afirma Ana Páez Garro, de 59 anys.
D’esquerra a dreta: Adelina Ruiz, Carolina Escudero i Ana Paez Garro, durant la roda de premsa al CPC.
La doctora Carolina Escudero és periodista, doctora en Psicologia Social i exerceix també com a investigadora i docent universitària. Escudero, que és argentina i resideix actualment a Barcelona, va liderar els tallers de comunicació resilient que van permetre que els familiars posessin en paraules el seu dolor i la seva cerca. Va impartir aquest tipus de tallers tant al seu país d’origen com a Espanya. “Iniciem una cerca, que es construeix a nivell individual per després fondre’s en una resiliència comunitària. Estan comunicant les seves històries des d’un espai resilient perquè després de tot…volen trobar als seus fills, germans, nebots, néts. Aquestes persones han passat per fets molt traumàtics. Algunes d’aquestes dones expliquen en els tallers que hi havia paraules que no han repetit des del dia en què li van robar al seu bebè. Apel·lem al fet que el nostre missatge li arribi a aquells que s’estan qüestionant la seva identitat. Busquem empatitzar amb la població a la qual estem buscant. Hem traçat amb aquest grup de Catalunya un camí que representa l’autoconeixement de cadascun de nosaltres.
Els tallers han marcat un abans i després en la vida d’aquestes persones i espero que aquesta experiència pugui estendre’s a la resta de les organitzacions”, explica la doctora Escudero, qui agrega que la filosofia Ubuntu també ha estat un pilar essencial per al treball de grup. Un concepte clau de Ubuntu deriva del Zulu -‘umuntu, ngumuntu, ngabantu’- que significa que una persona és una persona a través d’altres persones, que s’expressa a través del ‘Sóc perquè som’ com també podria ser la idea de l’existeixo perquè existeixes.’
