*Júlia Martí, Redacció Viento Sur
Nuria Alabao és periodista, investigadora i antropòloga especialitzada en feminismes.
En els darrers anys ha participat en diversos llibres col·lectius, amb capítols com “Defensar la família contra migrants i dones: convergències entre antifeminisme i sobiranisme”, publicat a Família, raça i nació en temps de postfeixisme (Traficantes de Sueños, 2020) o “Les guerres de gènere: L’extrema dreta contra el feminisme” publicat a De los neocón als neonazis: La dreta radical a l’Estat espanyol (Rosa Luxemburg Stiftung, 2020). En aquesta entrevista conversen sobre els debats al voltant de la maternitat i la família en un context d’apogeu de les extremes dretes i d’aprofundiment de la crisi de reproducció social.
Júlia Martí: Fa temps que adverteixes sobre els arguments racistes que s’amaguen darrere de l’argument cada vegada més estès que vivim una crisi demogràfica a Europa, que no neixen prou criatures. En el moment actual d’apogeu de les extremes dretes, creus que aquests plantejaments guanyaran força? Quins impactes poden tenir?
Nuria Alabao: Si guanyen força és perquè bona part dels mitjans de comunicació compren el marc escandalós que ens enfrontarem a un desert poblacional en un futur proper. És veritat que la taxa de fecunditat a Espanya és molt baixa, entre les menors del món, i que es troba molt per sota de la taxa de reemplaçament –en 1,28 naixements per dona–. Però la població continua creixent i ho continuarà fent sobretot per l’arribada d’immigrants, i aquí és on entra amb força l’extrema dreta. Hi ha un element, per dir-ho així, objectiu que permet el creixement d’aquests discursos i és que les nostres societats seran cada cop més plurals. Les projeccions indiquen que d’aquí a cinquanta anys la majoria de la població o bé serà immigrant o tindrà algun pare –o potser un avi o àvia– nascuts fora de l’Estat espanyol.
Aquests canvis espanten bona part de la població que veuen els immigrants com els altres i els consideren una amenaça, per això aquesta teoria connecta tan bé amb les envellides poblacions occidentals temoroses de les transformacions socials. Sobretot, en un marc autoritari on s’associen migracions i criminalitat. La paradoxa és que com més diversitat hi ha a les nostres societats més s’enforteixen els nacionalismes, perquè es deslliguen veritables terrors identitaris.
Per descomptat, la solució imaginada pels ultres a aquest hivern demogràfic passa per intentar reinstal·lar les jerarquies de gènere, és a dir, per un reforçament del paper de cuidadores de les dones, posant-les a produir nens –d’aquí l’oposició ultra a l’avortament i altres drets sexuals i reproductius–, i el llançament de les guerres de gènere. La lliçó que hem d’extreure és que en els seus discursos i pràctiques raça i gènere són indiscernibles, cosa que ens hauria d’indicar per on han d’anar les nostres lluites, per lligar de manera estreta aquestes dues qüestions.
J. M.: També et volíem preguntar sobre la teva opinió en relació al paper que ha jugat la disputa sobre la família o la maternitat als debats feministes de l’últim cicle. Quines tendències detectes?
N. A.: Respecte a la família, jo diria que hi ha una mena de consens generalitzat de com és de positiva i poc anàlisi sobre el seu paper en el sosteniment del patriarcat –la dreta ho té més clar–. L’anàlisi de la seva funció estructural i la seva contestació s’ha diluït respecte dels feminismes més utòpics dels 70. De fet, en aquella època gran part de la política queer se centrava a explorar les possibilitats de parentiu alternatiu. Avui sembla que les dissidències sexuals i de gènere s’han tornat més acceptables, sempre que es canalitzin cap a algun tipus de forma reproductiva o familiar, com si això fos suficient per fer-les emancipadores.
Respecte de la maternitat, també és una cosa ambivalent. D’una banda, hi ha més models de maternar; de l’altra, s’està produint una renaturalització, on, com diu la historiadora Nerea Aresti, es torna a una mena de mística que una altra vegada situa la dona en un segon pla. Lactància a demanda, criança amb vincle poden desembocar en moltes més pressions per a les dones, i aquest programa coincideix, d’alguna manera, amb l’agenda de la família natural que propugna que les dones es quedin a casa criant. En aquest i qualsevol altre tema, es tractaria d’ampliar les possibilitats i l’autonomia de les dones, no de crear noves normativitats.
J. M.: Sabem que la família no és una cosa neutra, que és una font de conflictes i que a més juga un paper fonamental en el model de producció i reproducció capitalista. Ens pots explicar una mica més sobre aquest paper?
N. A.: La desigualtat de poder entre els subjectes sempre necessita institucions socials per convertir-se en opressió. La família és una d’aquelles institucions que modelen vides i emocions, cosa que està relacionada amb el rol de cuidadores de les dones que, d’una manera o altra, sempre està inscrit a la família i segueix sent molt persistent. La família, per tant, es fa servir com una forma de control social per mantenir les estructures de poder i dominació. L’enorme violència que es reprodueix en el seu si d’homes envers les dones, però també de pares i mares envers els infants, i el fet que la família continuï sent el lloc on, amb tota probabilitat, encara es produeixen més agressions sexuals; això són evidències clares de la seva funció de subjecció de l’ordre patriarcal
D’altra banda, seria possible un capitalisme sense divisió sexual de la feina? És possible, però, com explica Silvia Federici, l’acumulació originària que va permetre l’enfortiment d’aquest sistema econòmic i que encara organitza el món es va fer sobre l’apropiació del treball de dones i esclaus, una tendència que persisteix –substituint esclaus per divisió internacional del treball i migracions–.
D’altra banda, les cures no són neutres. Tenir cura –en el sentit de criar– és inscriure la classe a la descendència a través del capital social i cultural que es transmet a les criatures. Reproduir-se és reproduir la classe i això té una part material també. La família és essencial per a la reproducció de classes al capitalisme, on l’herència, la transmissió de la propietat i el deute són pilars sense els quals és més difícil imaginar-se l’acumulació de capital. Per tant, hem d’aprofundir en l’anàlisi de la família com a espai econòmic i també pensar quin és el paper Estat en la seva configuració i funcions. Què seria la família sense la intervenció de l’Estat? Sense herències, sense pensions, sense prestacions socials que s’assignen preferentment a famílies, sense exempcions fiscals, sense intervenció judicial a l’hora de separar-se, per exemple, decidir què passa amb els fills? Aquestes polítiques modelen econòmicament allò que és i no és una família i la seva funció en el sosteniment del sistema. Tindria tanta força la família com la institució sense la seva funció econòmica?
Finalment, hi ha altres formes d’intervenció de l’Estat a la família, per exemple, com la legislació laboral i d’estrangeria manté una feina femenina migrant barata sense tots els drets per permetre el sosteniment de la família de classe mitjana. Aquesta depèn del treball d’aquestes dones migrants.
J. M.: Quines conseqüències té aquesta centralitat de la família? Quins canvis frena o bloqueja?
N. A.: Hi ha una qüestió que té a veure amb aquesta fase neoliberal i és que la defensa de la família ha estat històricament un argument central en el desmantellament de l’Estat de benestar –un tema que analitza molt bé Melinda Cooper a Valors de familia–. La idea és que cal treure impostos a les famílies, per no haver de sostenir serveis socials, i en canvi siguin elles –llegiu, les dones– les que s’encarreguin de la reproducció social. Evidentment, això deixa fora els que no poden o no volen formar una família o els que n’han estat expulsats –per no encaixar en les normes de gènere, per exemple–. A mesura que ha avançat el neoliberalisme en allò que té de retirada de l’Estat del benestar, però també en com es mercantilitza l’habitatge o descendeixen els salaris, es reforça el paper de la família com a institució econòmica que acumula i transmet patrimoni i es fa a els fills dependre més dels pares. I si augmenta la dependència familiar, és més difícil que hi hagi política emancipadora.
D’altra banda, qualsevol altre sistema de reciprocitat alternatiu a la família haurà d’esquivar moltes dificultats, ja que l’Estat no està avalat o reforçat. Per exemple, si et compres una casa per viure amb les teves amigues no només no tindreu cap ajuda, sinó que el fet de viure juntes pot dificultar accedir a ajudes socials. Potser també haureu de muntar una SL (Societat Limitada) i posar la casa comprada a nom d’aquesta societat, per evitar que si alguna té fills i mor, aquests puguin decidir sobre casa vostra en propietat, ja que no se’ls pot desheretar
JM: Per acabar, tu has defensat la necessitat d’abolir la família. Com seria una societat que no necessités la família?
N. A.: El mètode abolicionista és una idea de les feministes dels 70 i es basa, precisament, en respondre aquesta pregunta, és a dir, poder generar un horitzó emancipatori. Com seria una societat de famílies lliurement triades, o altres maneres de fer parentiu no genètic, com diu Sophie Lewis? És imprescindible reflexionar, diu ella, com podríem estendre la cura i el suport mutu que es dóna a la família a tothom independentment de quina família li hagi tocat en sort.
D’una banda, implicaria debilitar la dependència econòmica que se’n té: que l’Estat no la reforci, ni la premiï de cap manera. És a dir, treure funcions econòmiques a la família. Això s’aconsegueix ampliant la redistribució i els drets socials, millorant les condicions laborals o els drets econòmics no dependents del treball com ara la Renda Bàsica Universal o, més directament, abolint l’herència.
Per descomptat, implica intentar imaginar una millor organització de la reproducció social que no faci recaure la major part del treball de cura en les dones –i en les dones migrants mal pagades–. Als 70 es demanaven menjadors populars, escoles bressol 24 hores… L’objectiu: que el sosteniment, la cura o les tasques de reproducció social, l’amor i els recursos econòmics que van al pack familiar s’expandissin a altres formes múltiples que ara mateix no estan premiades per l’Estat.
Vull dir que hi ha moltes experiències de socialització autònoma de la reproducció, encara que sigui per fora o fins i tot contra l’Estat: centres socials, experiments d’envelliment o de criança col·lectives, cases comunitàries, PAHs (Plataforma d’Afectades per la Hipoteca) i altres espais de suport mutu. Ja estem inventant, experimentant altres formes de família no genètiques per superar l’aïllament en què ens obliguen a reproduir-nos. Hi ha més família quan hi ha menys política emancipadora.
*Júlia Martí
Doctora en Estudis sobre Desenvolupament, investigadora de l’Observatori de Multinacionals a Amèrica Llatina (OMAL), milita al moviment feminista d’Euskal Herria i forma part d’Anticapitalistes i de la redacció web de vent sud
