Lucía Lagunes Huerta, nascuda el 1965 al’Estat de Veracruz és una periodista feminista i sociòloga mexicana especialitzada en periodisme amb perspectiva de gènere, Drets Humans, salut, treball i infància. Des del 2005 al 2026 ha estat directora del servei de Comunicación e Información de la Mujer (CIMAC) i de l’agència de notícies Cimacnoticias. Tot i que aquest n’ha deixat la direcció hi continua lligada sobre tot als seus programes de radio i podcast. És cofundadora de la Red Nacional de Periodistas (Mèxic) i de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género. Entra les entitats on participa, destaquen el Consell Assessor de la Societat Civil d’ONU Dones-Mèxic i el Consell per a Prevenir i Erradicar la Discriminació de la Ciutat de Mèxic.
Ha estat quasi mig any a Barcelona, recuperant-se de la duríssima feina periodística que desenvolupa al seu país. La Independent l’ha entrevistada, dialogant amb ella, a fi de conèixer de primera ma les condicions en les quals s’ha d’exercir el periodisme feminista a Mèxic i també per saber la seva opinió sobre les fites actuals del periodisme internacional amb visió de gènere, ja que el 23, 24 i 25 d’octubre d’aquest 2026 se celebrarà a Santiago de Xile la propera Trobada Internacional de la Xarxa Internacional de Periodisme amb Visió de Gènere (Red Internacional de periodismo con Visión de Gènero).
La primera pregunta seria que ens expliquessis perqué has fet aquesta estada a Barcelona, a Catalunya i quines activitats hi has desenvolupat.
«Bé, he vingut gràcies al programa de protecció a periodistes que té l’Ajuntament de Barcelona que desenvolupa conjuntament amb la Taula per Mèxic, que és una organització civil d’aquí.
En el meu cas és a cuasa del desgast psicoemocional, burnout com se l’anomena, oi? Fa molt de temps que treballo en la defensa de drets humans i especialment la defensa de dones periodistes. El fet de ser periodista jo mateixa comporta un desgast a tres bandes: pel meu propi treball de periodista, per la direcció d’una organització i la protecció de periodistes.
Pel que fa a allò que he estat fent aquí a Barcelona, cal dir que aquest programa contempla l’atenció psicoemocional i física de les persones que som acollides. És un programa que cada 6 mesos porta tres periodistes, ja siguin dones o homes. I ens faciliten sessiona de ioga, centres energèticsi teràpia. Va molt enfocada, et diria, a recuperar tant la ment com el cos de les i els periodistes que venim al programa.»
Aquest programa és només per a periodistes o també per a Defensores de Drets Humans?
«Tinc entès que a Taula per Mèxic té les dues vies, una de defensa de drets humans i una altra de periodistes. A la qual jo vinc és només per a periodistes.
Em deies que heu vingut tres dones periodistes. Les altres dues companyes han estat aquí pels mateixos motius?
«Som casos diferents. Ara bé, les semblances són determinats. Les tres hem viscut amenaces, les tres hem viscut violència i totes tres fem un periodisme de defensa de drets humans perquè cadascuna -des de la nostra pràctica periodística- està revelant els greus problemes de violació de drets humans que es viuen a Mèxic.»
Quin tipus d’organització o persones us atemoritzen o us persegueixen?
«Cap de les tres podem dir una organització o un nom, ja que és molt delicat assenyalar. Les companyes tenen els seus contextos, una ve de Veracruz, una altra de Guerrero, i ambdues són entitats federatives molt complexes. El que em sembla important és entendre que no són necessàriament el tipus de criminals que vosaltres penseu des d’aquí en termes de delinqüència. Són delinqüents, per descomptat, però són agents de l’Estat. Això és el més complex i el més delicat. Els diferents informes de llibertat d’expressió així ho mostren. Tant els informes nacionals com internacionals reflecteixen que qui agredeix a periodistes, en la seva gran majoria i en el cas de dones periodistes, CIMAC documenta que el 60% dels agressors són agents de l’Estat. L’assassinat de Roxana aquets darrers dies així ho confirma. És el cas de la periodista de Veracruz, que després de ser segrestada amb violència, tal com es veu al vídeo que va circular per les xarxes socials, és assassinada. I hi estan involucrats quatre policies municipals. Aquests són els contextos en els quals desenvolupem la nostra feina, fent periodisme.»
I l’altre 40 per cent?
«Jo et diria que d’acord amb les dades de CIMAC i d’altres organitzacions, les dones periodistes no patim tant l’amenaça de delinqüència organitzada, perquè les nostres fonts són bàsicament d’organismes de drets humans. I qui amanaça les defensores amanaça les periodistes, són els mateixos. I repeteixo son o estan relacionats amb agents de l’Estat.
Per què? Perquè les desaparicions, com bé assenyala el Comitè d’Experts de Desaparició Forçada de Nacions Unides, no es poden donar en un país sense la implicació d’agents de l’Estat. I quan parlem d’agents de l’Estat pensem en policies, pensem en funcionaris municipals, estatals, federals…
No penseu que actualment la repressió funciona com antigament feia la censura, eh? Que trucaven al teu mitjà des de -en el cas de Mèxic- la Secretaria de Governació i et deien: “No volem que es publiqui, digues-li això o allò”. No! Això ha canviat moltíssim, Tona, i… la manera de censurar és molt més sofisticada. Pensa que hem enfrontat processos judicials, demandes com a CIMAC per les notícies publicades. Hem viscut amenaces de companyes periodistes reporteres de CIMAC, a més a més de les amenaces a les dones que acompanyem.
És per aquesta triple condició que et deia que patim tota aquesta violència, per exemple hi ha la situació d’una companya periodista molt jove que estava seguint un cas de feminicidi en el qual el feminicida era germà d’un diputat local que la va trobar al carrer i li va dir que deixés d’investigar o si no a ella també li passaria el mateix. És d’això que estem parlant.»
O sigui, que encara que el 40% no estigui directament implicat per persones específiques de cossos de seguretat, o d’un altre estament, el que estàs dient és que hi ha d’haver una col·laboració o un… o un deixar fer d’aquestes forces per poder exercir aquesta mena de violència, oi?
«I això és col·laboració. Si jo miro cap a una altra banda, estic col·laborant perquè es pugui fer el que sigui, quan parlem de la delinqüència, perquè és per acció o per omissió que t’hi involucres.»
Tornant a allò que deies que has estat fent aquí i què t’han ofert des de la Taula Mèxic de cara a la teva salut, Lucía?
«El meu cas és psicoemocional, de desgast. Sobretot de desgast. Jo crec que viure en un context permanent de violència implica que la violència que viuen les dones a qui acompanyes i sobre les quals informes deriva inexorablement també cap a tu.
Perquè crec que això és una cosa que està passant ara a Mèxic, és a di quan parlem de violència contra periodistes, sens dubte pensem en accions directes, no? En que et disparin, en que t’amenacin, etcètera. I sens dubte això passa. Pensem que CIMAC ha tingut dos aplanaments al nostre local i diversos atacs al nostre web en diferents ocasions. No tots els hem fet públics per avaluacions internes que hem fet, etcètera.
Però també tenim aquesta altra part de l’acompanyament i la protecció de dones periodistes que viuen i que han viscut violències de diferents graus i sobretot el que et volia explicar, Tona, és que aquest desgast que et porta el fet de defensar el dret a exercir la llibertat d’expressió a través del periodisme comporta un desgast mental que inclús t’impedeix concentrar-te i pensar?
Nosaltres des de CIMAC no hauríem volgut iniciar processos de litigi amb les periodistes, o acompanyant-les, però la desprotecció que està fent l’Estat d’aquestes dones ens ha portat al litigi, i això t’implica, o sigui, iniciar judicis que no s’acaben en un mes.
És un estrès continuat! I tot això implica que la violència que viuen elles va cap a tu perqué hi empatitzes. I la rebeu de la mateixa manera?
«No, però t’amenacen igual, no solament és un assumpte de simpatia. A això em refereixo. És a dir, la violència també va per a tu, les campanyes de desprestigi també van per a tu, l’assenyalament, etcètera. Aleshores vius i has de fer front també aquest tipus d’agressions. No és solsament el patiment produït per la sensibilitat, sinó els atacs que et provoquen la por directament. Per tant, és molt important la salut psicoemocional, que hem de recuperar per poder treballar amb la concentració i l’atenció.
Aquí, mitjançant la Taula fem molt fòrums on evidenciem el que està passant a Mèxic, el context de violència que es continua vivint a Mèxic. Perquè avui ens enfrontem també a un cercle informatiu. Sembla ser que a Mèxic ja no passen coses, oi? Amb el Mundial era claríssim! Se’ns oblidava que hi ha 133.000 persones desaparegudes. En dies propers al Mundial, una mare cercadora de la seva filla va complir un any de cerca de la desapareguda a la Ciutat de Mèxic en un dels parcs on més hi va la gent quotidianament, les families, que és el Parc de l’Ajusco… i continuem sense tenir cap pista sobre què va passar amb aquesta jove de 19 anys. Doncs això, han estat jugant partits en un terreny ple de fosses clandestines!»
(Literalment! -«Sí, esclar! »)
En aquests fòrums organitzats per la Taula de Mèxic, heu compartit debats amb periodistes d’aquí, amb activistes d’ ONGs, em sembla. Com han estat aquests fòrums?
«La Taula per Mèxic forma part d’una Xarxa que té entitats similars a Euskadi, a Galícia…Llavors el que hi ha són intercanvis. Per exemple, vaig anar a Galícia a una Escola de Periodisme a parlar sobre el que implica exercir el periodisme a Mèxic, invitada per Galicia Protexe, que és una organització civil. I a València també vam estar amb Periferies, que és una altra organització civil. També vam anar a Euskadi per a una reunió de treball»
A banda d’aquestes xerrades o debats, a través de la Taula Mèxic, també has participat en altres activitats que s’han fet a Catalunya aquests dies, com per exemple la commemoració de les Jornades Catalanes de la Dona del 1976. Per un costat al Paraninf de la Universitat de Barcelona i per l’altre vas ser també a les Jornades Feministes en Revolta, que es van fer a la Fabra i Coats. Com ho has viscut, què t’ha semblat? Sense comparant-ho amb el que viviu a Mèxic, però quines consonàncies trobes en el feminisme i en les periodistes feministes?
«Bé, … crec que la teva pregunta té dues vessants: una, que ara són els 50 anys de les Jornades Feministes, que foren quan estaveu sortint d’una dictadura, del franquisme. Fou un moment molt potent on s’aconsegueixen avenços importants en drets humans de les dones, com el divorci. A Mèxic llavors ja s’havia fet la Primera Conferència Mundial de la Dona el 1975 i s’aprovà la Llei de Població, on s’estableix el dret de les dones a triar lliurement el nombre i espaiament dels seus fills, així ho diu l’article a la Constitució, i per tant va representar tenir accés a anticonceptius, etcètera. És a dir, és un temps de d’aconseguir objectius del feminisme tant a Mèxic com aquí.
I què he trobat ara? Per desgràcia, una divisió en el feminisme, que l’estem vivint en general, oi? I això ens ha impedit el diàleg que hem de tenir per no perdre l’agenda d’incidència dels drets humans de les dones.
Després vam tenir aquesta taula de periodistes, a la qual va convocar La Independent, entre d’altres, oi? I crec que el que estem vivint com a periodistes és que la violència es col·loca com el primer repte a vèncer. Si volem fer periodisme feminista, primer hem de recuperar-nos de la violència que vivim, i això es va veure perfectament clar en la taula de debat, perquè la falta de finançament per al desenvolupament del periodisme feminista és una violència. I ben bé que ho deia la col·lega de la XIDPIC.CAT-XIPVG, no?, de la xarxa d’aquí de periodistes i comunicadores amb visió de gènere, Fabiola Llanos, el finançament per desenvolupar el periodisme d’investigació en ells és més que clar i necessari, però quan es tracta de fer periodisme d’investigació feminista, llavors sembla que no és tan transcendent i per tant no necessita suport financer. I això és una violència! Perquè llavors es legitima la pauperització de les periodistes feministes, que ja venim de condicions molt adverses, i encara cal sumar-li els contextos socials estructurals de violència que vivim en general.»
A finals d’octubre d’aquest any 2026 se celebrarà la Troba Internacional de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género. Quines, al teu parer, serien les línies comunes que hauriem d’afrontar les periodistes europees, d’Amèrica Llatina, d’arreu?
«Ah… jo crec que tenim una gran tasca a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, que és poder visibilitzar els retrocessos que estem vivint a tot el món en matèria de drets humans de les dones per l’arribada de les dretes. Sigui on sigui que miris, oi? Què és el que estem perdent les dones? Estem perdent institucions, estem perdent pressupost, estem perdent agenda, estem perdent espais de diàleg… Crec que aquesta és una tasca important que hauríem de fer com a periodistes de la xarxa internacional: contribuir a visibilitzar-ho. Hem també d’assenyalar la importància de les democràcies, … no sé com explicar-me ara, però… Per què arriben als governs els de dreta votats per la gent? Em sembla que aquesta és una gran pregunta que ens hem de fer i poder identificar què és el que està passant a les societats.»
La gent jove et respon que voten partits de dreta llliberals perquè ja han viscut amb governs d’esquerra que no han solucionat els seus problemes i al damunt s’ha visibilitzat molta corrupció, i per tant val la pena provar-ho. Tot i que estudis a la Unió Europea també assenyalen que les dones tenen un una intenció de vot més a la esquerra, potser no tant clar en les noies joves…
«Mira, sí és veritat… Sí, això és real, perquè jo crec que són una multiplicitat de factors. Entre les activitats a les quals he participat vaig estar cobrint la Cimera Progressista de Barcelona i hi va haver-hi dues taules que em van semblar summament interessants de perquè voten a la dreta. També s’hi van presentar els resultats d’investigacions que s’han estat fent aquí a Europa amb la gent jove. Diguem-ne que, en termes generals, es confirma que ells estan votant més a la dreta i elles a l’esquerra. Però més que relacionar-se ja amb el que tu assenyalaves, Tona, té a veure amb una resposta al feminisme i a l’avanç de les dones. Els joves estan molt enutjats perquè els han tret els privilegis, perquè ara les joves estan demanant igualtat en els fets. I ells no volen fer-se càrrec de les tasques domèstiques, de les tasques de cura. Ells no volen negociar amb elles. Senten que els han tret aquests drets, segons ells, nosaltres ara tenim privilegis».
Sí, aquest és un dels punts que afirmen també. Però en general hi ha un rebuig a allò que hi ha hagut fins ara, oi?
«Crec que això és el que ens toca investigar. Ens manca aprofundir en allò què realment està passant a les nostres societats, que quan semblava que estavem aconseguint-ho tot —i penso en l’Argentina- ve un retrocés brutal – penso en Xile, penso en Colòmbia, en El Perú; o sigui, podem anar pujant tota Amèrica Llatina—, però aquí també, a Europa, Alemanya, no?, el Parlament europeu també, Espanya mateixa, Itàlia… En fi, això… em sembla…No tinc la resposta. He escoltat com a periodista el que els i les investigadores estan dient dels joves als partits progressistes: “No estem escoltant la joventut. Estem creient que els escoltem, però realment no ho fem”. I crec que una pista important que donaven són les condicions socials de les joventuts.
La situació paupèrrima, la falta d’ocupació, d’oportunitats i d’altres…No soc experta, no tinc la resposta, però em sembla que a la teva pregunta sobre allò què hauríem de fer com a xarxa, em sembla que ens cal documentar què és el que està passant a les nostres societats nostres per què s’acabi votant a la dreta i poder explicar què comporta això en termes de democràcia. Perquè sabem que, quan no hi ha democràcies sòlides, els retrocessos cap als drets humans de les dones són brutals. Llavors, em sembla que hem de poder identificar les cause per fer-hi llum precisament als reptes que tenim.»
Hi ha programes, propostes de retrocés de llibertats, de drets sexuals i reproductius. Sembla que aquests drets com el de l’avortament, són un altra vegada qüestionats. I com no es pot canviar directament una llei perquè ja té un aferrament social, aleshores comencen a vorejar-les amb les regulacions, llevant-els-hi pressupostos… Aquesta és la por que tenen moltes organitzacions feministes, veritat?
«Això, em refereixo als retrocessos de les dones en drets humans. És a dir, hem de veure què teníem i què tenim ara, perquè parlem de retrocessos, sí, el que et deia, de les mateixes institucions… A Mèxic, a data d’avui, tenim una Secretaria que no acaba de dissenyar-se, és un nom buit de contingut, sense titular des de fa pràcticament 5 mesos, sense pressupost —o sigui, amb un pressupost que no respon a les necessitats—, sense una línia clara de quin tipus de lleis i accions polítiques es necessiten. Llavors, jo pregunto: De quina manera li serveix a les dones tenir una Secretaria de les dones que no dissenya política pública? Tenint tots els marcs per a fer-ho… O sigui, tenen la Constitució, les reformes constitucionals des de 2011 fins a la recent per la presidenta, però realment no hi ha ni la direcció ni la voluntat d’avançar.»
No, és clar! Són dos problemes afegits, oi? Un, que les institucions que existeixen no estan complint, no estan assegurant els drets de les dones, i l’altra, que en un futur aquestes actuals institucions que tenim poden ser relegades, sinó anul·lades, relegades. És a dir, que t’estàs movent entre la crítica al poc que hi ha, però amb la possibilitat que hi hagi menys. És com molt paradòxal.
«I és com caminar en la corda fluixa com a periodistes. Què és el que hem de fer i com fer-ho? Perquè tampoc a les dones ens serveix la simulació que s’està construint una política quan no és real.»
No ens serveix…
«No. I a veure, a Mèxic recentment hi ha hagut un altre cas, el de l’exdirector de Pemex, on la muller posa una càmera per poder tenir l’evidència del maltractament, de la violència que ell comet contra ella, i tot i amb l’evidència, òbviament tu ho saps, el qüestionament és cap a ella! Per què no va denunciar abans, perquè bla, bla, bla, bla, bla… Eh… i bé, en aquests dies a ell el detenen, finalment comencen un procés penal en contra seu i ella li atorga el perdó. Això a Mèxic fa temps que va deixar de ser vàlid. La víctima no pot atorgar el perdó en aquests casos perquè se segueix d’ofici.
Però què ens està demostrant això? Que les dones no tenim les condicions per poder sostindre les nostres demandes. És un home súper poderós política, econòmica, socialment. Com ho diu Marcela Lagarde també, davant d’una dona que prefereix atorgar el perdó ves a saber totes les amenaces que hi ha, ja que ell està en procés per dues coses: per violència familiar i per violència vicària.»
Doncs sí, la denúncia es manté igual…
«En alguns països sí. O sigui, de què ens serveix denunciar si no tenim un sistema de justícia que ens acompanyi i per contra ens desgasta?»
Moltes dones ja ni denuncien…
«I per què no denuncien? Doncs perquè no hi ha un sistema de justícia que les acompanyi. Llavors, jo no ho limitaria a drets sexuals i reproductius, justícia i violència, per exemple. Crec que com a periodistes hem de pensar què és el que hem d’evidenciar del retrocés, oi? Perquè potser hem d’evidenciar això que tu deies: la manca de finançament, les institucions buidades de contingut, que l’arribada de moltes dones a les institucions no significa que estiguin del nostre costat.
Crec que el que sí que hem de fer com a Xarxa Internacional és analitzar i pensar quins serien aquests eixos fonamentals per poder mostrar l’estructura del retrocés, saps? Jo crec que… així, pel boc gros, et diria: és molt fàcil dir violència, drets reproductius… que ja és a l’agenda.
Crec que necessitem anar més al fons: De què ens han servit les institucions? Crec que sí que cal veure, en el cas de Mèxic, la paritat quins fruits ha donat. Perquè avui a Mèxic tenim la meitat dels Congressos, la meitat de les governatures, la primera dona presidenta, i què ha canviat per a les dones? Perquè crec que aquest és el bumerang que se’ns pot retornar, no sé si m’explico.»
Tampoc hem de renunciar a les conquestes obtingudes… Una cosa és és analitzar i veure què es pot consolidar i què no, què ha servit i què no, però una latra seria convenir que no són útils, saps?
«Jo no estic dient que no siguin útils, no. El que dic és que cal revisar de què ens ha servit, perquè crec que hem de fer el salt: Quin tipus de dones volem que arribin al lideratge?»
És el que deies abans per part dels homes joves – que hi estic d’acord – que a part de queixar-se que no són atesos, que no tenen futur, del mal funcionament i privilegis del funcionariat, de la corrupció, etcètera… Sí que tenen aquest sentiment que les polítiques feministes han arribat massa lluny. I llavors, per exemple, estan contra la paritat. I tens raó que la paritat no ha servit en molts llocs perquè les dones també són assimilades pel partit polític, pel grup parlamentari… és també la força de l’esquema patriarcal de qualsevol organització en la que hi siguis.
«I la societat en general, doncs sí.»
És difícil revisar sense haver pogut ajustar les coses, no sé si m’entens…
«És clar!, però això és el que hem de dir. Però insisteixo, crec que hem d’explicar sobretot a les generacions joves, que potser creien que amb la paritat les dones viuriem un salt qualitatiu en matèria de reconeixement de drets humans, que no ha estat així, i això ens produeix molta frustració, veritat?
Pots dir: “Bé, per a què serveix la paritat si arriben les que hi arriben?”. Però hem de donar una explicació. El periodisme, des del meu punt de vista ha de mostrar precisament aquests terrenys tan confusos. Mira!, jo me’n recordo quan vam arribar al segle XXI es deia, fins i tot des de Nacions Unides, que era el segle de les dones.
I jo pregunto: Realment és el nostre segle? Quins són els reptes que ens estan impedint consolidar els avenços?»
És veritat! la coeducació, la promoció, la discriminació positiva que ens fa afirmar que “Sense les dones un altre món no és possible”, “Si les dones estiguessin ben representades les polítiques serien moltes millors per al conjunt de la societat” etcètera, sembla que tot balla ara. Però la confusió de la que parles hauria estat provocada expressament per grups contra els drets de les dones…
«Però no està prou clarificat perquè està ficat de manera molt perversa, soterradament i camufladament, saps? Llavors, què hem de fer? Evidenciar on són els nous agents del patriarcat, on es troba aquesta reconfiguració del patriarcat que està provocant que s’esborrin els drets humans de les dones, de les dones com a subjectes polítiques del feminisme i del periodisme feminista, de les polítiques d’igualtat, de les institucions, dels pressupostos, diguem-ne d’allò que el segle passat vam construir pensant que serien els esglaons que hauríem de pujar de manera més fàcil per arribar a la igualtat.»
Bon retorn al teu país, Lucía Lagunes! Què t’hagis emportat bons records de Catalunya i que puguis continuar la valuosa feina que fas sana i estalvia.
Text i fotos Tona Gusi
