Transcendir la pèrdua per tornar a meravellar-nos

Aquest article està escrit en memòria de la companya i amiga Maria Xose G. Fontela.

Hi ha dies en què la vida s’atura en sec. Quan la partida inesperada d’un ésser estimat irromp en la teva quotidianitat, el món exterior sembla innecessàriament cruel al continuar girant, indiferent al teu cor trencat. En aquests moments de dol íntim i profund, tot allò que hem construït i ens construeix —les nostres militàncies, les nostres certeses teòriques, la lluita quotidiana contra les violències masclistes, contra el feixisme i contra un sistema que esclafa la vida— trontolla. Des del “jo”, des de les meves pròpies ferides, m’he trobat preguntant-me: quin sentit té continuar lluitant quan la mort ens despulla de cop de la manera més dolorosa? Quina força i conseqüències tenen les teves lluites sobre el “bé comú” quan l’absència d’un ésser estimat et deixa un buit nihilista gairebé absolut?

És precisament des d’aquesta radical vulnerabilitat on la mort se’ns revela no com un fet aïllat ni com una tragèdia estrictament privada, sinó com el mirall més clar de la nostra interdependència. Enfrontar la finitud ens obliga a desmuntar la ficció del subjecte neoliberal: aquest individu aïllat i divinitzat, falsament autosuficient i eternament insatisfet.

En la filosofia clàssica, l’entelèquia definia l’estat d’allò que ha assolit la seva plena realització, la potència transformada en acte i el trajecte cap a la plenitud. Quina gran paraula per definir els nostres horitzons!

Revisitada des d’una “jo” encarnada i travessada pel dol, l’entelèquia d’una vida en particular i vista amb perspectiva, no es pot mesurar per l’acumulació de desitjos individuals satisfets ni per fites individuals. En un model patriarcal i capitalista, se’ns fa creure que assolir la plenitud és fruit d’un consum privat, com un conjunt inesgotable de làmines posades en fila, com un “scroll” en la cerca obsessiva de satisfaccions immediates. Però aquesta lògica d’aïllament i d’insatisfacció perpètua en temps de crisi civilitzatòria, és l’escletxa egoista per on s’escola amb facilitat l’odi feixista i misogin, un odi vulgar, ignorant i simplista que troba en els algoritmes de les xarxes socials i en el sensacionalisme dels mitjans generalistes el seu altaveu ideal. 

Aquest odi prospera precisament quan ens sentim soles i sols, quan ningú ens ha ensenyat a aprofundir, incompreses, i quan ens converteixen en illes desconnectades, descol·locades i febles.

Davant d’aquesta violència estructural que atempta contra la vida interdependent, la tasca urgent és la reconfiguració dels nostres escenaris personals i socials. Cal transformar la nostra concepció d’allò col·lectiu i sostreure el sentit del “bé comú” de les meres abstraccions.

Després de la pèrdua, venen els qüestionaments. Com per exemple, que la meva militància no pot ser només una trinxera d’idees; ha de ser un espai on la mort sigui part de la vida, on la felicitat sigui una fita col·lectiva i els desitjos deixin de ser el motor temperamental de l’egoisme. Comprendre la nostra finitud és entendre que el bé comú és la xarxa de cures, memòria i comunitat que sosté la vida quan les nostres forces individuals queden exhaustes o quan desapareixem. Quan transcendim la tirania del desig individual, el dolor de la pèrdua es transforma en una càrrega compartida i deixa de ser solament dolor, per convertir-se en energia per l’aprenentatge i en un bany energitzant d’humilitat. Quan patim la mort, ens cal una reorganització mental profunda per replantejar-nos de dalt a baix la vida. 

La nostra entelèquia es pot mesurar com a individues i com a part de la humanitat i no pot ser una cursa en solitari ni una evasió de la realitat. Les que estem vivint un dol podem trobar una nova plenitud en saber-nos part d’un continu, de reconèixer que la nostra existència té sentit perquè d’altres continuaran el camí quan nosaltres ja no hi siguem. Com deia Sant Agustí, es tracta de «deixar que les nostres ànimes creixin per sobre de nosaltres», obrint l’esperit a allò que ens supera sense perdre de vista la terra que trepitgem i els cossos que abracem.

Viure i acceptar el dol i la pèrdua no vol dir fugir del present ni oblidar les qui ja no hi són. Al contrari: exigeix recuperar la capacitat de meravellar-nos amb allò real i quotidià. Transcendir en la memòria d’aquelles que hem tingut a prop, en una conversa amb plors i vins, en la bellesa dels cossos que es resisteixen a la violència i a la tristesa dels desitjos que mai no es satisfaran. Aprenem una altra vegada a habitar la plenitud d’allò que ja som quan ho compartim.

L’esperança s’encarna ara en el “jo”, però amb una rebel·lia que sorgeix des d’allò personal i que irradia en allò col·lectiu, perquè transcendim si no renunciem ni a la memòria ni a la lluita ni a la vida de totes les que ja no hi son i ens avancem tranquil·lament a la nostra pròpia desaparició. 

Em ve al cap una frase que s’atribueix a l’Emma Goldman que diu: «Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa». Després de pèrdues personals tan enormes, reconfigurar el món i retrobar l’energia mitjançant l’acceptació de la pèrdua i de la nostra finitud es transforma en un acte revolucionari, de dignitat personal, però també de goig compartit per respirar plegades i construir records per les que vindran. Un acte on ens donem a nosaltres mateixes, a les que vam ser, una abraçada d’agraïment, ens diem “adéu” i ballem al ritme del batec del nostre propi cor.