El discurs institucional s’omple sovint de proclames a favor de la igualtat, el suport al teixit associatiu i la llibertat de premsa. Tot i això, darrere de les grans campanyes de publicitat institucional —moltes vegades reduïdes a una façana estètica— s’amaga una realitat asfixiant per als que exerceixen la crítica des dels marges. Avui dia, la fiscalització del poder i la denúncia de les injustícies socials recauen, en gran mesura, sobre les espatlles de dones que treballen de forma gratuïta, gestionant blocs, mitjans digitals i espais de denúncia sense més estructura que el seu propi compromís.
Aquest activisme digital i periodisme de base cobreix un buit fonamental. Allà on els grans mitjans no arriben o prefereixen no mirar, les comunicadores independents assenyalen les mancances del sistema, exposen la corrupció i posen cara a les desigualtats. És un treball que genera un valor públic incalculable però que, paradoxalment, se sosté sobre la precarietat i l’esforç invisible de les creadores.
La resposta de les administracions davant aquesta massa crítica, poques vegades és el suport real; sovint és la indiferència o, en el pitjor dels casos, l’asfíxia administrativa.
Quan aquests col·lectius intenten accedir a recursos públics per professionalitzar o mantenir els seus projectes, topen amb una maquinària burocràtica hipercomplexa. Els processos de justificació econòmica han esdevingut un laberint dissenyat per a grans corporacions, no per a la ciutadania organitzada. La manca de mitjans per contractar professionals comptables aboca aquestes creadores a cometre errors formals en la gestió. I aquí és on el sistema actua amb una duresa desproporcionada: sota l’amenaça constant d’auditories severes i l’obligació de tornar fons de manera íntegra, s’inocula la por i es paralitza l’activitat.
Aquesta estratègia d’ofec econòmic funciona com una forma indirecta de censura. No es prohibeix parlar, però es dinamiten les condicions materials per fer-ho. Mentre els diners públics flueixen cap a agències de comunicació i campanyes que edulcoren la gestió política, les veus que incomoden es veuen obligades a triar entre assumir riscos financers inassumibles o silenciar els teclats.
La història demostra que els avenços de les dones mai van néixer als despatxos oficials, sinó als marges de la dissidència. Les administracions poden continuar gastant milions en campanyes de façana, però la veritable fiscalització del poder se segueix escrivint de nit, de forma gratuïta i en blocs independents. Les veus molestes no desapareixeran perquè pugin el to de les amenaces burocràtiques. Al contrari: quan intenten silenciar-ne una, la xarxa s’activa per amplificar el missatge de totes. La nostra fortalesa més gran continua sent la solidaritat innegociable fora de les seves institucions.
No és una exageració ni temors infundats; és una realitat que ja s’està cobrant projectes globalment. L’exemple més dolorós el tenim a SemMèxic, l’agència de notícies que durant 11 anys va ser la veu més ferma i valenta contra la impunitat, els feminicidis i la violència absoluta envers les dones en Mexico; periodistes, comunicadores, boceres defensores de la terra, de l’aigua, del planeta… Les amenaces no les van poder callar, però han acabat amb elles per la via de l’asfíxia econòmica, obligant-les a tancar les portes fa poc.
Si deixem que les estructures ofeguin economicament els mitjans independents, perdrem els pocs espais que s’atreveixen a explicar la veritat. Defensar-los és una obligació col·lectiva.
